BarcelonaSeu al sofà i mou el cap amb gest de desaprovació. “El meu país és una plutocràcia”, sentencia el professor de dret de la Universitat de l’Estat de Geòrgia Timothy K. Kuhner, com a resum colpidor per encetar la conversa. És el que ell explica, farcit amb dades i arguments legals, al seu llibre Capitalism v. democracy, que ha presentat a Barcelona convidat per l’Oficina Antifrau.
A què atribueix les decisions del Tribunal Suprem que donen més poder als rics per fer donacions?
Responen a la teoria que els diners són llibertat d’expressió, és a dir, que és el mateix els diners que gasten els germans Koch que el discurs que fa un pobre al mig d’una plaça!
Una mica difícil d’acceptar...
Per a mi sí, però és l’única manera que tenen de legitimar-ho. Tot prové d’una sentència del 1976 que diu això. En aquella època, després d’aprovar les lleis de drets civils que donen dret a vot als negres, s’obre el debat sobre com anar més enllà. El següent pas era la igualtat econòmica en política. Ho defensava el filòsof John Rawls i el cas Watergate va donar força a la teoria. El Congrés preparava una reforma en aquesta línia. Però el debat genera reaccions: Lewis F. Powell, advocat de Philip Morris, fa un memoràndum en què diu que l’empresari és “el gran oblidat” del procés. I Nixon el nomina al Tribunal Suprem, des d’on serà un gran valedor de la teoria dels diners com a llibertat d’expressió.
Conflicte d’interessos?
M’encantaria que algun periodista ho indagués, si hi havia inversions lligades a aquestes empreses, però no en tenim cap prova. En tot cas, és el triomf de les teories capitalistes de l’època. Neoliberalisme disfressat d’interpretació constitucional.
Teories que s’han acabat imposant.
Sí, entre el 1982 i el 2004 el Tribunal Suprem va canviar de tendència, però des del 2010 ha tornat a la idea dels diners com a llibertat d’expressió. Depèn molt de les 9 persones que formen el tribunal. És ideologia en la interpretació de la Constitució.
¿I fruit d’una cultura política tradicionalment propícia als lobis?
Entre els ciutadans no. El 80% de nord-americans rebutgen aquestes sentències. Tres dies després que s’aprovessin, les enquestes deien que la gent havia perdut fe en el sistema, però els jutges ho neguen. La seva ideologia és una fantasia basada en el “lliure mercat de les idees”. Segons la seva teoria, la igualtat política no és constitucional.
Quina solució proposa?
Jo defenso afegir una esmena a la Constitució que no permeti lligar la política a la ideologia capitalista. Podria dir que les corporacions no són subjectes polítics i els diners no són llibertat d’expressió. Tinc previstes reunions amb congressistes però és el públic qui ho ha d’exigir. Per damunt de temes com l’avortament o les armes, aquest és un tema que ens uneix a tots, en què la immensa majoria està d’acord. A excepció, òbviament, d’una petita elit.
¿És més partidari del finançament públic de partits, com tenim aquí?
Cap dels dos sistemes. Tot és susceptible de corrupció. Aquí, la partitocràcia pot moderar la plutocràcia. Però cal regular bé les subvencions per no excloure partits minoritaris. I donar marge als privats, però no tant com al meu país.
