Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Banjo 'on the road'

El músic Daniel Higgs viu a la carretera, sempre a mig camí entre l'últim lloc i el següent. L'antic líder de la banda Lungfish va recórrer la Península fa un parell de mesos amb el banjo en bandolera. És un músic còsmic, minimalista en les formes i maximalista en l'expressió

Seria fàcil fer una trucada telefònica d'última hora al mòbil per avisar que fem tard i tot quedaria aclarit. Podríem discutir si la dependència de la tecnologia és la millor solució però no és el moment i no es pot negar que ara seria convenient poder utilitzar-la. El cas és que la persona amb qui ens hem de trobar no té mòbil, ni en vol ni falta que li fa per fer tot el que ha de fer, encara que sigui viatjar per tot el món. És el músic nord-americà Daniel Higgs i assegura: "Quan dic que vaig a un concert, sigui on sigui, sempre hi arribo i el faig".

Higgs tampoc té ordinador, un altre detall que el converteix en una rara avis . Però l'afany de recerca de llibertat i ruptura amb els lligams no s'acaba aquí: des de fa anys tampoc té un lloc fix de residència i viu a la carretera, sempre a mig camí entre l'últim lloc i el següent.

Arribem tard a l'aeroport; el contacte de Higgs a Barcelona tenia un problema i ens ha demanat que l'anem a buscar però ens ha donat malament les instruccions de recollida. Busquem un home alt, amb barba llarga i grisa. Quan arribem al final de la terminal, el trobem, amagat darrere unes ulleres de sol molt grans. Sobre el cap porta un confortable gorro de llana de color violeta i al coll i a les mans se li poden entreveure tatuatges. L'equipatge és lleuger, una maleta petita i un estoig en què carrega el seu inseparable banjo.

Ens saluda amb calma, ens escolta quan ens disculpem pel retard i a la manera d'un home tranquil però que diu el que pensa, ens deixa anar: "You might panic but I never panic, I knew you would make it at some point " [Potser et poses nerviós, però jo no ho faig mai. Sabia que arribaríeu en algun moment]. Primera lliçó i el viatge encara no ha començat. Es treu les ulleres i deixa al descobert uns ulls blaus impressionants que revelen que és més jove del que sembla. De tota manera, afegeix, tampoc tenia diners per anar a cap altre lloc.

Tretze discos amb Lungfish

Daniel Higgs, prolífic i polifacètic pintor, poeta i sobretot músic nord-americà, va néixer a Baltimore i va ser des del 1988 i fins al 2005 l'excèntric i carismàtic frontman de la llegendària banda Lungfish, amb què va arribar a enregistrar tretze discos, tretze discos grandiosos de postpunk o, senzillament, de rock, entre altres col·laboracions i projectes que l'han mantingut ocupat sense treva.

Des d'aleshores ha reconduït la seva carrera en solitari i ha abandonat l'electricitat buscant nous camins d'expressió més pròxims a les arrels i la tradició. Minimalista en les formes i maximalista en l'expressió i, sobretot, difícil de catalogar o reduir a una etiqueta, s'acompanya de vegades d'una arpa de boca, o més recentment del banjo, i fa créixer la veu poderosa com un predicador posseït. En té prou per generar energia i comunió.

La relació actual de Higgs amb Barcelona i la seva escena musical més activa i independent va començar durant una visita l'any 2007 per a una única actuació al bar Heliogàbal. Va tornar el 2009, va fer un parell de concerts més, aquest cop a Barcelona i a Sant Feliu de Guíxols, i gràcies a diverses trobades imprescindibles la relació es va afermar i precipitar fins al punt que va aprofitar la seva última visita, el maig del 2011, per enregistrar un disc esplèndid que desprèn aires mediterranis de tots els solcs del vinil.

Gravat als estudis Ultramarinos Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols, amb Santi García a la taula i acompanyat del multiinstrumentista i local hero Marc Clos, músic habitual de l'orquestra de Jordi Savall i vinculat també a bandes de rock locals com Vistalegre i Nueva Vulcano, el nou disc Beyond & Beetwen es va gestar en pocs dies. Per tancar el cercle, el va editar el segell barceloní La Castanya.

Periple ibèric

Un any després d'aquesta experiència, Higgs torna a ser a Barcelona. Un parell de dies després d'aterrar, l'acompanyo en el periple ibèric que el portarà a recórrer tota la Península, un viatge de dues setmanes durant les quals visita quinze ciutats, incloses un parell de dates a Portugal, en què sempre troba un reducte d'admiradors àvids de l'experiència còsmica i sempre honesta que suposen les seves actuacions.

Com ell mateix explica, els concerts al llarg d'aquestes setmanes se centren en la repetició de tres o quatre peces fixes al voltant de les quals improvisa segons les seves sensacions i en funció del diàleg que s'estableix amb el públic. La intenció, o l'aspiració, a mesura que passen els dies és fregar la perfecció tant com pugui, tant en l'execució com en la comunió amb el públic. I no es pot negar que Higgs creix a mesura que passen els dies, se sent còmode i s'esplaia al llarg del seu banjo i en la profunditat de la seva veu.

Cada matí, sense fallar ni a una sola cita, assaja al voltant d'una hora en la soledat de la seva habitació de l'hotel o de la casa on estigui allotjat. Assaja sempre les mateixes cançons, les mateixes que tocarà aquesta nit i que va tocar la nit abans però que mai sonen igual. El viatge de Higgs per la Península és una experiència en tots els sentits i més enllà de les fronteres dels escenaris. Higgs és un camp d'energia positiva que no pot evitar deixar un rastre darrere seu.

A les muntanyes d'Euskadi s'improvisa una trobada amb una parella de txalapartari que suposa tota una revelació per a Higgs: "No cada dia es té la sort de descobrir un instrument en directe en comptes d'escoltar-lo reproduït en qualsevol format".

Com ja es podia preveure, la jazz session improvisada fa que s'acostin alguns amics de c aseríos propers atrets per aquest so ancestral. No es pot demanar més a la txalaparta i el seu origen festiu funciona a la perfecció en la seva inesperada unió amb el banjo. La festa acaba com preveu la crida d'una txalaparta : menjant i bevent infinites ampolles de sidra.

Les experiències i les converses del dia a dia també entren en joc en el repertori nocturn. Higgs, brillant en la conversa, és tan capaç de fer riure amb anècdotes d'antigues gires de Lungfish juntament amb la cantant i guitarrista Joan Jett, en les quals acaba imitant Mike Tyson, com ho és d'elucubrar teories interessants sobre l'origen diví de la música. Amb la mateixa facilitat i devoció s'entrega a la improvisació per cantar a la sinestèsia després que hagi estat el tema de conversa i reflexió al llarg del dia.

Coses del destí, aquesta nit, aquest cop a Madrid, durant l'actuació un dels assistents pateix sinestèsia i al final, quan acaba, s'acosta a Daniel Higgs i li comenta que per a ell la seva música té gust de sopa calenta... I és que aquesta és la sort de la música senzilla i complexa del músic nord-americà, que pot tenir gust de sopa o transportar-te a una altra galàxia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT