Quim Masferrer és El foraster dels dimecres a TV3. La idea sobre el paper és bona: visitar municipis de menys de mil habitants de Catalunya. Fa territori i descentralitza. Abans-d'ahir es va estrenar a Benifallet. I Masferrer ho va donar tot. Però hi va haver només una escena meravellosa per moltes altres que grinyolaven. Hi ha un matís en el plantejament televisiu que no està ben enfocat. La idea del monòleg davant del poble com a fil conductor i amb ells com a protagonistes tenia alguna cosa d'espectacle de vedet jubilada. Que si la mida dels pits, que si ara tu aixeca't, que si ara digue'm la talla que fas, que si ara te l'endevina el Manolo. I més humor picantó de postguerra amb brometes d'alçar-se la faldilla per ensenyar la picada de mosca i demanar que li fessin fregues... Al llarg de la visita del Foraster, l'estratègia de Masferrer de fer-los fer coses als habitants demostra en certa manera la superioritat i l'autoritat que dóna la càmera: vostè canti una jota, vostès ballin i tu noi puja a coll la noia del pollastre. I el poble obeeix. El Foraster més que un explorador és un invasor una mica pesat. Em va venir al cap Josep Maria Espinàs, que en els seus viatges a peu sempre recordava la importància del silenci i la no-intervenció per deixar que els autòctons s'acostessin i es mostressin tal com eren. Aquí no. Masferrer fa servir el micròfon gairebé com una llança per assenyalar els indígenes. Un National Geographic . Es fixa fins i tot en fets intranscendents que passen també a la ciutat: es mira astorat un noi que descarrega caixes d'un camió per entrar-les a un súper. I què? O demana la moto d'un noi, que l'hi ha de deixar, per què?, perquè surt a la tele? O a una dona li pregunta com s'ho fa per no suar... Un foraster una mica impertinent, francament. Però tot amb la pàtina bucòlica d'anar a conèixer la Catalunya profunda com si descobríssim els nostres propis aborígens. I on, a sobre, els espectadors, amb la superioritat de la distància, ho trobem entranyable i ens ho mirem condescendents. Masferrer fa veure que li interessen els pits de la Nieves i les picades de la Juanita. I se suposa que a l'audiència li ha d'importar. Això només es va trencar en un moment: la genial escena amb els nanos pescant el silur. L'instant brillant que es dóna a la tele un cop cada mil. I a ells els va tractar com a iguals i no com a espècimens. I estava sorprès de debò. Tot amb l'estètica publicitària d'un anunci de cervesa i músiques boniques, que acaben fent una mena de Convidat de top manta . Al final, qui s'ho passa millor és el poble agraït: amb la visita, el monòleg i l'emissió del reportatge. Un Benvingut, mister Marshall a la catalana en què al final el menys important és que tot plegat surti per la tele.
