Publicitat

'La cinquena planta' de Manuel Baixauli: una novel·la viscuda

L'autor novel·la els dies que va estar en un sanatori i a l'UCI paralitzat per la síndrome de Guillain-Barré, que li va fer perdre la mobilitat i la parla

Hi ha un fil -sigui visible o no- que recorre La cinquena planta, la nova novel·la de Manuel Baixauli. Convida el lector a revisitar L'hora del llop, d'Ingmar Bergman, els passadissos angoixants que Josef K recorre El procés, de Franz Kafka, i la malaurança que persegueix Eyvind, un dels dos protagonistes d' Els proscrits, de Victor Shöstrom. En tots tres exemples, els personatges pateixen de valent, no només pel que passa al seu voltant sinó, especialment, pels processos mentals que els obsedeixen, els bloquegen o els obliguen a prendre decisions insospitades.

L'any 2005, una setmana després d'enllestir la novel·la que provisionalment havia titulat Futur, Manuel Baixauli va anar a la Filmoteca de València a veure Els proscrits, i durant la pel·lícula va sentir un formigueig als peus que l'endemà li va pujar fins a les cames. "Al cap de cinc dies, sense saber per què, m'havia convertit en una pedra, completament paralitzat, ple de tubs i de cables que em mantenien viu -recorda Baixauli vuit anys després-. M'havia convertit en una pedra. Una pedra, però, que encara tenia tota la capacitat de pensar, i això no era alleujador. Els metges em dirien més tard que patia la síndrome de Guillain-Barré. Van ser quaranta-dos dies infinits que ni per escrit ni parlant no es poden explicar del tot. Els vaig passar a l'UCI. Després d'això, vaig començar a recuperar el moviment i la parla. Com que a l'hospital on estava ingressat no hi havia rehabilitació, em van traslladar a un sanatori antic, situat a dalt d'una muntanya, envoltat de boscos".

Abans d'escriure La cinquena planta, Baixauli va acabar del tot Futur, que es diria L'home manuscrit i es convertiria en un dels últims fenòmens de culte de les lletres catalanes. Tal com escrivia recentment Julià Guillamon, "va fer pensar que, per molt que es digui, existeix un espai per a l'edició literària en català i per als llibres de màxima exigència [...], va tenir premis, bones crítiques i, sobretot, lectors". Molt abans de la sorpresa editorial, però, Baixauli ja havia viscut la seva pròxima novel·la. "Tinc la impressió que no he escrit La cinquena planta, sinó que m'ha succeït -assegura l'autor valencià-. Quan vaig tornar a casa i vaig recuperar la vida normal, vaig passar una època en què passava cada instant com si fos un regal. La felicitat no és el que es pensa, sinó poder beure un got d'aigua o respirar per un mateix". Baixauli s'havia refet del tot de la malaltia, però no en volia ni parlar. "Vaig començar a patir malsons en què em tornava a veure a l'UCI -continua-. La cinquena planta del sanatori, on en principi no hi havia ningú i on no arribava ni l'ascensor, va començar a visitar-me en somnis. Les imatges fantasmagòriques que veia no s'esfumaven, sinó que tornaven a mi obsessivament. Vaig fer un primer intent d'expulsar-les, però com que no me'n sortia vaig començar a descriure-les, i així van prendre cos i es van anar ramificant".

Acostar-se a la veritat

Després d'una primera versió del llibre en què Baixauli es va dedicar "a treure material del pou", es va adonar que el material "era massa caòtic i es feia difícil treure'n l'entrellat". L'autor va fer-se un esquema a l'estudi on pinta. Ocupava quatre metres d'una paret. "Cada volta que el mirava em suggeria noves idees: el mapa nodria el text", assegura. Va trigar quatre anys a entregar el resultat final a l'editor Josep Lluch. En destaca tres elements: " La cinquena planta és un llibre original en el sentit que l'autor és fidel als seus orígens i a una experiència personal. És metaliterari, però no és literatura de despatx, és un text molt visceral. És surrealista o fantàstic, perquè descobreix un món de fantasia i de terror a partir d'una realitat diferent de la quotidiana".

En una de les parts de la novel·la, el personatge principal explora el sanatori en cadira de rodes i va coneixent alguns dels interns, entre els quals hi ha l'anciana Úrsula i el psicòtic Timoteu, que en un passatge inquietant diu: "Què és l'home? Un ésser perdut en la seva pròpia casa". A La cinquena planta, les diferències entre vius i morts són inexistents, i les fronteres entre vida i literatura s'esborren. "La novel·la parteix de fets reals, però no són ni unes memòries ni una crònica -explica l'autor-. Per a mi, la ficció és la millor manera d'acostar-se a la veritat. Ho pots contar absolutament tot, fins i tot el que s'amaga al subconscient. La ficció pot travessar les portes, com els fantasmes". Després de viure i escriure una història tan poderosa, Baixauli no té por d'enfrontar-se amb el pròxim text: "Puc escriure de moltes coses, perquè si una cosa tinc és imaginació. No vaig buscant arguments, els trobe, però espero que la propera vegada no em passi cap desgràcia, abans de començar a escriure".

Els artistes són fabricants de paraigües

La trajectòria literària de Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és encara relativament curta. Després de debutar amb el recull de contes Espiral -publicat el 1998, però reeditat amb una important revisió el 2010- va donar a conèixer la primera novel·la, Verso (Bromera, 2001), en què un pintor fa creure que viatja becat a Roma però es reclou en un poble de costa on vol escriure un dietari fals sobre l'experiència italiana, tot i que haurà de canviar de plans després de rebre un anònim amenaçador.

La singularitat de la narrativa de Baixauli va acabar de ser confirmada amb L'home manuscrit, que aconseguiria sis premis (cinc dels quals, a obra publicada). A la novel·la, un home reescriu les pàgines del seu dietari mentre visita les ruïnes de les cases que han estat importants en la seva vida. El diàleg amb el passat i la recreació permeten descobrir un món en què les ombres són tan importants com les presències. Per a Baixauli, la creació artística s'assimila a la fabricació de paraigües, "un instrument inventat a base d'elements que ja existien -un pal, un tros de tela convexa- perquè l'home es pogués protegir de les inclemències de la pluja". De la mateixa manera, "l'obra d'art parteix de coses que ja hi són, però les combina d'una determinada manera amb l'objectiu de protegir-nos de les inclemències de la vida i del temps".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT