ENTREVISTA
Societat 09/05/2017

Mónica Pérez de las Heras: "No hi ha cap polític espanyol que sigui bon orador, no transmeten res"

Periodista i escriptora, és autora de 16 llibres sobre comunicació i oratòria

Júlia Manresa
4 min
Mónica Pérez de las Heras és periodista de professió, i el 2012  va fundar l’Escola Europea d’Oratòria.

MadridDesprés de 20 anys en el món del periodisme i d’haver-se dedicat a parlar en públic tota la vida, Mónica Pérez de las Heras va decidir fundar un negoci dedicat a ensenyar a professionals de tota mena a parlar en públic. Així va fundar l’Escola Europea d’Oratòria el 2012, un centre especialitzat en aquesta disciplina que compta amb uns 15 docents i pel qual han passat més de 700 alumnes: professors, advocats, comercials, i també polítics (encara que molts prefereixen que no se sàpiga).

Per què va decidir deixar el periodisme i dedicar-se a l’oratòria?

Parlo en públic des dels 16 anys, no em poso gens nerviosa. M’agradaria parlar al fòrum més gran del planeta, a l’Assemblea de les Nacions Unides, si pogués ser. Per això em venia de gust ajudar molta gent que té problemes per fer el mateix que per a mi és tan natural. És una activitat que ens hem plantejat molt malament. Ens fa molta por.

Per què van decidir anomenar el centre Escola Europea d’Oratòria?

Viatjo molt, he fet conferències arreu i formem persones de tots els països. Hi ha professionals de tot arreu, per exemple de Llatinoamèrica, que deixen la feina durant dos mesos per venir a fer cursos intensius amb nosaltres, i fem activitats en diferents països. Per això considero que no som només una empresa espanyola.

Es diu que a Espanya no hi ha bons oradors. Per què?

Per diversos motius. D’una banda, el primer és que no n’aprenem a l’escola. Als Estats Units n’aprenen des de petits i quan arriben a la universitat tots saben parlar en públic. No només Obama i Trump saben fer-ho, qualsevol nord-americà sap parlar en públic. De l’altra, passa que tenim un sentit del ridícul molt fort. Estem tot el dia patint per si s’enriuran de nosaltres. Jo he caigut a l’escenari i la gent reia. Què vaig fer? Riure jo també. Així no passa res. Tenim molt sentit del ridícul, molt poc sentit de l’humor i molt sentit de l’honor.

Quins perfils acudeixen a l’escola a aprendre oratòria?

De tota mena. Advocats, professors, venedors... En cap carrera universitària ensenyen a parlar en públic, quan per a la majoria de les feines es necessita. Per exemple, tenim un curs específic per a advocats, perquè ningú els ensenya com defensar el seu discurs en un judici. També hi ha polítics, per descomptat, amb la diferència que molts no volen que se sàpiga i en comptes de venir a les classes els fem entrenament personalitzat al seu despatx.

Si hagués d’escollir un orador a Espanya, amb qui es quedaria?

No em quedaria amb cap polític. Són molt dolents, els falta naturalitat, moltíssima humilitat i, per descomptat, cor. Poques vegades veiem un polític que ens faci emocionar, són avorrits. A més, són una prova que l’oratòria no és només pràctica. Cal tècnica, però també cal gestió emocional. En el seu cas, per molt que practiquin ho continuaran fent malament, perquè no transmeten res.

¿Ni tan sols la nova fornada de polítics més joves?

Al contrari, Adolfo Suárez i Felipe González sí que van ser bons oradors. Hi ha persones que tenen algunes qualitats, però no hi ha cap polític rodó en el panorama espanyol actual.

Què diria, doncs, de Mariano Rajoy o Pedro Sánchez?

Rajoy no és dolent al Congrés quan ha de fer alguna rèplica, és enginyós, però quan ha de fer un discurs no aixeca els ulls del paper. Pedro Sánchez té molt bona planta però no sap fer com Obama, per exemple, que sap fer servir la pausa i també la veu baixa per arribar al cor de la gent.

Ha escrit un llibre sobre Obama. Què té com a orador?

Primer de tot, una intel·ligència emocional espectacular. A Obama li han intentat copiar moltes coses, fins i tot el “ Yes, we can ”, però el que no aconsegueixen copiar és la intel·ligència emocional, és a dir, el saber estar, la capacitat de gestionar les emocions. Es poden trobar milers de vídeos d’Obama però en cap trobaràs que alci la veu o perdi els papers. Compleix amb les tres característiques que ha de tenir un bon orador: la naturalitat, la humilitat i la passió. A més, parla a poc a poc, assaborint les paraules. Això de parlar de manera natural d’alguna cosa que ens emociona ho sabem fer tots, però la diferència és saber-ho fer davant de molta gent i parlant de diverses qüestions. Qui té aquesta capacitat a Espanya, per exemple, és el rei Felip. Pot estar en un estadi de futbol amb milers d’aficionats del Barça i de l’Athletic Club de Bilbao xiulant-lo, que no perdrà els papers.

¿És tot aprenentatge o hi ha alguna qualitat que vingui d’origen?

Es neix amb més o menys qualitats per ser un bon orador, però se n’ha d’aprendre, perquè ningú neix sabent parlar en públic...

Ja que ha parlat d’Obama, què ens pot dir de Donald Trump com a orador?

No és un bon orador. Com tots els nord-americans, sap parlar en públic. No té cap mèrit en això, però no arriba, no és natural i no té gens d’intel·ligència emocional.

stats