BarcelonaAfe que la infantesa modela la personalitat dels adults. I a fe que l’autor i director Claudio Tolcachir sap com penetrar al fons de les persones per posar sobre l’escenari els clarobscurs dels seus personatges. Emilia és un drama que exigeix molta atenció de l’espectador, ja que desgrana la informació de mica en mica amb un habilíssim tempo teatral, de manera que crea una intriga que ja al començament ens fa preguntar: per què és a la presó, aquesta dida amorosa?, i per què diu que ho tornaria a fer?
Ella és l’epicentre d’un món habitat per disminuïts emocionals. La mare que calla o només parla a cau d’orella, el fill adolescent clavat en una infantesa fictícia pel pare adoptiu, que a la vegada ha projectat en la família la necessitat de viure una normalitat emocional. Els personatges de Tolcachir tenen la virtut d’ensenyar el que els trastoca dins d’una aparença de normalitat. Si no són normals, almenys ho semblen. Són com moltes persones del nostre món. Però s’ha de mirar darrere les seves actituds, darrere l’epidermis: fins i tot aquella que sembla més ferma mostra alguna forta mancança.
La direcció d’actors és magnífica. Gloria Muñoz està esplèndida tant amb el que diu com amb el que calla. Alfonso Lara aconsegueix que dubtem constantment del Walter, que després l’acceptem i que finalment ens faci por. Una autèntica creació. Molt bé també la resta d’intèrprets. Només un handicap a tot plegat: potser l’escenari del Lliure de Montjuïc és massa obert per a aquesta funció. En qualsevol cas, Emilia és d’aquelles obres que després generen converses i debats. Fantàstic, no?
