Publicitat

Isabel Olesti: "La Barcelona dels 80 era perillosa però atractiva"

Ha guanyat premis com el Josep Pla i l'Andròmina. Autora de dos llibres de contes i quatre novel·les, Olesti presenta a 'La pell de l'aigua' una dona de mitjana edat de gran complexitat psicològica, fascinada pel sexe sòrdid i perseguida pel record del pare

La pell de l'aigua (Proa) és un llibre molt pensat, amb una estructura treballada mil·limètricament. Arriba deu anys després de la seva novel·la anterior, El festí de Nàpols .

Entremig d'aquests dos llibres vaig escriure Nou dones i una guerra: les dones del 36 (Edicions 62, 2005). Sóc molt lenta escrivint. Per a mi l'escriptura comporta repassar molt: no és tan important el que es diu sinó com es diu. Miro de treballar molt el llenguatge. No tinc cap pressa per acabar un llibre. A més, no puc escriure cada dia...

La novel·la se centra en una dona que viu a la part alta de Barcelona i recorda els anys preolímpics: la joventut viscuda a Tortosa i una sèrie de traumes que arrenquen del passat i arriben fins al present de la protagonista.

El llibre va començar a través d'una sèrie d'imatges que em van anar ajudant a construir la història. Em vaig deixar arrossegar per la novel·la: això podia comportar el perill de no saber cap on anava, però també em permet sospesar les diverses possibilitats.

Tenint en compte que les visions i records que pateix la protagonista no són gaire lluminosos, es pot intuir que les imatges inicials que li van suggerir la novel·la tampoc ho devien ser gaire.

Hi havia, per exemple, una dona fent el coit amb el seu home, sense participar-hi gens, i que imagina un llimac que li puja cama amunt. Aquest és el record que la connecta amb la infantesa. Ella percep el seu cos com si fos d'un altre: el seu home el fa servir.

A la novel·la hi ha diverses referències al món animal. Les relacions entre mascle i femella són conflictives i abusives.

Era una manera de dir que no hi ha tanta diferència entre els humans i les altres espècies animals.

El pare és una de les figures més fosques de la novel·la. De seguida adverteix a la seva filla que no obri gaire les cames: "Vigila, nena, que ara ja ets gran. I tot se pot entaforar per este túnel. M'entens?"

Tot el que ella ha viscut la condiciona a viure el sexe amb terror. El seu trauma està relacionat amb una religió catòlica tancada, grisa, de rosaris i de dobles morals. El pare treballa de representant i es passa la major part del temps fora de casa. La mare passa completament de la filla. Quan el marit hi és, s'hi sotmet, però quan se'n va, surt de casa amb sabates de taló.

La protagonista es casa amb un home que només viu per la feina i se l'emporta a la Barcelona més acomodada, la del nord de la Diagonal.

A la dècada dels 80 el sud de la Rambla -el lloc que fascina secretament la protagonista- feia molta por, perquè era gris i desconegut. La Barcelona dels 80 era perillosa però atractiva. Les putes i els transvestits eren peninsulars. Hi havia una altra alegria: personatges com el Nazario i l'Ocaña, i llocs com el Pastís, la Cazalla, l'Amaya o l'escullera del port, on anaven les parelles. Ja no hi ha ni els mariners.

Ella no gaudeix del sexe però el té molt al cap. És un personatge torturat, en la línia de La pianista , d'Elfriede Jelinek, o de la Karin, la protagonista de Com en un mirall , d'Ingmar Bergman.

Jo pensava força en el personatge de Catherine Deneuve a Belle de jour . Com que la meva protagonista no té vida pròpia, imagina que fa excursions degradants: que se'n va als urinaris públics que hi havia a la plaça Catalunya i que allà té relacions amb homes vells i bruts. L'atrau la sordidesa. Fins que no es compra les sabates de taló -la imatge de llibertat que associa a la mare- no s'atreveix a sortir de casa seva i anar cap a baix.

Això passa el dia de la visita del papa Joan Pau II. La seva filla es perd entre la multitud.

I ella, en comptes d'anar-la a buscar, agafa un taxi i se'n va cap a la Barcelona prohibida. La primera persona que l'abraça i l'acull a casa seva és un transvestit, un personatge que és home i dona a la vegada. Més endavant el personatge del taxidermista la farà davallar fins a l'infern, repetint el paper del marit i del pare.

El so de la màquina d'escriure és relacionat amb el pare. És molt inquietant que un escriptor associï el tac-tac de les tecles a una imatge tan opressiva.

Vaig començar escrivint amb màquina d'escriure. El soroll obsessiu de la màquina i l'olor de Floyd són els dos elements que a ella li recorden el pare. M'agrada que el lector entri al món que li proposo: que pugui olorar, tocar i veure el mateix que jo. La meva escriptura vol ser molt sensitiva.

La novel·la amaga molta mala llet a sota. L'escena en què explica com els americans arriben a la Lluna, la protagonista té una cita amb el seu futur marit, del qual queda embarassada a prop del riu, preocupada per les picades de mosquits.

Recordo molt bé el dia que l'home va arribar a la Lluna. Era molt petita, però tot i així ho vaig viure com una cosa excepcional. Volia que al personatge també li passés alguna cosa especial, però en un altre sentit: l'error d'aquella nit condiciona la resta de la seva vida.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT