Doncs sant tornem-hi, i mai més ben dit. Novament una alta dignitat de l'Església espanyola, monsenyor Fernando Sebastián, arquebisbe emèrit de Pamplona i Tudela, ha tornat a alçurar el galliner del neonacionalcatolicisme hispànic amb unes declaracions, evidentment, sobre l'homosexualitat. Segons paraules de sa eminència en una entrevista que li va fer el Diario Sur de Màlaga, l'homosexualitat és "una deficiència que es pot normalitzar amb el tractament adequat", una brillant idea que va il·lustrar amb una comparança entre l'homosexualitat i la seva pròpia hipertensió: "Sóc hipertens. M'he d'enfadar si m'ho diuen? És una deficiència que he de corregir com pugui", va amollar monsenyor.
Bé, la hipertensió té tractaments prou coneguts, que passen per una dieta equilibrada i la ingestió, si convé, de certs medicaments. En canvi, desconeixem de moment quins són els remeis per tractar l'homosexualitat, i que l'arquebisbe Sebastián es va descuidar de revelar a l'entrevista. Electroxoc? Lobotomia? Poltre de tortura? Castració? Sisplau, especifiqui més, monsenyor Sebastián. Els meus amics homosexuals porten tot el dia enviant-me whatsapps per preguntar de quina manera concreta es poden curar de la seva tara, i de moment no sé què dir-los. El que menys, està disposat a aplicar-se un cilici cada nit si amb això ha d'aconseguir estimular-se davant d'una foto de Scarlett Johansonn. Amb finalitats exclusivament reproductives, això sí.
Conyes a banda, algú contestarà immediatament que l'Església no és això, i tindrà una part de raó. Però només una part, perquè se li podrà replicar que l'Església és, també, això. I ho és d'una manera constant, sostinguda i, finalment, insuportable. Hi ha una part considerable dels guardians de la fe catòlica que consideren que la seva missió evangèlica passa per controlar determinades parts de l'anatomia de la feligresia: ara els úters, ara els penis, ara les vulves. És una mena de clergat que, pel que sembla, es passa el dia pensant en aquesta mena de coses. Ho tenen entre cella i cella, fins al punt que poden arribar, com l'arquebisbe emèrit Fernando Sebastián, a la provecta edat de 84 anys, i tanmateix segueixen pensant en aquesta mateixa qüestió que els fascina: com carden els fills i les filles del Senyor, i amb qui, i com, i en quina postura, i amb quina finalitat. I d'aquí no surten, fins que aconsegueixen que algun ministre més o menys caspós legisli sobre els aparells reproductius i els atributs sexuals de la ciutadania, com ara vol fer el progressista Gallardón.
El més curiós del cas és que el papa Francesc va anunciar que faria cardenal Fernando Sebastián durant el proper mes de febrer, en una mena d'operació de renovació de la cúria vaticana. Em pregunto: ¿de veritat Francesc necessita cardenals d'aquesta mena? Ho dic perquè una de les primeres coses que va dir l'actual papa va ser que ell no era "ningú per jutjar una persona homosexual". Si és així, què fem per curar les deficiències que tristament segueix arrossegant l'Església?
