Publicitat
Publicitat

LA HISTÒRIA ÉS UNA GRAN FICCIÓ, LA FICCIÓ ÉS UNA GRAN HISTÒRIA

Renaixença: les arrels del catalanisme

Malgrat l’auge de la poesia i la literatura en aquell moment, no són moltes les novel·les centrades en el renaixement del catalanisme polític, un període convuls a nivell social en què apareix el pistolerisme, com retrata ‘Quan mataven pels carrers’

Del període que va de les Bases de Manresa (1892) a la Guerra Civil (1936-1939), en què neix i creix el catalanisme -fins que és tallat d’arrel amb el franquisme-, no hi ha gaires novel·les històriques. Hi ha algunes obres de teatre historicistes, com El foc de les ginesteres, de Josep M. de Sagarra, i La nostra parla, d’Ignasi Iglésias. L’especialista en història del catalanisme polític i social Lluís Duran n’assenyala alguns dels motius: “La dificultat de crear un gènere novel·lístic de masses en català en el període 1920-1955, i de poder narrar allò que demana un punt de pausa i de perspectiva, amb una indispensable llibertat de premsa que el franquisme no oferia”.

Malgrat això, hi ha obres destacables com Quan mataven pels carrers (1930, reeditada el 1980 per Laia), de Joan Oller, sobre el xoc entre patronal i sindicats, que va deixar, especialment a Barcelona, un rastre de mort en moltes cantonades i que també va retratar Eduardo Mendoza a La verdad sobre el caso Savolta. És en aquest context on nia el catalanisme radical, que infantarà, per exemple, l’Estat Català de Francesc Macià, una figura que ha estat força literaturitzada, per exemple per Alfred Bosch a L’Avi (Columna, 2001).

Cal destacar, també, la novel·la Tres (Club Editor, 1962), de Rafael Tasis, en què un grup de joves són protagonistes i espectadors de fets com la sublevació de Jaca, la proclamació de la República o els Fets d’Octubre del 1934. Núria Pradas encara el període a La noia de la biblioteca (Columna) i Oriol Vergés s’adreça als joves en títols com Al damunt d’un polvorí (1875-1909), Cremen les pistoles (1919-1923), Una avioneta per a en Macià (1923-1930) i Per camins de llums i de foscor (1931-1936), tots dins de la sèrie Les arrels, l’aventura i la història (Abadia de Montserrat). 

La Setmana Tràgica, radiografiada a fons a 'Rosa de cendra', de Pilar Rahola

La Setmana Tràgica és el nom amb què es coneixen les revoltes populars a Barcelona, i en altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost del 1909. El detonant d’aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on havia començat la guerra a Melilla. Poques novel·les estan ambientades en aquests fets que van portar a acusar i afusellar Francesc Ferrer i Guàrdia. Una d’aquestes poques és Rosa de cendra (Columna, 2017), de la periodista Pilar Rahola. S’hi relaten fets com ara l’assalt a les seus de La Veu de Catalunya i la revista ¡Cu-cut!, l’atemptat del dia del casament del rei Alfons XIII i Victòria Eugènia, el primer intent d’unificar el catalanisme (Solidaritat Catalana, 1906-1909), el lerrouxisme, el feminisme i el moviment de pedagogia llibertària de l’Escola Moderna. També hi apareixen les transformacions socials que es reflecteixen en el paisatge de la ciutat de Barcelona en un moment en què la burgesia s’ha consolidat com a classe dominant i encarrega als millors arquitectes de l’època (Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Gaudí...) la construcció dels seus habitatges al passeig de Gràcia i voltants.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT