La mateixa nit que omplia el Palau Sant Jordi, Joan Dausà es va proposar el repte d'omplir un recinte semblant a Madrid o Sant Sebastià cantant en català. Finalment va ser a Madrid. El grup basc ETS (En Tol Sarmiento) va prendre nota del repte que es va plantejar Dausà. "D'allà va venir la jugada", admet el cantant alabès Iñigo Etxezarreta. La idea era omplir el Palau Sant Jordi i el Movistar Arena madrileny cantant en euskera. A Barcelona hi actuen aquest dissabte 11 d'abril, i a Madrid el 25 de maig. "Hi ha gent que creu que la llengua pot ser una barrera, però el que fem demostra que no és així. Crec que cantar en euskera aporta una sensibilitat pròpia, i també és una diferenciació cultural en un món tan globalitzat", diu Etxezarreta. L'any passat va ser Fermin Muguruza qui va mobilitzar milers de persones per escoltar música en euskera al Palau Sant Jordi, i ara és el torn d'ETS, una banda nascuda a l'empara del punk-rock basc i que a poc a poc va anar incorporant altres sensibilitats musicals, algunes més pop, altres més llatines, com la bachata. "El concert serà una festa cultural basca entorn de l'euskera, la tradició i la transmissió oral, però també un espectacle amb espai per a la trobada amb altres cultures", explica el músic basc.

"Els polítics es desplacen amb monoplaça / van amb Avant / s’entrebanquen amb branques / paguen quan caguen / i udolen si els adulen! / Who cares! / Que potser no els heu votat? / Qui, si no? Els esquirols del parc?", escriu el dramaturg alemany Wolfram Lotz (Hamburg, 1981) en una de les seves peces més radicals i més representades arreu d'Europa, Els polítics (2019). Lotz, que té un repertori de menys de deu obres de teatre, és una de les veus germàniques fonamentals de l'escena contemporània; ha estat traduït a una quinzena d'idiomes i els seus espectacles s'han vist a països com Alemanya, França, Bèlgica i el Regne Unit. I, malgrat aquesta forta projecció internacional, el dramaturg no s'ha representat ni s'ha publicat mai aquí. Fins ara. Conscients d'aquesta mancança, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa va rebre amb els braços oberts el projecte del director Leo V. Granados i del traductor Marc Villanueva Mir per portar a escena i alhora a les llibreries Els polítics, de Lotz. L'espectacle s'acaba d'estrenar i es pot veure fins al 26 d'abril, i el llibre ja s'ha publicat de la mà d'Arola Editors.

Aitana, la youtuber Esty Quesada, la influencer Shannis, la rapera Metrika i ara la jugadora del Barça Kika Nazareth. La davantera culer ha estat la protagonista en el confessionari de l’últim concert de Rosalía a Lisboa, on ha revelat davant la cantant de Sant Esteve de Sesrovires –i també de tot el públic– una història sobre un triangle amorós entre ella i dues dones més. 

La novel·la històrica o falsa biografia de l’emperador romà Adrià és el llibre més conegut i llegit de l’escriptora belga Marguerite Yourcenar. La novel·la va saltar al teatre de la mà del director italià Maurizio Scaparro el 1989 i pocs anys després es va veure en la versió castellana de Julio Cortázar, també amb direcció de Scaparro, al Teatre Grec de Barcelona. Ara l'espectacle torna als escenaris amb una dramatúrgia de Brenda Escobedo i amb el fantàstic protagonisme d’un Lluís Homar a qui el paper li escau com anell al dit. Les reflexions d’Adrià/Yourcenar sobre la política, les guerres, la bellesa i la mort componen un fresc humà que el virtuós Lluís Homar trasllada combinant delicadesa amb profunditat, seguretat amb tendra melangia. 

En un món una mica més just, el jurat del premi al qual Dolors Miquel (Lleida, 1960) va presentar El pit adormit a finals del 2024 hauria proclamat el seu llibre com a vencedor. No va anar així, però l'obra finalment ha vist la llum: en gairebé 500 pàgines d'una intensitat i ambició impressionants, la poeta –autora d'una vintena de volums, entre els quals hi ha Haikús del camioner (Empúries, 1999) i El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2016)– combina diversos fils narratius, com ara la detecció i evolució del càncer que li van detectar fa cinc anys, la crònica de com la poesia catalana va renéixer a finals dels noranta gràcies a un circuit alternatiu de recitals, reflexions sobre la misogínia –la del passat i la del present– i fragments en què els records familiars s'entrellacen amb la passió per la lectura i per l'escriptura.

"Quina pau", diu l'alcalde Jaume Collboni, quan entra aquest divendres al matí a la llibreria Documenta de Barcelona. L'Ajuntament de Barcelona hi ha anunciat el primer pla de suport a les llibreries, quinze dies abans de Sant Jordi. La dotació global de la mesura és de 850.000 euros per al 2026, i es preveu que tingui continuïtat. L'alcalde ha sigut clar i diàfan: "Compreu a les llibreries, no compreu a Amazon. Comprant a una petita llibreria esteu fent més que comprar un llibre, esteu defensant un model de ciutat, una manera de relacionar-se i que els beneficis es quedin al barri. Defensem el dret de quedar-nos als barris i ajudem persones com els llibreters, els nostres veïns, amics, gent com l'Èric, i no un senyor que té iots anant per la Mediterrània", ha dit Collboni. Les seves paraules poden recordar les que Anne Hidalgo, llavors alcaldessa de París, va dir encara en plena pandèmia perquè les llibreries poguessin reobrir.

A can Pastora no hi ha pressa. "Després de la pandèmia vam dir de quedar per fer un cafè per parlar de fer un disc", recorda Caïm Riba (Formentera, 1974). "I va passar un any abans no vam quedar", diu Dolo Beltrán (Sant Boi de Llobregat, 1974), que aleshores estava fent Bonus track al Teatre Lliure. El propòsit era celebrar els vint anys de la publicació del disc Pastora. I ha acabat celebrant-ne "els 25". "També podem dir que celebrem l'aniversari de la Lola", afegeix Riba a propòsit de la cançó que va catapultar el grup a l'èxit i amb un vers de la qual juguen ara per titular el disc 25 años buscando follón (Halley Records, 2026), que presenten aquest divendres 10 d'abril a l'Auditori de Girona dins de la programació del festival Strenes. "Aquell disc ens va canviar la vida", admet Beltrán.

Després de passejar per Catalunya el monòleg Crida als ocells de colors llampants —encara en gira—, el comunicador i humorista Òscar Andreu (Terrassa, 1975) converteix aquell manifest lingüístic en Manual de defensa del català (Univers), un llibret sobre practicar, entendre i estendre els bons hàbits lingüístics. El codirector de La competència de RAC 1 i presentador de l'Està passant de TV3 hi explica la seva autobiografia lingüística, un striptease que farà enrojolar més d'un.

Amb tres dècades de carrera professional a l'esquena, l'actor Albert Triola (Mataró, 1973) coneix molt bé els escenaris de teatre catalans. Ha treballat amb Dagoll Dagom, Guillem Clua, Sergi Belbel i Josep Maria Flotats i ha format part d'espectacles que han marcat la cartellera del nostre país, com Agost (2012) i Smiley (2014). Ara entoma un nou repte, el d'interpretar el seu primer monòleg. Ho fa dirigit per David Pintó a l'espectacle El lladre de llibretes, una adaptació de la novel·la homònima de Gianni Solla sobre un adolescent desvalgut a la Itàlia de Mussolini. El muntatge farà temporada a la sala Versus fins al 3 de maig.

Claudia Durastanti va néixer a Brooklyn, va emigrar a un poble petit del sud d'Itàlia als sis anys, després va viure a Londres i va tornar als Estats Units. Ara viu a Roma. Amb L'estrangera, va ser finalista del Premi Strega i del Prix Fémina, va obtenir el Premi Strega Off i el PEN Award, i va aparèixer entre els millors llibres de l’any de la revista The New Yorker. Missitàlia (L'Altra Editorial / Anagrama; traducció de Mercè Ubach) és un recorregut històric que va del sud de la Itàlia del Ressorgiment fins a un futur imaginat a la Lluna. No hi ha res convencional en aquest llibre, on les protagonistes són dones que viuen força al marge, i que combina gèneres com el western, l'espionatge, la distopia o la intriga.

Després d'anys de seguir el cas, l'exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco publica el llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Entre totes les arestes i angles morts dels litigis per l'art sacre de la Franja, Velasco posa en relleu el caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya. L'Aragó, i això ho han dit polítics de tots colors, ha de ser una muralla contra l'independentisme –diu Velasco–. Quan plantegen el debat en aquests termes, se'ns està parlant d'una politització que no és nova, perquè la segregació del bisbat de Lleida, que està a l'origen d'aquests conflictes, ja va ser una segregació política".

Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

A vegades, la vida s'imposa a l'art. En un autoretrat del 1957 la pintora i pedagoga empordanesa Esther Boix (1927-2014), una de les més importants de la seva generació, és una dona trista. Al seu costat hi ha el marit, el poeta Ricard Creus, igualment compungit. Tots dos tenen els colls estranyament allargassat, com si el franquisme s'infiltrés dins els cossos i els deformés, tal com es pot veure des d'aquest divendres a l'exposició que la Fundació Vila Casas dedica a Esther Boix als Espais Volart, titulada Esther Boix. Un món en lluita. Es tracta de la retrospectiva més ambiciosa que li han dedicat mai, i una exposició imperdible.

A punt de complir 92 anys –els hauria fet l'1 de maig–, l'historiador de la filosofia Pere Lluís Font, un referent per a un parell de generacions de pensadors catalans, ha mort aquest dijous. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2025, va fer al llarg de la seva fecunda trajectòria una immensa tasca acadèmica i cultural, sempre des d'una discreció sàvia i erudita, i només va obtenir un cert reconeixement popular i mediàtic a l'arribar a la norantena. Malgrat les xacres de l'edat, va poder gaudir plàcidament dels homenatges i premis d'aquest tram final de la seva vida, acompanyat d'una envejable agilitat i vitalitat intel·lectual.

Quan el director anglès Kirk Jones va conèixer John Davidson per explicar-li que volia dirigir una pel·lícula sobre la seva vida, el primer que Davidson li va dir va ser: “Follem!”. Però no era una invitació espontània a cardar sinó un dels tics verbals que han marcat la seva vida des dels 14 anys, quan va manifestar-se-li la síndrome de Tourette. Davidson va passar en qüestió de setmanes de ser un adolescent normal que treia bones notes i tenia una colla d’amics a ser marginat a l’escola, etiquetat com a boig, apallissat pels companys i, en alguna ocasió, detingut per la policia. La seva lluita per tenir una vida digna, relacionar-se amb els altres i trobar una feina són la matèria primera d’Incontrolable (I swear), la pel·lícula inspirada per Davidson, que s’estrena aquest divendres i que ja és un dels grans èxits del cinema britànic de l’última dècada, amb més d’un milió d’espectadors en sales al Regne Unit i premis com el Bafta al millor actor de Robert Aramayo, que es va imposar, entre d’altres, a Leonardo DiCaprio i Timothée Chalamet.

John Irving (New Hampshire, 1942) és un escriptor molt estimat pels lectors catalans des de fa dècades. Tot i que acaba de bufar 84 espelmes, no té cap intenció de retirar-se: acaba d'arribar a llibreries Reina Esther (Edicions 62/Tusquets; traducció catalana d'Ernest Riera), novel·la que recupera un dels escenaris més emblemàtics de la seva ficció, l'orfenat de St. Cloud's on transcorria Les normes de la casa de la sidra (1985). És allà on arriba, a principis del segle XX, una nena sorruda d'origen jueu, l'Esther Nacht. Els lectors l'acompanyaran durant el seu llarg periple vital, que arrenca a Viena, continua a l'estat nord-americà de Maine i, després de tornar a passar per Europa, acaba a Israel a principis de la dècada dels vuitanta.

La xarxa de teatres de proximitat On el Teatre Batega ha impulsat T'apropem allò que ens mou, un nou cicle que busca acostar la dansa contemporània arreu de Catalunya. En total, hi ha programades 7 peces i 26 funcions en diversos espais escènics entre el 18 d'abril i el 17 de juliol. 

La campanya Girem Full, que uneix la lectura amb la recaptació de fons per a la recerca contra el càncer i que impulsen el Gremi de Llibreters, l'Hospital Clínic i la Fundació Collserola, vol recaptar enguany 300.000 euros. La iniciativa solidària vol arribar a les 2.500 hores de lectura.

Pau Cusí (Roses, 1995) guanya el premi Roc Boronat de l'ONCE per la novel·la Les entranyes, que es publicarà al setembre i està dotat amb 6.000 €. El jurat valora una proposta "d'alt risc estètic i moral" sobre una vida marcada per la mort de la noia amb qui el protagonista descobreix el desig.

"Sant Jordi ens fa millors" serà el lema de la diada d’enguany, en què el Govern recuperarà la tradicional xocolatada al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat, que no es fa des del 2011, a més de la missa. El cartell és obra de la il·lustradora Cristina Daura.

Maria Arnal, Mushka, Gavina.mp3, 8belial, Ángeles Toledano i Biznaga, entre altres, s'incorporen al cartell del Festival·B, que es farà al Parc del Fòrum del 17 al 19 de setembre. Prèviament s'havia anunciat la participació de Rusowsky, Sanguijuelas del Guadiana, Yung Beef i La Élite, entre altres.

En un moment de debilitat, es pot tenir la temptació de donar la raó als espectadors que creuen que The history of sound és melindrosa, ensopida i cuqui. Seria negar l'evidència que la pel·lícula té una narrativa lànguida, que la història d'amor que explica es presenta de manera esmorteïda i que la factura general del film, de vegades, sembla que estigui pensada per anar acompanyada de l'etiqueta #OnePerfectShot. Però si ho pensem dues vegades, al final no cal donar-los la raó. Perquè si la sisena pel·lícula del director sud-africà Oliver Hermanus és així és perquè, clarament, ho vol ser. És una decisió d'estil, un vot de rigor creatiu plenament conscient.

L’escena amb què engega Incontrolable (I swear) és una de les més comentades de la vida de John Davidson, la persona real que inspira el film (i que ja havia estat objecte de diversos documentals previs). En la recepció en què havia de ser condecorat per Elisabet II, se li va escapar un "Fuck the queen". Un moment que il·lustra aquesta condició incontrolable de la síndrome de Tourette, trastorn caracteritzat pels tics verbals i gestuals irreprimibles que pateix la persona afectada. I una escena que marca el to d’un film perfectament enquadrat en la millor tradició de la feel good movie britànica de classe obrera amb vocació de conscienciar sobre algun assumpte, que engloba títols com Full Monty, Vull ser com Beckham o, en part, la recent Pillion. El film genera una empatia immediata envers aquest home nerviós davant del protocol reial, alhora que utilitza un humor d’assumible irreverència per presentar el conflicte. Si la reina d’Anglaterra no es va ofendre davant d’aquest exabrupte, qui som la resta de mortals per no entomar amb comprensió les disrupcions d’una persona amb Tourette, per molt agressives que sonin?

Si haguéssim de fer una porra sobre si a Pedro Almodóvar li agrada o no Espejos nº 3, la recomanació de les cases d'apostes cinèfiles seria que poséssim uns eurets en el sí. Potser és una pel·lícula sense inèrcies pop i sense moments melodramàtics o còmics que la descorden, com al cinema del manxec. Però l'alemany Christian Petzold es planteja un repte que corre en paral·lel als dels darrers films d'Almodóvar: intentar fer creïble en pantalla un argument inversemblant, ridícul fins i tot.

Què hauria passat si Broad city hagués continuat fins que la Ilana i l'Abbi haguessin fet trenta anys i fossin mares? La resposta és Babes, escrita i protagonitzada per Ilana Glazer, el vendaval còmic responsable d'aquella sèrie de culte. Glazer ja no té al seu costat Abbi Jacobson, la seva col·lega en aquella ficció fundacional sobre les absurdes desventures de tenir vint anys i viure a Nova York, però està molt ben acompanyada. Dirigeix Pamela Adlon, creadora de Better things, una altra sèrie autobiogràfica sobre un altre tipus de desventures femenines: les que implica ser una mare separada a càrrec de tres filles.

L'italià Paolo Sorrentino torna al món de la política, aquest cop a través d'un cap d'estat fictici: Mariano De Santis (Toni Servillo), un jurista veterà que encara els seus darrers mesos en el càrrec amb una llei de l'eutanàsia i dos indults sobre la taula. Si el realitzador va retratar l'exmandatari Giulio Andreotti mitjançant un bombollejant artefacte pop a Il divo, ara ha optat per una aproximació més reflexiva i per una narrativa visual sorprenentment continguda que remeten a la prudència (o indecisió?) del seu nou protagonista. Els moviments de càmera que marcaven La gran bellesa es reserven per expressar algun moment d'especial inquietud del personatge. L'excepció és una escena més histriònica que pot tenir sentit (ridiculitzar la inflexible cerimoniositat del poder), però que també pot semblar un eco inadequat d'obres prèvies... o un peatge autoral com els cameos de Hitchcock.

Un dels aspectes més polèmics tant de l’articulisme com de les intervencions televisives i radiofòniques d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) són les seves crítiques a certs discursos i posicionaments del feminisme, uns discursos que, segons l’escriptora, reforcen clixés (el del mascle fort i el de la femella desemparada i feble), esborren matisos i obvien diferències i semblances entre els homes i les dones. És sabut, però, que les idees preconcebudes, les conviccions personals o la lucidesa amb què es fan les col·laboracions periodístiques no són mai exactament les mateixes amb què s’escriu la literatura. Tenint en compte això, no ens hauria de sorprendre que la nova novel·la de Moliner, Instruccions per viure sense ella, agafi un element o un motiu que el feminisme posa sempre al centre dels seus discursos –el de la dona carregada de deures i responsabilitats que es deforma, es violenta i s’esclavitza a ella mateixa fins a l’extrem per tal de tenir cura dels seus– i el converteixi en el seu nucli dramàtic.

El mal inexistent és una obra psicològica i introspectiva de l’escriptora italiana Giulia Caminito (Roma, 1988). Després d'haver guanyat el Campiello amb una obra igualment mordaç i complexa, L'aigua del llac no és mai dolça (L’Altra, 2022), l'autora es revela una vegada més com una observadora acurada però despietada de la societat i dels mecanismes ocults i perversos que la impregnen en silenci. Es tracta d’una infiltració lenta, una incomoditat que no esclata sinó que supura. I és aquí on el títol es torna una trampa: el mal no només hi és, sinó que es manifesta en la seva forma més contemporània, la que no sabem anomenar.

Els criteris i les decisions del premi Nobel de literatura sempre són força imprevisibles, però vist amb la perspectiva que dona el segle transcorregut, el Nobel concedit a Grazia Deledda l’any 1926 encara ara té alguna cosa d’incomprensible. No perquè literàriament no en fos mereixedora, sinó perquè sembla que la seva condició de dona sarda que escrivia sobre la realitat aspra i brutal de la seva illa natal havia de caure molt lluny del comitè de lectors suecs que el 1925 havien premiat George Bernard Shaw i que el 1927 premiarien Henri Bergson. El premi només s’entén si comprenem que Deledda va ser una escriptora perifèrica que va guanyar-se un lloc al centre del panorama cultural italià i europeu gràcies a tres mèrits i a una concessió: els mèrits de tenir talent, de fer molta feina (va ser autora d’una trentena de novel·les i de quatre-cents contes) i d’assolir un gran èxit internacional, i la concessió de renunciar a la seva llengua materna, el sard, per escriure en la llengua, l’italià de matriu toscana, que la reunificació d’Itàlia (1861) va fer oficial i va imposar.

Sabem que hi ha viatges que travessen geografies i viatges que travessen consciències. En l’un, la mirada fixa el destí; en l’altre, més profund i silenciós, el pensament evidencia el desenllaç del món, un món fosc i ocult que es va revelant a cada passa. Extinció és una immersió a l’univers bernhardià, en un paratge profund on la lucidesa i el vertigen es confonen. Quan Thomas Bernhard (Heerlen, Holanda, 1931 - Àustria, 1989) publica Extinció. Un enfonsament l'any 1986 ha portat la seva escriptura fins al límit. És la seva última novel·la, la més extensa, la més radicalment tancada i asfixiant, com una cambra sense finestres on l’aire s’ha anat consumint lentament. Que avui la puguem llegir en català és mèrit de la traducció de Clara Formosa Plans, i de l’aposta de Quid Pro Quo Edicions per autors exigents que enriqueixen el nostre esperit.

Traduïda amb excel·lència per Albert Nolla, Pírcing és una novel·la de primer nivell escrita pel cineasta i escriptor japonès Ryu Murakami (1952). Al pròleg —titulat 'Ets un nen estrany, i quan siguis gran et tornaràs boig'— Jordi Nopca descriu l’autor com un dels grans referents del psicothriller, "subgènere literari en què els psicòpates tenen tant de pes com els seus perseguidors i víctimes". El relat comença amb un gest minúscul i domèstic —un pare despert a la nit al costat del bressol de la seva filla Rie— i, en qüestió de línies, el converteix en una escena d’angúnia extrema. El que semblava un moment de vigilància paternal en una llar de Tòquio es converteix en un ritual nocturn governat per una idea fixa: la possibilitat d’enfonsar un punxó de gel a la carn de la criatura. No ho fa; però el que importa és que valora la idea amb una lucidesa esgarrifosa.

Abecedari és el segon treball de creació d’un jove tàndem d’artistes que van impactar amb el seu primer espectacle al Maldà i que aquesta temporada són residents de la Beckett. Nodi: de gossos i malditos ja mirava enrere, en concret a la contracultura dels anys setanta del segle passat, i aquest Abecedari segueix fixant-se en el passat. En aquest cas, en el filòsof francès Gilles Deleuze. Això, almenys, era el punt de partida de l’espectacle. Però en el procés la cosa es va anar enredant i ben poc en va quedar de l’abecedari d’aquell filòsof que amb setanta anys va saltar des de la finestra del seu pis a París i va deixar la gravació d’una llarga entrevista on cada lletra evocava un concepte.

Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

Giovanni’s room figura al segon lloc de la llista de les 100 millors novel·les de temàtica gai i lèsbica, que va elaborar The Publishing Triangle el 1999 i que està encapçalada per Mort a Venècia. Sembla lògic, tractant-se d’una novel·la d'un escriptor, James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987), que el 1956 reivindicava la normalitat de les relacions homosexuals en uns Estats Units on fins al 2003 no es va despenalitzar la sodomia.

Cal escalfar-se abans de començar. I si estàs escalfant-te, més val que continuïs escalfant-te perquè si ho deixessis hauries de tornar a començar. I això sempre és difícil. Ho diu la bailaora Rocío Molina, i per això, mentre els espectadors s’asseuen a les butaques i no paren de xerrar, ella fa exercicis sobre una màrfega al bell mig de l’escenari buit. I per això quan després de dues hores d’apoteosi de talons, de la salutació de la resta de la companyia i d’un entregat aplaudiment amb tota la platea dempeus i sense voler marxar, ella seguirà talonejant mentre sona l’Achilipú de Dolores Vargas, la Terremoto.

Sol Picó tanca una etapa amb el seu primer espectacle a la Sala Gran del Teatre Nacional. Un espectacle que és comiat o, com diu ella, transformació. I arriba amb una apocalipsi personal plena de força, entrega i magnífiques coreografies.

Com passa amb les aventures èpiques, tot va començar amb un simple whatsapp: "He tengut una idea", va escriure Pau Emili Muñoz a quatre amics. Venia de l’activisme de Joves de Mallorca per la Llengua i tenia ganes de fer-la més grossa. "Estem cansats d’haver de defensar la llengua des de la trinxera, perquè cada vegada retrocedim una mica. Prendre la iniciativa és més desgastant però més profitós. Toca fer un pas endavant", defensa.

La justícia és un dels punts negres de la llengua: només un 14% dels jutges tenen el nivell bàsic de català. Això no només fa que, per defecte, no es respecti l'opció lingüística dels usuaris als jutjats, sinó que les sentències que es redactin en català siguin mínimes, de menys del 7%, segons la radiografia del català a la justícia que es va fer pública el 2022. Les xifres no s'han mogut mai dels mínims. Segons l'última Enquesta d'Usos Lingüístics del 2023, només el 25% utilitzaven el català als òrgans de justícia, el percentatge més baix de totes les administracions públiques.

El PP i Vox es refermen en la seva estratègia secessionista i la conselleria d'Educació culminarà l'arraconament dels autors catalans i de les Illes de l'assignatura de valencià. Així ho farà aquest dimarts mitjançant la modificació del currículum de la matèria en l'etapa de batxillerat en la Taula Sectorial d'Educació. Ho han confirmat a l'ARA fonts del departament d'Ensenyament, després que el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV) alertés de la mesura, ja avançada per conservadors i ultres el setembre passat.

L'ARA us proposa alguns plans arreu del país per a aquest cap de setmana.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns en els pròxims set dies

Acabaré una novel·la extraordinària: Donde mueren las bestias (Impedimenta), de Scott Preston. És un western situat a l'Anglaterra més rural i salvatge, una història tan dura com un cop de puny que et desencaixa la mandíbula. Aquí hi ha ambients feréstecs i persones sense expectatives, un món en què l'ètica fa temps que ha traspassat i només importa guanyar-se la vida com es pugui, encara que sigui passant per sobre la llei.

]]>

Els cartògrafs medievals, quan arribaven al límit d’un mapa i ja no sabien què dibuixar, escrivien: Hic sunt dracones. “Aquí hi ha dracs”. En aquella època, el món no era una esfera perfecta, sinó un taulell finit on, si t’allunyaves massa de la costa, t’arriscaves a caure pel precipici. S’havia acabat el camí, més enllà només hi havia el buit, la boira i les bèsties marines.

]]>

María Rey és presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid (APM). És, també, la principal presentadora del magazín matinal 120 minutos a Telemadrid, un canal criticat pel comitè d’empresa i els sindicats per seguir una línia desvergonyidament afí a la presidenta Ayuso. El programa el fa la productora d’Ana Rosa Quintana. Abans havia estat gairebé un quart de segle a Antena 3, cadena de perfil conservador. Mónica Tourón Torrado és secretària general de l’APM. En la seva trajectòria en premsa escrita destaquen les etapes en els conservadors Abc i Faro de Vigo. Francisco Sierra és el vicepresident de l’APM. Manté una columna setmanal a The Objective on, setmana sí, setmana també, critica els socialistes. També té una trajectòria de dècades a Atresmedia. Luis Ayllón Alonso és vicepresident primer i portaveu de l’APM. Ha estat corresponsal diplomàtic del diari Abc i col·labora a mitjans hostils amb el PSOE, com ara el Confidencial Digital. En fi, crec que el patró queda prou a la vista. O, aprofitant les sigles d’aquesta entitat, també podríem dir –amb permís del programa produït per Antoni Bassas– allò de... Alguna Pregunta Més? Doncs no, no hi ha més preguntes.

]]>

Aquest dijous, als protagonistes del programa La revuelta els van servir l’humor amb safata de plata. Havien rebut la resolució de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre una denúncia que havia interposat la UTECA, la Unió de Televisions Comercials en obert. El conflicte té un origen estrictament normatiu: RTVE no pot emetre publicitat convencional i només pot incorporar anuncis en forma de patrocini en programes de contingut cultural o esportiu. La denúncia partia de la premissa que La revuelta vulnerava aquest marc legal. La CNMC ho contradeia amb un redactat desconcertant que justificava l’emissió com a cultural. “El programa está presentado por su director en clave de humor y tiene un gran dinamismo”. I afegia que Broncano apareixia a l’escenari “con gran energía y viveza”. El text de la resolució era tan delirant que el mateix presentador i el col·laborador Jorge Ponce es reien de les filigranes argumentals, per exemple a l’hora de descriure els continguts: “Se habló de los capibaras, del 'walking football' o del síndrome de Angelman y se entrevistó al actor Salva Reina y a la selección española de rugby”. Per tot plegat, l’ens regulador considerava que tot i ser un espai d’entreteniment, el format no era incompatible amb la dimensió cultural i, per tant, el patrocini no contravenia la normativa.

]]>

Nou capítol del serial de l'ordre de detenció contra Jair Dominguez perquè comparegui en un judici impulsat per Vox. En una publicació a X, l'humorista ha explicat que aquest divendres els Mossos d'Esquadra l'han intentat localitzar en una casa on ja no viu i també a casa de la seva exdona. "Estimats Mossos, em diuen que heu passat aquest matí per la meva antiga casa (ja no hi visc) i també per casa de la meva exdona. Si m'envieu un missatge per privat us dono la meva nova adreça i així no volteu debades ni espanteu els veïns", ha dit Dominguez en un missatge en el qual ha etiquetat el perfil de X dels Mossos d'Esquadra.

]]>

Vista en perspectiva, la cerimònia dels Oscars del 2022 la podem qualificar com una font de safareig de calibre monumental. Perquè, tal com acabem de saber, la mateixa vetllada que va convertir-se en tràgicament històrica perquè Will Smith va pujar a l'escenari a pegar-li una bufetada a Chris Rock perquè havia fet un acudit sobre la seva esposa, Jada Pinkett, es va coure una traïció ni més ni menys que a Liza Minnelli. Tal com ens ha explicat l'artista en les seves memòries, que ha titulat molt hàbilment Kids, wait till you hear this! –"Nens, espereu a sentir això!", en català–, la darrera musa històrica de Hollywood no guarda un bon record d'aquella nit, en la qual l'Acadèmia l'havia invitat a donar l'Oscar més preuat de la nit, el de millor pel·lícula, cosa que va fer al costat ni més ni menys que de Lady Gaga.

]]>

Un jutge federal ha desestimat bona part de les acusacions de l'actriu Blake Lively contra l'actor, director i coproductor Justin Baldoni. La intèrpret va denunciar-lo el 2024 per assetjament sexual i represàlies, en tretze demandes presentades als tribunals, després d'haver compartit rodatge a la pel·lícula It ends with us [Trencar el cercle], que Baldoni dirigia, coproduïa i coprotagonitzava. Ara un jutge de Nova York ha determinat que deu d'aquestes demandes no poden ser admeses a tràmit per "motius de dret": el magistrat ha considerat que Lively no era una treballadora contractada per Baldoni, sinó que treballava al film de forma independent. En concret, Lively no va firmar l'acord de cessió d'actors, que l'hauria emparat en relació amb les normes sobre assetjament sexual al rodatge.

]]>

Els concerts de la gira Lux de Rosalía inclouen un moment de confessió a l'escenari, on la cantant de Sant Esteve Sesrovires se situa en un fals confessionari i escolta el relat d'algun personatge conegut, normalment sobre els pecats d'alguna de les seves exparelles. En el concert de Madrid que va oferir aquest divendres ha estat la cantant Aitana qui ha entrat al confessionari i ha donat detalls d'una de les seves ruptures més sonades: la que va posar fi a la relació amb el cantant colombià Sebastián Yatra entre el 2023 i el 2024.

]]>

Entrevistem la consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat, Núria Montserrat, en la setmana que s'ha desencallat el projecte per construir un gran centre de recerca biomèdica a l'antic Mercat del Peix de Barcelona, i quan s'acaba d'anunciar la creació de 700 noves places per estudiar el grau de medicina a les facultats catalanes els pròxims cinc anys.

]]>

Unes hores després de l'empresonament del Pepe, l'home en cadira de rodes que va matar-ne un altre quan intentava robar-lo, alguns veïns del barri del Bon Pastor de Barcelona reclamaven que sortís en llibertat i justificaven que només s'havia defensat. A falta que la investigació avanci per poder aclarir què va passar exactament, els juristes consultats per l'ARA coincideixen en la complexitat d'aplicar la figura penal de la legítima defensa, que pot arribar a eliminar tota responsabilitat en un homicidi. "Si el Pepe va actuar en legítima defensa o no serà el tema estrella del judici, que es farà amb jurat popular", anticipa la penalista Olga Arderiu.

]]>

Per primer cop en més de dos anys de conflicte, el fons estranger New Amsterdam Developers (NAD) s'obre al diàleg davant la crisi del bloc del carrer Sant Agustí de la Vila de Gràcia que vol destinar a coallotjament. El síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, ha anunciat aquest divendres que el fons ha demanat al jutjat ajornar el desnonament de Txema Escorsa, que s'havia de tornar a intentar dimecres després que fa tres setmanes la pressió veïnal aconseguís frenar un primer llançament.

]]>

"Amb els cascos, la música i tot plegat, m'ha arribat al cor", diu un estudiant de l'IES Terra Roja de Santa Coloma de Gramenet després de la funció d'El sonall, que es pot veure fins al 26 d'abril al Teatre Nacional de Catalunya. Aquest espectacle immersiu, amb música en directe (fins i tot es llegeix algun paràgraf d'una tesi doctoral a ritme de rap), recull la investigació d'un cas real: el de Catalina Muñoz. Mare de quatre fills, tenia 37 anys quan els franquistes la van executar al principi de la Guerra Civil. Alguns veïns l'havien acusat de fer proclames a favor de la República i el seu marit havia fugit després d'haver-se encarat amb falangistes. Quan la van assassinar duia a sobre el sonall del fill petit, el Martín, que aleshores tenia nou mesos. Quan els arqueòlegs van exhumar la seva fossa, al parc de La Carcavilla (Palència), van trobar la petita joguina juntament amb alguns botons i les soles de les seves sabates de goma.

]]>

"Ens excita la idea del risc, pensar que ens podem equivocar i que això pot ser un motor creatiu", afirma l'actor i director Nao Albet per explicar per què, juntament amb el seu company d'aventures professionals Marcel Borràs, ha decidit llançar-se a l'òpera. El duet artístic —responsable d'espectacles com Falsestuff (2018, Premi Max)— ha escrit, dirigeix i representa del 15 d'abril al 3 de maig Els Estunmen al Teatre Lliure de Montjuïc. Es tracta d'una òpera contemporània amb música de Fernando Velázquez, una formació orquestral del Gran Teatre del Liceu en directe i 21 persones a l'escenari.

]]>

El cinema espanyol farà història en la pròxima edició del Festival de Canes, on tindrà tres pel·lícules en la competició oficial: Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar; La bola negra, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, coneguts com els Javis, i El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen. Després del doblet de l'any passat amb les pel·lícules de Carla Simón i Oliver Laxe en competició, aquesta tripleta històrica confirma una tendència que no té precedents en un festival tradicionalment recelós del cinema espanyol. Els seus rivals per la Palma d'Or seran, entre d'altres, les noves pel·lícules d'autors tan contrastats com Ryusuke Hamaguchi, László Nemes, Asghar Farhadi, Pawel Pawlikowski i dos directors que ja han triomfat a Canes: Hirokazu Kore-eda i Cristian Mungiu.

]]>

Claudio Monteverdi (1567-1643) va aplegar al llarg de la seva vida diversos madrigals, dividits en nou llibres, el darrer dels quals es va publicar pòstumament. El cinquè, escrit el 1605, marca un punt d’inflexió perquè el músic de Cremona hi incorpora la coneguda com a seconda prattica, en què la paraula i la música s’imbriquen en una voluntat expressiva –cosa que inclou recursos com les dissonàncies– que aviat farà eclosió en l’òpera: no oblidem que dos anys després d’aquell llibre-recull, escrit per a la cort de Màntua i la família Gonzaga, Monteverdi estrenaria en aquella ciutat i al palau ducal La favola d’Orfeo, en la qual el compositor demostra haver assumit els principis que regiran a partir d’aleshores l’opera per musica, pròpia i aliena.

]]>

Es diu Sara Cohen, és metgessa especialitzada en trastorns cerebrals i està cansada de guardar el secret. L'escriptora de la saga literària L'assistenta, que ha venut milions de llibres arreu del món, s'ha convertit en un dels bestsellers de més impacte dels darrers anys i se n'ha fet una pel·lícula homònima protagonitzada per Sydney Sweeney i Amanda Seyfried, ha revelat al diari nord-americà USA Today la seva veritable identitat. Fins ara, Cohen s'amagava rere el pseudònim de Freida McFadden. "Estic en un punt de la meva carrera en què estic cansada que això sigui un secret, que la gent debati si soc una persona real o si soc tres homes. No tinc res a amagar", afirma l'escriptora. La revelació arriba poc abans de la publicació del pròxim llibre, Benvolguda Debbie (en català a Rosa dels Vents), i de la confirmació de la segona pel·lícula de L'assistenta, que tornarà a protagonitzar Sweeney.

]]>

De manera prou sorprenent, l’australià Kevin Parker va convertir Tame Impala en cap de cartell de molts festivals. A cop de psicodèlia expansiva i talent per les melodies immersives, va conquerir els horaris de la veritat i va construir una discografia remarcable. Per no ancorar-se en el fang de la comoditat i la reiteració, Parker ha anat obrint finestres a altres sonoritats, evidents en el disc Deadbeat (2025), que presenta en la gira que va passar ahir pel Palau Sant Jordi, amb les entrades pràcticament exhaurides. Per cert, era la primera vegada que feia un concert a Barcelona fora del Primavera Sound, on ha actuat cinc vegades. I com en visites anteriors a la ciutat, va fer parada al bar La Plata del barri Gòtic.

]]>

El 1952 la revista anglesa Sight & Sound va demanar a 85 crítics d’arreu del món les seves 10 pel·lícules favorites de la història del cinema. 63 van respondre a la crida i amb les llistes que van enviar es va confeccionar un primer cànon possible de la història del cinema, liderat amb 25 vots per El lladre de bicicletes de Vittorio De Sica. L’enquesta de Sight & Sound, repetida i expandida cada deu anys, ha demostrat el poder de les llistes per crear opinió, promoure el debat i celebrar l’excel·lència en el cinema. Amb aquesta mateixa vocació, l’ARA ha preguntat a 200 experts quines són les millors pel·lícules catalanes del segle XXI. L’objectiu és celebrar el cinema català dels últims 25 anys, però, sobretot, pensar i debatre el nostre cinema amb esperit lúdic i crític.

]]>

“Abans volia canviar el món. Ara soc conscient que no puc fer-ho. El que sí que puc fer, almenys, és ajudar una petita porció d’aquest món insalvable”, explica Quinny Martínez Hernández (Colòmbia, 1979), poeta, activista i directora de la FILMIG, la Fira Itinerant del Llibre Migrant, que celebra la tercera edició del 13 al 18 d’abril a Barcelona en diverses seus, com el Centre Cívic Casinet d’Hostafrancs –on s’ubica el recinte firal– o les biblioteques Gabriel García Márquez i Sant Pau-Santa Creu. Totes les activitats de la cita, que inclouen des de col·loquis a projeccions de pel·lícules o un concert de cloenda, són gratuïtes. L’equip mai s’ha plantejat cobrar entrada, perquè segueixen els principis de l’economia social i solidària.

]]>

El milió d'euros del primer premi Aena de Narrativa Hispanoamericana ha estat, finalment, per al llibre de relats torbadors i distòpics El buen mal, de l'autora argentina Samanta Schweblin, publicat per Seix Barral. El guardó, més ben dotat que el Nobel de literatura i que iguala el premi Planeta, ha estat la cirereta d'una gala tant fastuosa com extravagant celebrada al Museu Marítim de Barcelona amb cinc performances en directe basades en cada llibre finalista i amb la majoria d'assistents vestits "amb elegància relaxada", segons exigia la invitació.

]]>

Per a l'arquitecte japonès Kazuo Shinohara (1925-2006) la casa és "art", com va escriure ell mateix en un dels seus textos més coneguts, recollit en l'exposició que li dedica el Dipòsit del Rei Martí fins al 18 de maig, titulada precisament Kazuo Shinohara. La casa com a obra d'art. Shinohara és un dels arquitectes japonesos més importants del segle XX i que més van influir en arquitectes consagrats com Toyo Ito i Kazuyo Sejima, tots dos guanyadors del premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, i altres posteriors. Però encara és poc conegut pel gran públic. Així que la mostra, que està inclosa dins la Capital Mundial de l'Arquitectura de Barcelona, és una bona oportunitat per endinsar-se en el seu llegat.

]]>

A la primera presentació de la novel·la Permagel (Club Editor, 2018), d'Eva Baltasar, pràcticament no hi havia ningú. "Va ser un acte demolidor. Després vam anar a sopar els quatre que érem allà", explica la periodista Natza Farré, que es va encarregar de conduir aquell acte. Vuit anys després, la novel·la s'ha convertit en tot un fenomen editorial i ha traspassat el camp literari: l'Espai Texas estrena l'adaptació teatral del llibre dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto. L'espectacle és una coproducció de Dagoll Dagom –l'últim de la companyia– i Barc, i es pot veure fins al 28 de juny. Permagel relata la història d'una dona aferrada a la lectura i el sexe que, a través dels seus pensaments i de la realitat, s'endinsa en el desig lèsbic, el suïcidi i la maternitat. "És una comèdia incòmoda, una obra inclassificable. Té un pessimisme lúcid i lúdic alhora i conté altes dosis de dolor que connecten amb el nostre present", afirma Szpunberg.

]]>

En un acte celebrat a Montserrat, s'han anunciat aquest dimecres els guanyadors de la 60a edició dels premis Crítica Serra d'Or. Núria Perpinyà ha rebut el premi a la millor novel·la amb El cos invisible; Raül Garrigasait, el d'assaig amb La roca i l'aire. Art i religió de Llull a Tàpies, i Sebastià Alzamora, el de poesia amb Sala Augusta. I el guardó a la millor traducció ha sigut per a Anna Casassas per la de Germinal, d'Émile Zola.

]]>

"Les històries tenen memòria, i si algú no en té cura, es moren", proclamava, a l'entrada del Recinte Modernista de Sant Pau, el guia que acompanyaria la seixantena d'escollits –lectors, influencers i periodistes– fins al Cementiri dels Llibres Oblidats, un dels escenaris més emblemàtics de L'ombra del vent, la novel·la amb la qual Carlos Ruiz Zafón (1964-2020) es va menjar el món fa 25 anys.

]]>

Esfereït pel bombardeig alemany del 26 d'abril del 1937 damunt la ciutat basca, Pablo Picasso va pintar el Guernica al taller que tenia al carrer dels Grands‑Augustins de París, entre l’1 de maig i el 4 de juny del 1937. El quadre era un encàrrec del govern espanyol per al pavelló de la República a l'Exposició Universal de París, i Picasso es va decidir per aquest tema quan va veure les fotografies del bombardeig reproduïdes a la premsa francesa, concretament a L'Humanité. Però, com va recordar Manuel Borja-Villel quan era el director del Museu Reina Sofia, "en el seu moment, el Guernica no va agradar a gairebé ningú" quan va veure la llum al pavelló, perquè ningú s'esperava la càrrega dramàtica de l'obra. Al llarg dels anys, però, el Guernica s'ha convertit en una commemoració de les víctimes innocents de totes les guerres.

]]>

Quin és el fil que uneix Mozart i Bad Bunny? Segons la companyia Cabosanroque, la connexió és directa i molt evident: a través de l'òpera Don Giovanni. L'artista porto-riqueny canta a Tití me preguntó sobre les dones amb qui s'ha allitat, igual que el protagonista de l'òpera de Mozart repassa, en un moment de l'espectacle, les seves conquestes. "El mite de Don Joan s'ha revisitat moltíssimes vegades. Cada època s'encarrega de reflexionar-hi, jutjar-lo i decidir si el redimeix o el condemna", explica Laia Torrents, ànima de Cabosanroque juntament amb Roger Aixut. Amb aquesta missió, la companyia projecta la seva mirada sobre l'òpera de Mozart vinculant-la al present a l'espectacle Mil tres, say cheese, que es pot veure del 8 al 19 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia i que està coproduït pel mateix teatre amb Temporada Alta.

]]>

El ministeri de l'Interior del Regne Unit ha confirmat aquest dimarts que ha vetat l'entrada al país del raper Kanye West, conegut ara com a Ye, molt polèmic per les seves lletres provocatives, en les quals ha arribat a elogiar Adolf Hitler. La decisió ha arribat després d'una intensa revisió del seu visat i posa punt final a setmanes de polèmica sobre la seva participació com a cap de cartell al Wireless Festival de Londres, que tindrà lloc al mes de juliol. Fonts oficials informen que s'han aplicat els poders de la llei d'immigració per vetar l'artista a causa del seu historial de comentaris antisemites, racistes i pronazis. En la seva resolució, el govern considera que són "incompatibles amb el manteniment del bé públic i la cohesió social al país".

]]>

Oficialment, la Guerra Civil Espanyola va acabar l’1 d’abril del 1939 amb la victòria del bàndol rebel liderat per Franco, que va signar el darrer comunicat de guerra a Burgos. Els franquistes havien guanyat al front, però la caiguda de la Segona República també es va preparar des de la rereguarda. El Servei d’Informació i Policia Militar (SIPM) va jugar un paper central en el control de la propaganda, la diplomàcia i la descomposició de l’enemic des de dins.

]]>

No procedeix. Aquesta és la resposta oficial que aquest dimarts el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha donat al PNB sobre el trasllat temporal del Guernica al País Basc, que el govern de Vitòria ha sol·licitat formalment amb motiu del 90è aniversari del primer executiu basc i del bombardeig de Gernika. "El meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni", ha contestat Urtasun a una pregunta del senador del PNB, Igotz López, tancant la porta a transportar el quadre al Guggenheim de Bilbao perquè els tècnics del Museu Reina Sofia ho desaconsellen. Un trasllat que en tot cas seria només de mig any: la petició de l'executiu és tenir-lo des de l'1 d'octubre del 2026 al 30 de juny del 2027.

]]>

El poeta, narrador, assagista, articulista i traductor valencià, Josep Piera (Beniopa, Gandia, 1947), ha mort als 78 anys. Es considerava sobretot poeta, però va deixar un grapat de llibres de prosa memorables, entre els quals hi ha El cingle verd (Destino, 1982) –amb el qual va guanyar el premi Josep Pla–, Estiu grec (Destino, 1985) i Ací s'acaba tot (Edicions 62, 1993), que la jove editorial Cap de Brot va reeditar en una versió corregida i ampliada. El 2023 va rebre el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural. En aquell moment, va expressar el seu astorament per rebre el premi i com entenia la literatura: "Això d'escriure en nom de tots ho trobo d'una petulància extraordinària. Hom escriu del que sap, del que sent i d’ell mateix. Però això ha d’esdevenir compartible, simbòlic. Si no, als altres, què punyetes els pot interessar? Aquí és on entra la literatura, i jo soc un animal de paraules", va assegurar.

]]>