El ‘making-of’ de la pintura romànica

VicLes col·leccions medievals del Museu Episcopal de Vic (MEV) se situen entre les més destacades del territori. Però en lloc de viure de renda -i per atreure públic a un patrimoni extraordinari, però poc conegut-, els seus responsables han organitzat una exposició temporal en què la pintura romànica sobre fusta està tractada d’una manera gens convencional i, a la vegada, molt sucosa. La mostra Pintar fa mil anys. Els colors del Romànic, en cartell fins al 14 de desembre, presenta des de la perspectiva de la matèria, el color i els pigments, quatre peces emblemàtiques de la pinacoteca: el frontal de Puigbò, el baldaquí de Ribes, el frontal d’Espinelves i el frontal de Lluçà. A més, les dades que s’han obtingut després de fer anàlisis científiques a les peces es complementen amb l’explicació sobre qui eren els pintors romànics, com s’organitzaven a l’hora de fer un frontal d’altar o una pintura mural, qui les encarregava i quins eren els principals centres de producció arreu de Catalunya, vinculats a la catedral de Vic, el monestir de Ripoll i la catedral de la seu d’Urgell. “De pintura sobre fusta d’aquesta tipologia tan antiga només se’n conserva a Catalunya”, afirma Judit Verdaguer, conservadora del MEV i comissària de l’exposició.

Els resultats obtinguts en una anàlisi també tenen un ressò important en els estudis estilístics. La categoria d’obra mestra indiscutible del baldaquí de Ribes s’ha vist subratllada perquè s’ha pogut certificar la presència de lapislàtzuli en les zones de color blau de la taula, una pedra semipreciosa que era molt cara, que provenia de l’Afganistan i que estava associada a encàrrecs nobiliaris. A més, també s’ha esbrinat que l’aglutinant utilitzat per a alguns pigments va ser l’oli de llinosa, que va permetre crear veladures i efectes de semitransparència.

Interiors plens de colors llampants

“El color era un dels aspectes més importants per al pintor del Romànic”, afirma Verdaguer. Aquesta idea trenca amb la imatge arqueologista, austera i despullada, que s’ha perllongat des que historiadors i arqueòlegs com Josep Puig i Cadafalch van arrencar les pintures murals de l’interior de les esglésies al començament del segle XX i les van traslladar a museus per evitar que acabessin al mercat internacional. “Al Romànic la pedra només era un material constructiu. Les esglésies estaven plenes de colors llampants i d’or i de plata, o de materials que els imitaven aquests materials”, subratlla l’experta.

Tots els racons dels temples romànics estaven pintats per tenir un efecte impactant en els fidels. La lluminositat que les catedrals gòtiques van aconseguir amb els vitralls, al Romànic es va assolir amb les pintures murals. Amb apunts del rerefons històric, la mostra recrea, salvant les distàncies del disseny modern del muntatge, la museografia i els audiovisuals, com devia ser el taller d’un pintor romànic: hi ha fragments de minerals que ha cedit el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i mostres dels pigments. Aquells pintors anomenaven alquímia a la tasca d’obtenir els pigments, els colorants, els aglutinants i les laques, però “sense les connotacions màgiques, simbòliques i esotèriques” que s’ha atribuït a aquest nom, matisa Verdaguer.

L’anonimat dels pintors del Romànic és una altra de les idees més esteses d’aquest art que l’exposició matisa. Els pintors romànics, monjos, conversos o laics, es formaven en els escriptoris dels monestirs i aprenien com crear els pigments i a obtenir-ne de nous mitjançant receptaris, com el del monjo Teòfil. “L’absència de signatura era voluntària i es devia al fet que els pintors estaven vinculats a un orde religiós. Aleshores la pintura no tenia categoria artística, sinó que es veia com un acte de fe, un do que Déu havia atorgat al pintor i que l’artesà destinava a engrandir la glòria divina”, explica Verdaguer.

Pintors molt polivalents

Els pintors del Romànic, a més, eren artesans transversals: podien fer tant una miniatura com un frontal d’altar i unes pintures murals. Amb tot, les tasques estaven compartimentades i no portaven a terme les tres alhora. La diferència entre qui policromava i qui no era cabdal entre els artesans.

El fet d’encarregar unes pintures també tenia una càrrega religiosa per als patrons més enllà del prestigi que atorgava el fet de poder pagar-les. “Era un acte de fe, una manera de guanyar-se el cel”, recorda la comissària, com es pot veure en el retrat de la comtessa Llúcia de Pallars que hi ha a les pintures murals de l’església de Sant Pere del Burgal, conservades al MNAC.

Pintar fa mil anys col·labora amb el projecte Magistri Cataloniae, impulsat per la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigit pel professor Manuel Castiñeiras. També hi han col·laborat la Universitat de Barcelona, la Rovira i Virgili i el Centre de Restauració de Béns Mobles. Aquesta iniciativa inclou, també, la confecció d’un diccionari de pintors romànics que ja té 947 referències, 55 de les quals estan documentades.