A cops contra la paret de Marcelino. Esquerda per aquí, esquerda per allà. Però sempre amb la convicció d’estar seguint el pla correcte. El Barça va patir per completar una gran actuació al Madrigal i va haver d’esperar als últims minuts per celebrar un triomf reconfortant. La idea de Luis Enrique, intervencionista des de l’onze i amb els canvis, es va fent gran.
El 4-3-1-2 del Vila-real va prioritzar tapar el joc blaugrana per dins i va portar-lo a intentar atacar per fora. Era la manera de fer pujar els laterals del Barça i obrir la possibilitat d’un contraatac amb els centrals despullats. La densitat groga va complicar la circulació als de Luis Enrique, tot i que el Barça va interpretar bé l’escenari i va saber atacar des de les incorporacions d’Alves i Alba. L’oferiment pròxim de Rakitic o Rafinha més la mobilitat inquieta de Munir i Pedro dibuixaven diferents alternatives. Però poc eficaces. El Barça va produir centrades que van generar un perill tímid amb remats o després de rebots, refusos o males sortides de pilota locals. Poca cosa més en 45 minuts.
Amb aquella paciència tan necessària per gestionar aquests escenaris, el Barça es va anar acomodant al partit, entenent-lo des de l’anar fent que desgasta el seu rival. Conscient que s’estava seguint el pla correctament. Sobretot, perquè defensivament el patiment era zero.
El Barça va aconseguir que la transició groga, la principal amenaça per la velocitat de Gio i Cheryshev, activats per Cani entre línies, morís abans d’arribar a la zona de Bravo, que només va patir algun ensurt a la represa. Rakitic, assumint el sector dret, protegia l’equip davant de qualsevol pèrdua, intuint sempre on continuaria l’acció. Com si fos un jugador d’escacs que va un parell de moviments abans, va tornar a ser especialment decisiu per la seva presència defensiva, abraçant un espai gegant que limitava les opcions de contracop dels castellonencs. Busquets només s’havia d’ocupar de l’altre sector, l’esquena de Jordi Alba.
L’inici del segon temps va agitar un pèl més el partit pels creixents riscos blaugranes, però la sensació seguia sent de clar domini. Era qüestió de temps que arribés el gol, qüestió de seguir fent, guiats per Luis Enrique. Que entrés Neymar sobre el desgast. Que l’empenta fes caure la paret groga. Que Xavi aportés llum, concentrada en vint minuts. Que Messi s’encengués. Que seguís la flor de Luis Enrique, amb els del planter. Va funcionar.
