L’aturada de les competicions, per partits de seleccions, no li podia anar millor al Barça. Sembla que, després de quinze dies sense competició, Luis Enrique ha trobat la calma per saber fer balanç dels tres primers mesos de la temporada i ha sabut corregir els molts errors que mostrava l’equip: greus en el replegament defensiu, desesperants en la desorientació atacant. En comptes d’afectar-nos el virus FIFA, el Barça ha tornat amb noves sensacions, amb les línies més juntes, amb esforços més solidaris i les idees més clares. Ras i curt, en dos partits el Barça ha marcat nou gols, sis de Messi, els tres d’ahir amb el peu dret. Després de dos hat tricks consecutius, després de destronar Zarra i Raúl, amb sengles rècords històrics, ja no tornarem a sentir la cançoneta absurda que Messi s’havia convertit més en assistent que en golejador. Amb l’entrada de Luis Suárez a l’equip -quin jugadoràs, com dribla amb el cos sense tocar la pilota-, calia que l’encaix amb Messi funcionés. I, ves per on, s’ha demostrat que és compatible jugar amb un nou autèntic i que el fals nou continuï marcant.
Aquesta temporada hem recuperat la millor versió d’un Messi que ja no podria estranyar que tornés a guanyar la Pilota d’Or. La més bona notícia del partit d’ahir -que va semblar un assaig general del partit de Copa contra l’Osca amb il·luminació de Champions- va ser que es va recuperant la millor versió d’alguns jugadors. Bartra mai havia estat tant bé com ara, Piqué porta dos partits inexpugnable al tall i traient la pilota com en els bons temps, Mascherano ja torna a comptar com un migcentre com pocs n’hi ha al món, Rakitic -que continua imprecís en la passada ràpida-és un jugador vital per a l’equilibri i la mossegada. Rafinha, fins i tot, a Xipre va jugar amb una desimboltura desacostumada, trencant línies rivals amb la seva arrencada vertical, fins a deixar-nos veure els minuts més interessants d’ençà del seu retorn.
De la suma de les millors versions individuals, millorarà el col·lectiu. Aquest és un esport d’equip i, davant del Sevilla i de l’Apoel, Luis Enrique ha sabut trobar la tecla perquè funcioni l’engranatge. Amb treball, alineacions lògiques i esperit d’equip, les sensacions comencen a ser bones. Hem demostrat que, amb un davanter centre al camp i amb paciència, sabem atacar defenses tancades i que podem jugar tan junts i tan concentrats que no concedim contraatacs al rival. Aquest, però, és un Barça en creixement i en formació. Estem massa tendres perquè ningú pugui garantir que la versió que veurem diumenge a València sigui tan lluent com la d’ahir a Limassol. La idea i l’actitud, però, han de ser les mateixes.
