LA XAMPA I LA NITA HAN COSIT ROBA DE MARQUES COM LEVI’S, ADIDAS, H&M O NIKE a les fàbriques de Phnom Penh, la capital de Cambodja, un país de 15 milions d’habitants on el 66% de la població no té accés a aigua potable i el 15% és analfabeta. En total hi ha mig milió de persones que es dediquen al sector tèxtil, que representa el 90% de les exportacions del país. L’enfonsament de l’edifici Rana Plaza a la capital de Bangla Desh el 2013 va posar en qüestió les condicions dels treballadors del sector. Els sindicats, llavors gairebé inexistents a Cambodja -una monarquia parlamentària en què el primer ministre, Hun Sen, havia militat abans als Khmers Vermells-, van agafar força fins a aconseguir aquell mateix any un sou mínim de 100 dòlars (78 euros). La Xampa, però, ja feia temps que havia abandonat els sous de misèria del sector i havia optat per fer el carrer. La Nita continua posant la cremallera a pantalons i jaquetes que llueixen als aparadors de les nostres botigues. Totes dues provenen de famílies pobres i no van tenir l’oportunitat d’estudiar. Els seus camins són diferents. Aquesta és la seva història i la d’altres dones com elles.

ENTRE COSTURES

A les 6.30 h del matí, la Nita comença la seva rutina. Surt de la seva habitació per anar a treballar a la fàbrica intentant esquivar els bassals d’aigua i fang que troba davant la porta. Mira el terra enfilant un pas darrere l’altre amb molt de compte. A la mà dreta hi porta el dinar que es menjarà durant la pausa: un tàper d’arròs i verdures que ha cuinat fa uns minuts al fogó que hi ha al terra de la seva estança, l’ànima de la petita cuina improvisada. Tot concentrat en els pocs metres de l’habitació, que inclou un lavabo minúscul i una estructura de taulons de fusta on dorm amb dues treballadores més. La Nita és una de les primeres a sortir de la casa que comparteix amb 60 persones. La finca, de maons, té la teulada de làmines de metall, com la majoria de cases a Cambodja. És el material més barat però amb l’inconvenient que atreu la calor. Hi ha un edifici central més vuit habitacions repartides al voltant d’un pati, on les joguines dels nens es perden entre els residus del menjar. Surt de casa per anar en una mateixa moto amb dos companyes més a la fàbrica Best Asia, que és a dos quilòmetres de distància.

Tus molt mentre explica que ve de la província rural de Prey Veng, situada al sud-est de la capital. Va decidir venir a Phnom Penh perquè pensava que aquí podria guanyar diners. Una història habitual entre el mig milió de treballadors de les més de 400 fàbriques de la ciutat. Quasi tots dones, com ella. La tos continua interrompent les seves paraules, una tos profunda i ronca. No es tracta d’un mal de coll corrent sinó dels efectes de les substàncies tòxiques que expel·leixen les fibres dels teixits i dels productes químics que s’utilitzen per tenyir la roba.

“No puc protegir-me amb la careta perquè fa molta calor i em costa respirar”, explica la Nita, que té només 22 anys. El seu únic alleujament és la Lizipaina, un antiinflamatori que compra a la farmàcia de la cantonada quan torna de fer la compra al mercat del barri. Allà, una infinitat de parades envolten una via de tren abandonada. L’olor de riu dels peixos encara vius es barreja amb la pudor dels mangos a punt de fer-se malbé i de la brossa escampada per tot arreu.

El clima tropical que caracteritza Phnom Penh, sec a l’hivern i humit a l’estiu, fa que sigui encara més dur treballar a les fàbriques. En aquestes naus plenes de màquines de cosir en acció i planxes que treuen fum, no és estrany que la calor, que pot arribar als 40 ºC, provoqui desmais. Només els ventiladors laterals aconsegueixen alleugerir una mica l’atmosfera. La calor és un element que, sumat a l’excés d’hores de feina i l’escassa alimentació, posa a prova les condicions psicològiques dels treballadors. Tot això ha arribat fins i tot a causar defalliments massius com va ser el cas dels cent treballadors que, el 2012, van perdre el coneixement a la fàbrica Sabrina de Phnom Penh, que produeix articles Nike.

A les fàbriques, els treballadors seuen l’un davant de l’altre formant llargues fileres com si fossin tristos passatgers d’un tren massa ple que no deixa de córrer durant més de vuit hores diàries. Concretament, des de les set del matí fins a les quatre de la tarda amb una hora per dinar. Aquests horaris es dilaten en moltes ocasions en un mínim de dues hores extres pagades a 50 cèntims d’euro cadascuna. El menjar que porten, de vegades, no els proporciona prou energia per aguantar tot el dia en aquestes condicions. Amb un dòlar al dia per menjar (70 cèntims d’euro), molts només es poden permetre els cargols que compren als venedors ambulants per uns quants riels, la moneda local.

100 PECES L’HORA

“A vegades ens obliguen a treballar tota la nit sense dormir i al matí hem de tornar a les fàbriques sense energia per treballar”, explica Chea Sovannary, una treballadora tèxtil de 26 anys, divorciada, que ha de mantenir tota sola la seva filla de vuit anys. “Hem de cosir 100 peces l’hora i guanyem 78 euros al mes, sense comptar les hores extres. No aconseguim viure amb el meu sou. Per això tinc un deute de 700 euros amb una ONG: no sé quan li aconseguiré pagar el microcrèdit”, explica mentre puja les escales que porten a la seva habitació. Des de la finestra es pot veure com sobresurten en la foscor una massa de teulades de cases i barraques fetes de làmines de metall en forma de pessebre desfigurat que es reparteixen per carrers estrets. Es tracta del barri perifèric de Chak Angre Krom, situat al sud-est del centre de Phnom Penh. Fosc i allunyat de la resta, només s’hi pot arribar recorrent carrers sense rastre de llum ni asfalt.

Om Sreymom, de 23 anys, també viu al barri. Té febre però no es pot permetre quedar-se a casa. Si ho fes no cobraria el sou d’aquest dia i el seu cap, a sobre, la humiliaria. Treballa en una fàbrica tèxtil des de fa sis mesos, guanya 78 euros al mes, que no són prou per cobrir les seves necessitats bàsiques ni per mantenir la seva mare, que té 70 anys. Om Sreymom no té contracte perquè encara està en període de prova. Segons la llei cambodjana, aquesta etapa hauria de durar tan sols dos mesos abans del contracte de duració determinada. No obstant, és molt habitual que els dirigents de les fàbriques allarguin molt més aquests períodes de prova dels treballadors. Aquests fets normalment passen desapercebuts, sobretot a les fàbriques petites, on la presència sindical és escassa. Malgrat això, les 94 federacions sindicals de Cambodja, de les qual només 8 no estan dirigides per empresaris, estan lluitant per augmentar el sou mínim. Ja van aconseguir els 78 euros el 2013 amb diverses protestes, que van acabar amb quatre morts i 23 detinguts, que van sortir finalment de la presó el 30 de maig. Ara voldrien aconseguir els 120 euros al mes.

Els mateixos caps responsables de les fàbriques admeten els errors de les seves pròpies empreses. “Tenim ventiladors però continua fent molta calor. Si algú es desmaia el portem a l’hospital, on rep atenció gratuïta. Tenim condicions bones però podrien ser millors”, explica Ing Dara, la cap, d’origen xinès, de la fàbrica HongKong Yufeng Garment, que té 400 empleats. La majoria de directius que treballen a les fàbriques de Cambodja són d’origen xinès i coreà. No parlen khmer, l’idioma del país, i es comuniquen a través de traductors.

La Nita estudia coreà. No per fer de traductora ni treballar en una fàbrica. Vol marxar. Somia a poder obrir un petit negoci.