Classes contra l’abús sexual: la recepta per evitar nous casos

Barcelona / Parets del Vallès 1r de batxillerat

“Les noies no podem parlar a casa de sexe, ens controlen més”

Que a una nena li agradi el seu monitor de vòlei és normal. El que no ho és tant és que sigui corresposta. Amb aquesta situació habitual per a moltes adolescents -que acostumen a no detectar-la com un abús-, Mercè Triay, psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, capta l’atenció de la classe de primer de batxillerat de l’IES Torre de Malla de Parets del Vallès. Triay -juntament amb altres professionals de la fundació- fa sessions en escoles i instituts de tot Catalunya per prevenir l’abús sexual a menors, especialment de professors i familiars.

“Una relació amorosa entre una nena i el seu monitor és com si Messi jugués contra un equip de Tercera Divisió”, continua la psicòloga davant d’uns adolescents perplexos, i recorda que l’amor no té edat sempre que sigui d’igual a igual. Els alumnes de batxillerat de l’IES Torre de Malla no són aliens a l’abús sexual. Asseguren que és un tema que està tractat, tant a casa com a l’escola. No obstant, la majoria el relacionen amb l’abús de parella i, especialment, amb el control via WhatsApp. Tot i que asseguren que tenen una relació de confiança amb la seva família, molts confessen que no poden parlar sobre sexe amb comoditat. “Les noies no podem parlar a casa de sexe perquè ens controlen molt més que als nois”, apunta una alumna, que denuncia que el masclisme continua present en el seu dia a dia. Com a alternativa per resoldre els seus dubtes, el que fan els adolescents és recórrer als amics o a internet. “Heu de comptar amb un adult amb qui tingueu estima i confiança per recórrer-hi quan tingueu dubtes i problemes seriosos”, recomana la professional.

Els adolescents, immersos en una edat en què l’adult és l’enemic, arrufen el nas. “I què passa quan teniu secrets dolents? ¿Els expliqueu a la família?”, continua. La majoria responen que no. “Jo optaria per callar o per explicar-ho a les meves dues millors amigues”, respon una alumna. La majoria comparteixen la posició. Cap d’ells pensaria a recórrer a l’escola, als serveis socials o a les forces de seguretat. “I què passa si els problemes lletjos passen a la família?”, insisteix Triay. La cara dels alumnes canvia totalment. Silenci eixordador. Com a solució -i per trencar el gel- els recorda que existeix el telèfon Infància Respon i que allà els guiarien sobre què es pot fer en aquest tipus de casos. Cap dels alumnes sabia que existia.

Triay llança una altra pregunta complexa. “De cada deu persones, ¿quantes creieu que han patit abusos a Espanya?” Els alumnes no senten com a propi el problema que els planteja la psicològa i contesten a la babalà. No obstant, destaca la seva capacitat d’empatia, atenció i participació. Quan se’ls pregunta sobre quines són les parts íntimes d’una persona, contesten amb timidesa i entre somriures nerviosos. Una vegada la psicòloga els aconsegueix treure la vergonya, responen amb comptagotes. “Els pits, la vulva i el penis”, apunten. Cap pensa en els llavis. “És imprescindible que concebeu la boca com un espai sagrat. Als nens se’ls oblida i els assetjadors ho aprofiten”, recorda la psicòloga. Com a exemple, els posa un fragment de la pel·lícula La boda del monsó,en què es veu com un oncle abusa de la seva neboda, una nena. “Quin fàstic! Si jo veiés això li preguntaria a la nena com pot saber fer petons i demanaria ajuda”, apunta una alumna. Tot i ser menors d’edat, els alumnes veuen la situació llunyana. Com un capítol d’una novel·la o com una escena d’una pel·lícula. “Ara amb 17 anys ja sabem com s’ha d’actuar en aquests casos. Ja no ens deixaríem fer això”, apunta una alumna. La del seu costat apuja la cella i li respon: “Quan tinguis 25 anys, veuràs com de petits érem amb 17”. La psicòloga ho observa amb atenció, assenteix amb el cap i li dóna tota la raó.

2n d’ESO

“Si vius coses que no et toquen per l’edat, t’estan robant etapes”

Amb el mateix interès que estarien a una classe de matemàtiques o de tecnologia, els alumnes de segon d’ESO de l’IES Torre de Malla de Parets del Vallès reben la sessió de prevenció d’abusos de la Fundació Vicki Bernadet. Quan la psicològa Mercè Triay explica que dedicaran dues a hores a parlar d’abús sexual, els alumnes no poden evitar fer un somriure nerviós. Triay demana respecte i, per trencar el gel, pregunta quin és l’espai vital de cadascú. “Odio quan s’acosten massa a mi. És com si m’estiguessin mirant per dins”, apunta una noia de 13 anys. La psicòloga -que ja ha aconseguit atraure l’atenció dels adolescents- els recorda que l’espai vital és diferent per a cadascú i que mai ha de ser envaït. “Si no us agrada fer abraçades no heu d’aguantar que us diguin que sou uns rancis”, recorda. Triay comença la sessió de manera suau i els fa dibuixar el seu cercle de confiança. A dins, la majoria hi situen la família, les amistats i la parella. “I què passaria si us sorgís un problema greu amb algú del cercle?”, els pregunta, endinsant-se en el tema. “Jo ho explicaria a la meva millor amiga”, respon una alumna.

Els estudiants dubten sobre quins són els llocs del cos que no han de permetre que els toquin. “És molt diferent que s’acostin a la boca que a altres parts més íntimes”, considera un alumne, que treu ferro a l’assumpte. Una altra estudiant assegura que si a ella li fan un petó a la boca no desitjat la solució és tan senzilla com “apartar la cara”. Per a una altra noia, “que et facin un petó que no desitges no és tan greu, el problema gros és si t’arriben a violar”, considera. A la psicòloga se li encenen totes les alarmes. “La violació n’és un exemple, però no cal arribar a aquest extrem”, expressa, i recorda que hi ha molts tipus d’abusos. “Hi ha violència física, sexual i psicològica, entre moltes d’altres, i heu de saber detectar-les”, apunta Triay. Els alumnes veuen molt menys greus tots els casos en què no hi apareix violència física i li posen aigua al vi. “¿Sabeu quina és l’edat legal per tenir relacions sexuals consentides?”, qüestiona Triay als alumnes, que tenen entre 13 i 14 anys. La majoria desconeixen que és a partir dels 16. La psicòloga torna a la càrrega: “¿Un adult pot ser el nòvio d’un menor amb el qual es porta molta diferència d’edat?”, qüestiona. Tot i que la majoria ho veuen malament, una alumna opina que “si tots dos hi estan d’acord i s’estimen, no hi ha cap problema”.

La psicòloga insisteix. “En una relació cal que observeu quin és el rol que teniu. I si l’altre sap molt més de la vida, de les relacions i del sexe, es convertirà en una relació desigual”, recorda, i afegeix que es tracta “d’un abús de poder”. Als alumnes els costa distingir-lo. “Si algú et fa viure coses que no et toquen per la teva edat, t’està robant etapes de la teva vida”, conclou, davant d’uns adolescents que a partir d’avui ja tenen les pautes per detectar l’abús.

Pares d’escola bressol

“No hem d’obligar els nens a fer petons si no volen”

Un dinar familiar. És l’hora de marxar. Tothom espera que el nen de la casa faci un petó a tothom en acomiadar-se, però ell no vol. Què hem de fer? “Hem confós l’educació amb fer petons. En cap cas hem d’obligar els nens a fer-los”, apunta Vicki Bernadet, presidenta de la fundació que porta el seu nom i que aquesta setmana ha rebut el premi La Caixa a la innovació i transformació social. Bernadet fa sessions arreu del territori per a pares. Els dóna eines per tractar els abusos sexuals i poder així prevenir-los.

A la sessió de l’escola bressol El Fil (Barcelona) hi participen més de 30 pares, que escolten amb molta atenció. “El missatge que hem de transmetre als nens és que facin els petons que vulguin fer, hem de respectar la seva intimitat”, apunta Bernadet. Ella va patir abusos dels 9 als 17 anys i no ho va revelar fins als 34. “Tu saps quan un gest, que als ulls dels altres pot semblar innocent, et fa sentir bé o no”, apunta Bernadet. Seguint en la mateixa línia, la presidenta de la fundació recorda que si els nens no es volen canviar fora de l’emprovador d’una botiga, no se’ls ha d’obligar. “A vegades pensem que perquè no tenen pits o cul no han de tenir vergonya, però nosaltres no tenim el dret a decidir a quina edat han de sentir les coses”, apunta. Per fer-ho clar als ulls dels pares, posa un altre exemple. “Normalment t’agrada com la teva mare et pentina. Però potser hi ha un dia que et fa mal. Si l’hi dius, ho deixarà de fer. Però si no ho fas, després pensaràs: ¿si no ho vaig aturar el primer dia, com ho he d’aturar ara?”, explica. Als pares els preocupa especialment poder detectar si els seus fills estan patint abusos. Bernadet recomana observar si hi ha un canvi d’actitud, veure si aquest canvi es produeix sempre els mateixos dies i, en última instància, si es compleixen tots els patrons, anar a un expert. “No heu de deixar-ho estar mai ni pensar que potser era flor d’un dia”, insisteix. Una altra de les fórmules que recomana per prevenir els abusos és ensenyar als nens a dir que no. “Sovint el que els ensenyem és que no s’ha de dir que no, que s’ha de quedar bé. Hem de fer que aprenguin a posar els límits”, apunta.

La sessió de Bernadet se celebra en aquesta escola bressol perquè una de les mares va demanar-ho. “Sóc conscient que, malauradament, els abusos passen sovint i crec que els pares hem de formar-nos per evitar-ho”, apunta la mare, que reivindica que es trenqui el “tabú” i que es normalitzi el fet que existeixen.