Publicitat
Publicitat

El llarg camí fins a poder ser pares

La Mari i el Francisco van sotmetre's a quatre tractaments d'inseminació 'in vitro' per aconseguir ser pares de dues nenes: la Lucía, que ara té sis anys, i la seva germana, la Lola, de tres

Després de deu anys de festeig i d'un de casats, la Mari i el Francisco van decidir que volien ampliar la família. Era l'any 2001. Ella tenia 27 anys i per corroborar que no tindria problemes per quedar-se embarassada va anar a fer-se una revisió ginecològica. Després d'intentar-ho durant més d'un any, va fer una segona visita a l'especialista. El metge li va treure importància però per sortir de dubtes va decidir realitzar diverses proves a la parella. Els resultats van ser clarificadors: el Francisco era estèril.

"Em va caure el món a sobre perquè volia tenir fills amb la persona que sempre havia tingut al meu costat", diu la Mari. Molt diferent va ser la reacció d'ell: "Em va dir: «Si jo no puc tenir fills, els tindràs tu encara que sigui amb un donant d'esperma»", explica. Superat el cop inicial, el Francisco es va sotmetre a una segona prova que va concloure que alguns dels seus espermatozous podien ser vàlids per tenir un fill. "Se'ns va obrir un nou món", reconeix la Mari. El següent pas va ser apuntar-se a la llista d'espera per sotmetre's a un tractament d'inseminació in vitro a l'Hospital Clínic de Barcelona. Tot i que era el més ràpid, el temps d'espera superava els quatre anys. Així que, paral·lelament, també van optar per provar-ho a través d'un centre privat.

El tractament va ser dur i car. La Mari s'havia de punxar cada dia per retirar la regla i preparar hormonalment el cos durant un mes i mig mentre el Francisco anava a congelar espermatozous un cop per setmana durant tres mesos. Acabada aquesta primera fase, els metges van aconseguir fecundar un òvul. Després de quinze dies de repòs, però, li van comunicar que no estava embarassada. El matrimoni tenia clar que no tiraria la tovallola a la primera i que ho provaria dos cops més. Per cada inseminació havien de pagar 6.000 euros.

Un esforç amb recompensa

Tres mesos més tard, la Mari va tornar a començar tot el procés. La medicació va ser més forta i es va engreixar deu quilos. Però van aconseguir implantar-li dos òvuls fecundats i un d'ells va prosperar. "La sensació que vam tenir quan ens van dir que seríem pares va ser indescriptible", recorda ara. A partir d'aquí, l'embaràs es va desenvolupar amb normalitat. Va continuar treballant de monitora de natació fins a les últimes setmanes de gestació. Quan el Francisco va veure la cara de la seva filla Lucía es va desmuntar i no deixava de repetir que era igual que ell. "Havíem sentit tantes històries, com que en algun cas per error s'havien canviat els espermatozous, que no es va quedar tranquil fins que no la va veure".

Tres anys després els van trucar de l'Hospital Clínic, on encara estaven a la llista d'espera, i van decidir tenir un segon fill. En un primer intent, van implantar-li un òvul fecundat congelat de feia quatre anys, però no tenia prou qualitat. Es va tornar a medicar, aquest cop durant tres setmanes, i quan va arribar el dia va posar dues condicions: que li introduïssin un sol òvul i que només ho provaria un cop. "No ens podíem arriscar a tenir tres fills per una qüestió econòmica", explica. Ha estat un llarg recorregut però ara la Lucía té sis anys, i la Lola, tres. La Mari té clar que si no hagués pogut tenir fills amb el seu marit n'hauria adoptat. "Era la millor solució perquè no volia retrets de qui eren les nenes en cas que el meu matrimoni no hagués funcionat". El Francisco, però, no es plantejava aquesta opció. "Tant si com no, ell volia que jo visqués el que era un embaràs". Afortunadament el destí no els va plantejar aquest dilema.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT