Un històric treball periodístic de l’ARA reconstrueix una “reunió tensa a les dependències del Vaticà” el 30 de gener d’aquest any. Es van reunir l’arquebisbe de Madrid i llavors president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela, i el secretari d’Estat de la Santa Seu, Pietro Parolin. En Rouco (cito aquest diari) “volia que el seu últim servei com a cap dels bisbes espanyols fos un pronunciament explícit del Vaticà contra una possible independència de Catalunya. I va fracassar”.
No és just. Probablement, en Rouco va arribar a la Santa Seu amb un tortellet o algun altre detall mengívol o bevíbol al Vaticà, aquest petit estat independent. O potser no. Potser s’hi va presentar amb les mans buides i va ser convidat, per exemple, a una copeta de vi de missa. Quin? Fa de mal dir. Durant el mandat del papa Joan Pau II, el vi que hi havia al calze de la Missa del Gall era Viña Pedrosa, un vi extraordinari del celler Pérez Pascuas de la Ribera del Duero, a Espanya. Ho sé perquè en conec els elaboradors. Sempre he admirat Joan Pau II per aquest bon gust. Un Viña Pedrosa, per cert, es mereix un calze transparent i de la marca Riedel. I un decantador a joc, per si de cas. Però el papa Francesc és tan indie que és capaç de fer servir vi blanc.
Ara bé (que vol dir magribí), voler que el Vaticà s’hi pronunciï no és cristià. Hi ha moltíssimes coses (algunes, lletgíssimes) contra les quals el Vaticà no s’ha pronunciat mai. I això és perquè els designis del Senyor són inescrutables. Ser cristià és acceptar allò que Déu t’envia, no aspirar a comprendre-ho, i saber que si ho fa és per alguna cosa. Demanar aquesta reunió és un pecat tan gran de supèrbia que Rouco Varela se n’hauria de confessar immediatament. Segur que a les nits somnia que diu missa i que, quan declama: “Doneu-vos les mans”, se li apareixen, tots agafats, els milions d’éssers que van fer possible la Via Catalana, amb un insultant esguard angèlic.
