Perpinyà, una treva i el final en diferit d'una carrera

Barcelona"Avui fa 10 anys. Em canvià la vida, però la violència ha deixat d'existir i d'interferir en l'independentisme. Calia fer-ho. Va valer la pena". Josep-Lluís Carod-Rovira va fer ahir aquesta piulada per evitar l'oblit, i aclarint que la reunió a Perpinyà amb ETA (amb Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera, i Mikel Albizu, Mikel Antza ) va ser el 3 -no el 4- de gener. L'exvicepresident i exlíder d'ERC era aleshores conseller en cap de Pasqual Maragall. Feia dues setmanes que tenia el càrrec i el deixaria poc després. ETA decretaria al febrer una treva només per a Catalunya.

La reunió, més que el principi de la fi d'ETA -que beu de moltes més fonts-, va ser la primera de moltes tempestes (Joan Carretero, que era conseller de Governació, va batejar el tripartit com el Dragon Khan), va accelerar la política catalana i va començar a apagar l'estrella de Carod. Entre el 1999 i el 2003 -mentre Jordi Pujol esgotava els dies a Palau amb respiració assistida del PP i convertia en candidat Artur Mas- el republicà excel·lia com a líder parlamentari i pulmó ideològic de l'esquerra nacional, que ni Joan Puigcercós primer ni Oriol Junqueras després esmenarien malgrat que amb resultats (i conjuntures) ben diferents.

El 26 de gener del 2004 l'Abc feia pública la reunió amb una notícia firmada amb pseudònim, Jesús Molina, atribuït a qui n'era el director, José Antonio Zarzalejos. Carod va culpar el servei secret espanyol de la filtració al diari conservador, que ja havia esbombat anteriorment contactes entre republicans i abertzales. Aquelles informacions les firmava Anna Rovira, darrere de la qual, segons diverses fonts, s'amagava Pablo Planas, exdelegat a Catalunya.

El 'dolent oficial'

La reunió amb ETA va obrir la veda contra Carod -ell es va considerar "linxat"- i va erosionar la imatge d'ERC com a partit de govern. Se'n van fer llibres. Ell va provar de capgirar la situació presentant-se a les generals (va obtenir un resultat rècord per a ERC) però, enretirat Xabier Arzalluz, va passar a ser el dolent oficial de la política espanyola. La inestabilitat arran de la sortida del Govern -el va rellevar Josep Bargalló tot i que Maragall l'hauria volgut mantenir- va fer més gran i irreversible la fissura amb Joan Puigcercós. A Carod, que fins i tot va tenir problemes cardíacs, el salvaven encara l'oratòria i la seducció (el 2006 ERC va parar el cop, es va convertir en vicepresident de José Montilla i fins i tot profetitzaria que el 2014 era l'any perquè Catalunya decidís) però la imatge de líder amortitzat l'acompanyava. No acceptava l'error ni admetia la crítica, ni dels afins.

L'onada expansiva no es va quedar al partit i al jove govern d'esquerres. ERC i Unió havien tingut bona relació i s'utilitzaven sovint per fer la guitza a CDC. El fiscalitzador "Qui s'ha cregut que és, vostè?" que li va etzibar Josep A. Duran i Lleida al Parlament després de Perpinyà va separar-los. I fins avui. El líder d'Unió, nerviós pels efectes de l'afer Carod a les generals del març -s'estrenava com a cap de cartell de CiU-, s'hi va acarnissar. La campanya Prou de fer mal a Catalunya intentava girar contra ERC el plebiscit, però va passar de 15 a 10 escons i els republicans d'1 a 8. Esquerra era el millor càstig a Aznar.

La sortida del govern de Maragall va ser traumàtica. A unes setmanes de les generals, Zapatero, amb possibilitats davant Rajoy (la gestió informativa de l'11-M faria la resta), no volia bromes. Va ordenar al PSC fulminar Carod i els socialistes catalans van cedir. Abans, la tarda del dia que es va conèixer la reunió, José Bono va ser a Ferraz pressionant. Ell i José Blanco fins i tot van sondejar Manuel Bustos i altres per refundar el PSOE a Catalunya si Maragall s'enrocava. Allà també es va començar a trencar alguna cosa.

Carod mai se n'ha penedit. Ahir tornava a quedar clar. El temps ha demostrat que va tenir molt més impacte en la política catalana que en la basca. L'oasi català va començar a ser un miratge.