Publicitat
Publicitat

Andorra sobre dues rodes

El Principat ha estat sempre un referent per als ciclistes catalans i també per als seus ídols, com Melcior Mauri i Joaquim Purito Rodríguez. El govern andorrà fomenta aquest esport com a alternativa al turisme de neu i de compres.

Després de bastir el domini esquiable més gran del Pirineu, Andorra va camí de fer el mateix en el món de la bicicleta. El govern andorrà ha fet una aposta molt forta per atreure els aficionats a les dues rodes al seu territori. Ha senyalitzat els ascensos a tots els ports de muntanya amb cartells com els que hi ha en carreteres mítiques com l'Alpe d'Huez i el Tourmalet; ha pagat el que fes falta per tenir finals d'etapa del Tour de França, la Vuelta a Espanya i la Volta a Catalunya; ha promocionat les muntanyes com a destinació de cicloturistes de tot Europa, i ha fomentat l'organització de marxes i la creació de parcs ciclistes.

Andorra és un referent per als ciclistes catalans des de fa més de mig segle. En uns temps en què a casa nostra les carreteres distaven molt de la perfecció i que a les botigues especialitzades costava de trobar material de primera qualitat, les muntanyes del petit principat pirinenc eren l'objectiu de molts aficionats. Mentre que uns s'hi desplaçaven en cotxe, els més agosarats s'organitzaven per fer el llarg recorregut en bici aprofitant l'arribada del bon temps. Uns hi anaven amb l'única intenció de pedalejar cap a les altures sobre un asfalt llis com mai no havien somiat. D'altres, per substituir la vella muntura de ferro per una imponent Pinarello d'alumini com les dels seus ídols del Tour.

L'exciclista Melcior Mauri recorda que quan era professional pujava sovint a Andorra en bicicleta des de Vic per entrenar-se per a les etapes reines de la Volta i de la Vuelta. "Abans hi havia equips que hi feien stages de pretemporada. Ser allà els anava bé per entrenar-se en alçada i per la diversitat, duresa i història dels seus ports, per la proximitat a Barcelona i per l'encant de la zona. Donava molt de si", reflexiona. De la seva etapa com a director de l'equip Andorra-Grandvalira, el guanyador de la Vuelta del 1991 prefereix no parlar-ne gaire. Per al govern andorrà el projecte era una manera d'associar Andorra al món de la bicicleta a escala internacional, però a finals del 2009 es va acabar per falta de pressupost.

Un dels equips de primera fila que van fer concentracions de pretemporada a Andorra va ser el Festina. Els seus ciclistes corrien amb llicència del país que els acollia i els desplaçaments es feien amb vehicles amb matrícula del Principat. Avui, tot i que els grans equips es decanten per llocs igualment muntanyosos però de clima més càlid, com Tenerife i Sicília, hi ha ciclistes que trien Andorra com a lloc per viure i entrenar-se.

Purito, de Parets al Tarter

És el cas de Joaquim Purito Rodríguez. Fa un parell d'anys, el flamant segon classificat en l'últim Giro d'Itàlia es va comprar un pis al Tarter. I hi segueix vivint, pujant i baixant muntanyes cada dia, sovint en companyia del seu amic Xavi Florencio. Andorra li ofereix el que necessita: proximitat al seu Parets del Vallès natal, grans ports, entrenament de qualitat en alçada i allunyar-se del soroll dels espais oberts. "En el ciclisme actual les diferències es mesuren per mil·límetres i cada detall importa", explica Àngel Edo, exciclista professional i mànager de Rodríguez.

Les carreteres d'Andorra també són testimoni habitual del pas de dos ciclistes que viuen molt a la vora i que acostumen a entrenar-se junts, Joan Antoni Flecha (resident a Puigcerdà) i el campió del món de mountain bike , José Antonio Hermida (a Llívia). I en els camins i corriols més solitaris s'hi pot trobar un pilot de motos enamorat de la bicicleta com el francès Cyril Despres. L'accident més greu del quatre vegades guanyador del Dakar no va ser pilotant una moto, sinó un dia que feia un descens en solitari en bici des d'un cim andorrà. A mitja baixada se li va travar la roda davantera i en sortir projectat endavant unes branques li van seccionar les venes d'un braç. El problema va ser fer-se un torniquet per tallar l'hemorràgia i arribar a un lloc habitat per demanar ajut.

Els últims anys Andorra ha trobat en les grans rondes ciclistes una manera immillorable de projectar-se a l'exterior. Des de l'any 2000 ha acollit set finals d'etapa de la Vuelta a Espanya i cinc sortides. Tot i això, la repercussió del Tour és infinitament superior. La gran projecció de la ronda francesa fa que una ciutat o un municipi tingui extremament difícil aconseguir ser principi o final d'etapa. El cost econòmic és altíssim: a l'Ajuntament de Barcelona li va costar un milió d'euros acollir un final i un principi d'etapa el 2009, mentre que l'Ajuntament i la Diputació de Girona en van pagar 200.000 per la sortida d'una etapa.

Del Tour del 2009 a L'Etape

L'últim cop que el Tour va passar per Andorra va ser el 2009, en un recorregut de 224 km que sortia de Barcelona. Als milions d'espectadors que el van seguir per televisió s'hi van sumar els milers que van animar els ciclistes a peu de carretera, sobretot en l'ascensió final a Arcalís, a 2.240 metres per sobre del nivell del mar. Per als que vulguin emular-los, el 29 de setembre se celebraL'Etape, una marxa cicloturista que reprodueix l'etapa del 2009. S'espera que la convocatòria sigui igual de multitudinària que la tradicional Volta als Ports d'Andorra, que se celebra des de fa 35 anys.

Las ascensions més conegudes d'Andorra són les que han estat escenari del pas de la Volta, la Vuelta i el Tour, com la Comella (1.350 m), Pal (1.757 m), la Rabassa (1.821 m), el port d'Envalira (2.408 m) i Arcalís. Però n'hi ha moltes altres de menys conegudes, com la duríssima ascensió al coll de la Gallina (1.910 m), que Joaquim Purito Rodríguez va donar a conèixer i que el pròxim 25 d'agost s'estrenarà a la Vuelta.

El ciclisme viu de l'èpica. Els escaladors de més fama donen a conèixer els grans cims dels Alps i dels Pirineus i després riuades d'aficionats tracten d'emular-los. Amb l'objectiu d'estimular aquesta mítica, el Govern d'Andorra ha editat una guia per a cicloturistes i ha incorporat a les carreteres que porten als grans ports una senyalització específica que indica als ciclistes els quilòmetres que falten per fer el cim, el desnivell i la cursa i l'any en què es van pujar.

Altres mesures per fomentar el ciclisme com a alternativa al turisme de neu i compres han estat el traçat de rutes de mountain bike i l'atorgament d'un distintiu específic als allotjaments turístics que estiguin preparats per acollir ciclistes. Fins avui hi ha una vintena d'hotels acreditats. Els establiments disposen d'espai per guardar bicicletes amb seguretat i d'una zona per rentar-les, a més d'un horari de restaurant adaptat a les necessitats dels esportistes.

Per a Andorra, l'aposta pel ciclisme és una manera de desestacionalitzar i diversificar l'oferta. Josep Maria Cuenca Flores, autor del llibre Grimpaires sobre rodes. Històries i anècdotes ciclistes pel Pirineu català i andorrà , creu que el seu èxit com a destinació ciclista es basa en la gran concentració de llocs atractius en un espai relativament petit i a l'estratègia de les autoritats andorranes.

Tot i això, Cuenca alerta dels riscos: "Andorra ofereix possibilitats llamineres als cicloturistes d'arreu. La incògnita és si el principat oferirà, en l'àmbit del ciclisme aficionat, imatges similars a les que de vegades es veuen a l'hivern amb l'esquí: una massificació excessiva que condicioni la pràctica esportiva".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT