El 19 de novembre del 1963 va morir Carmen Amaya. Tres dies després era assassinat John Fitzgerald Kennedy. Els informatius nord-americans van divulgar la notícia simultàniament, cosa que va contribuir a engrandir encara més la figura ja llegendària de la bailaora . A partir del ressò que se'n van fer als Estats Units, la mort de l'artista catalana va fer la volta al món.

A Begur, el lloc que ella havia escollit per viure i per morir, un exèrcit de periodistes, amics, coneguts i saludats va envair els carrers. Gitanos d'arreu es van reunir per acomiadar en processó la seva deessa i van acabar saquejant la casa on havia viscut. Per què aquesta mostra de commoció i histèria col·lectiva? "El poble, si no ho sap, ho nota", diu Francisco Hidalgo, el seu biògraf.

A l'altura de Picasso

Hidalgo, membre de la comissió assessora de l'Any Carmen Amaya, va dedicar deu anys de la seva vida a investigar la figura de la bailaora per escriure'n la biografia, un treball emotiu i documentadíssim que repassa en paral·lel la seva vida i l'evolució del flamenc a Catalunya. El va empènyer el convenciment que encara no s'havia tractat l'artista amb la importància que es mereixia i que les dades que hi havia sobre ella eren insuficients. De fet, tota la vida de Carmen Amaya està envoltada d'una certa aura de misteri. Al seu voltant s'ha teixit una llegenda romàntica, de deessa tràgica, menuda d'estatura (feia 1,50 metres) però d'una enorme dimensió humana i artística. La seva mort prematura la va elevar a la categoria de mite, però encara va viure prou si tenim en compte que arrossegava problemes renals des de petita. El seu do li va allargar la vida perquè ballant eliminava toxines i estalviava feina als seus ronyons infantils. "Com menys ballava, pitjor es trobava", afirma Hidalgo.

El seu biògraf considera que Carmen Amaya "va ser una bailaora genial i personalíssima que va introduir canvis fonamentals en el ball flamenc de la dona". Per aquest caràcter revolucionari del seu art, no dubta a equiparar la seva importància amb la de Pablo Picasso. "Als anys 40, cap català va ser tan universalment conegut com Amaya. Potser Dalí, però ni tan sols Pau Casals. I en l'àmbit internacional, va ser tan valorada com Picasso", opina.

Carmen Amaya va ser la gran artista dels gitanos, comparable només a Camarón de la Isla, venerada igualment pels paios, amb els quals mai va establir cap barrera; més aviat el contrari: es va casar amb un d'ells, Juan Antonio Agüero, guitarrista nascut a Santander. És també la mostra més evident que el flamenc no és un estil exclusivament andalús. "Les dues branques de la meva família procedeixen del Sacromonte de Granada, però jo sóc catalana de cap a peus. No parlo català, però l'entenc perfectament", deia l'artista. Els entesos consideren que hi ha una diferència enorme entre el ball de Carmen Amaya i el de les bailaoras andaluses: néixer a Barcelona i al costat del mar Mediterrani no va ser, per tant, un pur accident geogràfic sinó que va condicionar el seu estil.

Un ascens fulminant

Carmen Amaya deia que havia nascut "l'any de la rosada de la Barceloneta". Hidalgo dóna per bona la data del dia dels difunts del 1913, tot i que altres fonts apunten al 1917. La partida de naixement, si és que n'hi va arribar a haver, es va cremar a l'incendi de l'església del Poblenou, on s'inscrivien els nens nascuts al Somorrostro, el barri de barraques amuntegades sobre la sorra de la platja, entre l'actual Hospital del Mar i el Poblenou, que constituïa una de les zones més depauperades de la Barcelona de l'època.

Sobre la sorra de la Barceloneta, que contribuirà a enfortir-li les cames, Carmen Amaya estampa les seves primeres petjades. Des de sempre queda clar que ha nascut per ballar i als quatre anys ja comença a actuar en públic per ajudar econòmicament la família. Sempre acompanyada del seu pare, el Chino, que va resultar fonamental en la seva formació. "És clar que tenia qualitats innates -diu Hidalgo-. Però Carmen Amaya va estudiar tota la vida amb la mare, la tieta i, sobretot, el pare. No es pot ballar El amor brujo intuïtivament".

Tot i que ja havia ballat en " cafelillos barceloneses " (com deia ella mateixa), el primer lloc documentat on va actuar va ser el restaurant 7 Portes, quan tenia sis anys. A partir d'aquí inicia un itinerari que la farà famosa en l'ambient flamenc de la Rambla i el Paral·lel, on se la comença a conèixer amb el sobrenom de la Capitana . Els locals més emblemàtics -El Cangrejo Flamenco, El Chiringuito del Portal de la Pau, Casa Escaño, El Manquet, La Taurina, el Teatro Español i el Villa Rosa (conegut a l'època com La Catedral del Flamenc i regentat per Miguel Borrull, el cap d'una nissaga d'artistes excel·lents)- són testimonis dels primers passos de la nena que, en pocs anys, tindrà el món als seus peus. No triga a cridar l'atenció de Sebastià Gasch, el reputat crític de l'època que la va descobrir per al gran públic: "Ànima, ànima pura. El sentiment fet carn. Davant del seu ball cal rendir-se. És un fenomen de la natura impossible de catalogar", escrivia.

L'any 1929, per a l'Exposició Universal, balla davant Alfons XIII al pati on anys després es va erigir El Tablao de Carmen, a l'actual Poble Espanyol. Abans ja havia debutat a Madrid, a París (amb Raquel Meyer) i en altres ciutats espanyoles i europees.

Comença la llegenda

La Guerra Civil interromp la triomfal carrera de Carmen Amaya a l'Estat i a Europa. Ella i la seva troupe , formada majoritàriament per familiars, s'embarquen per fer les Amèriques. La primera parada és Buenos Aires: l'èxit és immediat i apoteòsic. El director d'orquestra argentí Arturo Toscanini declara: "Mai a la meva vida he vist una ballarina amb tant foc, tant ritme i una personalitat tan meravellosa. És la millor del món". Entre el 1938 i el 1940 la companyia de Carmen Amaya recorre el Brasil, Xile, el Perú, Colòmbia, l'Equador, Veneçuela, Santo Domingo i Cuba.

L'empresari nord-americà Samuel Hurok la contracta per actuar a Nova York, però abans cal superar un petit tràmit burocràtic per poder entrar als Estats Units: Carmen Amaya no sap escriure i els membres de la companyia dediquen vint dies a ensenyar-li a signar. El 10 de març del 1941 es converteix en la primera espanyola que és portada de la revista Life , la més important de l'època, que inclou un extens reportatge a l'interior. Ja ha cridat l'atenció del públic i de rellevants personalitats del moment. Dels molts testimonis impressionats ens quedem amb el del seu col·lega de professió, el ballarí Fred Astaire: "Molt per veure, molt per admirar, però molt més per aprendre".

El 12 de gener del 1942 debuta al Carnegie Hall de Nova York i presenta per primera vegada el ball por taranto , una dansa melancòlica, sentimental i estilitzada especialment apreciada dins del ball flamenc, que donarà títol a l'última i més rellevant de les pel·lícules que va protagonitzar dins d'una filmografia irregular ( Los Tarantos ). Francisco Hidalgo afirma amb rotunditat que Carmen Amaya va ser la primera bailaora que va fer aquesta dansa damunt d'un escenari.

És a Amèrica on es gesta la llegenda Carmen Amaya. La ressonància dels seus èxits arriba als mitjans de comunicació espanyols, que divulguen també presumptes excessos i extravagàncies de l'artista. Anècdotes apòcrifes majoritàriament, perquè Carmen Amaya era, segons tots els que la van conèixer, una antidiva d'una generositat "quasi patològica". Hidalgo la descriu com una persona "molt disciplinada a la feina i molt senzilla a la vida real, molt de truita de patates i sardines". Però el relat d'abrics de bisó, cases immenses i limusines dispara la imaginació a l'Espanya gris i raquítica de l'època.

Aquell mateix any, el 1942, actua a la recepció de la Casa Blanca convidada pel president Franklin Delano Roosevelt. Encara l'espera Hollywood i cinc anys més de gires extenuants abans de tornar a casa.

Neix el mite

Una barreja de rutina i nostàlgia la impulsa a creuar de nou l'Atlàntic i tornar a Madrid, l'any 1947, on és rebuda com una estrella. El 1948 inicia una nova gira europea que inclou, entre altres ciutats, París i Londres, on és felicitada per Winston Churchill. Durant deu anys continuarà meravellant el món, vestida amb pantalons que permeten apreciar la fabulosa tècnica de cames i peus i imprimint a les seves actuacions inusuals dosis de convicció i entrega.

El 1958, mentre és a Montpeller, rep la notícia que l'Ajuntament de Barcelona inaugurarà una font dedicada a ella a la Barceloneta. Entusiasmada, cancel·la la gira francesa i assisteix a l'acte, el 15 de febrer del 1959. Aquella mateixa nit, com a agraïment, ofereix un recital al Palau de la Música amb finalitats benèfiques. La font, obra de Rafael Solanic, és a l'actual plaça Brugada i és un dels dos monuments que la ciutat ha dedicat a Carmen Amaya. L'altra, l'escultura de Josep Cañas als Jardins de Joan Brossa de Montjuïc, va ser inaugurada pòstumament el 1966 en el que llavors era el Parc d'Atraccions.

"M'he vist reflectida a l'aigua però no com sóc ara, sinó com era quan tenia set anys, descalça i corrent per la platja", declarava Amaya sobre la seva font. Va expressar fins i tot el desig de comprar un terreny al costat i fer-s'hi una casa però, finalment, es va enamorar d'una fotografia del Mas Pinc de Begur i va decidir comprar-lo. "Malgrat les fortunes que havia guanyat, no tenia prou diners i els amics van haver d'ajudar-la", declara Hidalgo. La masia s'omple de gent durant les temporades en què s'hi refugia quan la voràgine de viatges i actuacions internacionals -que continua- l'hi permet. Esgotada, ha d'anar disminuint el ritme i, paradoxalment, la seva precària salut se'n ressent de manera definitiva. Es nega a ser hospitalitzada a Barcelona i decideix passar els seus últims dies a Begur.

L'últim ball de Carmen Amaya va ser el 24 d'agost del 1963 a les ruïnes de l'antiga fàbrica de suro Pella i Forgas, per aconseguir fons per il·luminar el castell de Begur. Per a la història queden les corprenedores fotos en blanc i negre realitzades per Colita i Julio Ubiña (que es poden veure a l'exposició del Palau de la Virreina de Barcelona) i la presència de Dalí i del metge d'Amaya, el doctor Puigvert, que intentava sense èxit aturar-la: "No pot ballar". Però ho va fer, tot i que no va poder acabar l'actuació.

Va morir encara no tres mesos després, el 19 de novembre del 1963, i va ser enterrada al cementiri de Begur. Actualment només hi ha una placa que ho recorda: "En aquesta tomba va estar enterrada Carmen Amaya", hi diu la inscripció, perquè les despulles de l'artista van ser traslladades al panteó dels Agüero, la família del seu marit, a la localitat de Ciriego (Santander) l'any 1970.

El Mas Pinc és actualment un espai cedit per l'Ajuntament de Begur a un grup ecologista. El biògraf de la balladora té molt clar en què s'hauria de convertir la casa on va viure els últims dies: "Un centre d'estudis que aculli un arxiu Carmen Amaya i que potenciï jornades i seminaris sobre l'artista i la història del flamenc a Catalunya".