En aquest espai natural s'hi han pogut veure fins a 360 espècies d'aus, 17 de peixos i 22 de mamífers diferents. Els ocells que cada any fan la migració entre el continent africà i el nord d'Europa acostumen a aturar-s'hi per reposar en el seu llarg viatge cap al sud (a la primavera) i cap al nord (a la tardor). Sense anar més lluny, la presència de flamencs hi és cada cop més habitual, com els observadors d'ocells saben prou bé. En efecte, parlem d'un paisatge privilegiat i protegit, format per maresmes, canyissars, dunes litorals i llargues i solitàries platges. Tot i que a dins dels seus límits els aficionats a les plantes hi han trobat fins a 22 tipus d'orquídies diferents, no parlem de cap país exòtic. Ens referim al delta del Llobregat, un paratge tan pròxim a Barcelona com, per a molta gent, encara desconegut.

Amb els espais naturals del delta del Llobregat es produeix una paradoxa. Fa 20 anys, Barcelona acabava de recuperar la façana marítima i el llavors alcalde Maragall proclamava que havia arribat l'hora que la ciutat recuperés també els rius. Per combatre l'escepticisme general -el Besòs i el Llobregat eren, literalment, dues clavegueres a cel obert- posava com a exemple el Tàmesi al seu pas per Londres, on els peixos tornaven a nedar després de dècades de morir-hi pel verí de les fàbriques.

Van passar els anys i la pol·lució va desaparèixer del Besòs i el Llobregat com abans del Tàmesi. Tot i així, els visitants que avui freqüenten un riu o l'altre són en una gran majoria veïns de les zones pròximes que han viscut de prop aquesta transformació. En canvi, en l'imaginari de la resta d'habitants de l'àrea metropolitana les vores del riu i la seva desembocadura segueixen contaminats. I són pocs els que realment es creuen que a tocar de Barcelona hi ha un delta que, tot i que és més discret que el de l'Ebre, és ple de llocs per visitar.

Els més escèptics haurien de parlar amb Armando Aguirre, el Benjumea d'El cor de la ciutat . "El riu estava fet una porqueria, al mar no ens hi podíem banyar perquè els abocaments del port convertien la platja en una claveguera, en un altre costat teníem l'aeroport, la carretera i la pudor de la fàbrica de La Seda...", els explicaria Aguirre sobre la situació de la zona durant la seva joventut i fins fa 15 anys.

Aguirre és un enamorat del poble de 10.000 habitants on va néixer fa 78 anys i que des de fa temps és una ciutat de més de 60.000. La platja del Prat formava part del paisatge de joventut d'aquest actor a qui la fama va arribar una mica tard. El seu pare tenia una impremta que ell va mantenir viva fins al 1992. El negoci li servia per alimentar l'estómac i el teatre per cultivar l'esperit.

Molt abans, quan era un nen i volien anar al mar, Aguirre i els seus amics agafaven un camí que creuava l'antiga carretera de València i que passava per la senyorial torre de la Ricarda, una vaqueria que va ser modèlica i que va hostatjar Alfons XIII. Encara no eren a la platja que ja sentien l'olor de carn a la brasa dels merenderos com Can Dalmau i de la pineda pròxima. I un cop a lloc trobaven el camp d'aviació militar, l'aiguamoll on es cultivaven musclos que es venien al poble i la caserna dels carrabiners que lluitaven contra el contraban.

Peixos i bandera blava

Avui el paisatge s'ha transformat. Les parets de l'antiga caserna es mantenen dempeus, mentre que la granja modernista de la Ricarda -coses de l'ampliació de l'aeroport- s'està reconstruint, pedra a pedra, al pratenc barri de la Barceloneta. Aguirre recomana anar a descobrir el delta a la primavera o a la tardor. "Sobretot per la seva proximitat amb Barcelona -és a cinc minuts de la plaça de Catalunya-, però també per la fauna i la flora, pels camins senyalitzats que hi ha per anar a peu o en bicicleta, per la platja, pel mirador d'avions... És un regal". Ell encara no se sap avenir que el riu Llobregat torni a tenir peixos. I somriu quan contempla orgullós la bandera blava que des del 2011 oneja a la platja del seu cor.