Alguna cosa especial ha de tenir l’aire que es respira a l’illa de Djerba, al sud de Tunísia, per seduir els estrangers que la visiten. Ulisses en va quedar tan meravellat que li va costar de reprendre el viatge a Ítaca després d’haver-hi fet una parada. Aquest va ser també el lloc que van escollir diverses famílies jueves per instal·lar-se durant la seva travessia pel mar Mediterrani després de la destrucció del temple de Salomó, fa més de 2.500 anys. Els seus descendents encara habiten aquesta terra, on s’alcen en harmonia sinagogues, mesquites i esglésies. Aquesta comunitat jueva, la més nombrosa de tot el món àrab, a més de conviure amb la majoria musulmana també comparteix Djerba amb una minoria cristiana formada per descendents d’immigrants maltesos i jubilats europeus.

“Aquí les relacions entre musulmans i jueus sempre han sigut bones. Ja de petits anem junts a l’escola, juguem a futbol al carrer... No hi ha cap problema de violència o discriminació”, explica Mustafà Burguiba, un veterà nefròleg musulmà que té una clínica de diàlisi a Humt al-Suq, la principal ciutat de l’illa. “Més que integració, caldria parlar de coexistència. Abans hi havia més colles mixtes. Però ara cada cop més les relacions humanes es fan dins la mateixa comunitat”, matisa Annie Kabla, una jueva de mitjana edat, propietària d’un cibercafè i que es defineix com “una excepció laica” en una societat molt devota.

Amb una Europa infectada per la islamofòbia i un món àrab esquinçat per les tensions sectàries, Djerba constitueix un exemple singular de tolerància religiosa, relíquia d’un passat de fructífera convivència entre judaisme i islam al nord d’Àfrica. Curiosament, a només 90 quilòmetres hi ha la ciutat de Ben Gardane, un dels feus de l’autodenominat Estat Islàmic (EI) a Tunísia. Al març desenes de combatents jihadistes van intentar assaltar la ciutat per declarar-hi un emirat islàmic, però l’exèrcit ho va impedir.

La comunitat jueva ja sap el que és patir les brutals fuetades del jihadisme. L’any 2002 Al-Qaida va fer esclatar un camió ple d’explosius davant de la Ghriba, la històrica sinagoga de Djerba -la llegenda diu que es va construir sobre una porta del temple de Salomó que van portar els primers immigrants jueus-. L’atac va provocar 19 morts, la majoria turistes alemanys. Actualment, l’illa, de la mida de l’Alt Camp i habitada per 160.000 persones, està protegida per un gran desplegament de les forces de seguretat.

La Ghriba s’ha convertit en el cor de la comunitat jueva de tot Tunísia, formada per unes 1.500 persones, de les quals més d’un 80% viuen a Djerba. Cada any, al final de la primavera, s’hi celebra un pelegrinatge al qual assisteixen centenars de jueus d’origen tunisià emigrats arreu del món. “Aquest any n’han vingut 600, la majoria de França. En total a la festa hi han participat més de 2.500 persones”, explica René Trabelsi, un dels organitzadors. D’acord amb la tradició, les dones escriuen en ous durs les seves peticions a Déu, sovint l’arribada d’un marit o gendre, o un embaràs que es resisteix. Després, els dipositen en un forat a terra que hi ha a la sinagoga i, passades unes hores, se’ls han de menjar.

“L’actual celebració és una expressió de l’enorme nostàlgia dels jueus tunisians. L’excusa perfecta per tornar a una terra que consideren el seu país”, explica la historiadora Sònia Fellous, ella mateixa emigrada a França als anys seixanta quan era una nena. Aquest any el pelegrinatge ha comptat amb un convidat especial: Abdelfattah Mourou, expresident del Parlament i un dels fundadors de l’històric partit islamista Ennahda. Vestit amb una elegant gel·laba tradicional, Mourou va ser rebut amb un entusiasme sorprenent. Tothom s’hi volia fer una fotografia o una selfie. Una altra mostra de l’anomenat “excepcionalisme tunisià”. “Que no us diguin «Benviguts a Tunísia». Vosaltres sou tunisians!”, va cridar Mourou, representant de l’ala moderada d’Ennahda, en el discurs d’inauguració del festival.

Com a la resta de països àrabs, a Tunísia es va produir un gran èxode jueu marcat per les erupcions violentes del conflicte àrabo-palestí. Abans de la fundació de l’Estat d’Israel, al nord d’Àfrica hi vivien uns 600.000 jueus, 100.000 dels quals a Tunísia. Avui en dia només en queden uns 4.200 a tota la regió. “Tunísia es va anar buidant de jueus en diverses onades, d’acord amb la situació al Pròxim Orient i les seves crisis, el 1948, el 1956, el 1967... Els primers que van marxar van anar sobretot a Israel i eren els més religiosos. Més endavant, la majoria van emigrar a França”, comenta Fellous, una especialista en la qüestió.

Allunyada de l’efervescència política de la capital, a Djerba les agressions contra les propietats jueves van arribar amb dècades de retard i amb menys virulència, la qual cosa explica la permanència de la comunitat. “Hi va haver alguns excessos, sí, però no una violència massiva com als pogroms a Europa”, assenyala el doctor Bourguiba. “A la capital, en canvi, es van marcar amb un senyal les botigues jueves, i se’n van cremar algunes, així com també la sinagoga. Era petita, però recordo els crits d’alguns a favor de degollar els jueus. Vam passar molta por”, afegeix Fellous.

La majoria dels maltesos que vivien a Djerba també van emigrar fa dècades, però per motius diferents. “Molts eren pagesos, descendents d’agricultors vinguts de l’illa de Gozo. Després de la independència, l’estat es va apropiar de molts terrenys. I davant la facilitat que donava França per obtenir la nacionalitat francesa van preferir emigrar”, explicar Lemia Elvyr Cini, una veterana emprenedora i membre d’una de les famílies que es van quedar a Djerba. “No hi va haver cap tipus de pressions o amenaces”, apunta. Avui, a l’església catòlica de Sant Josep la majoria de parroquians són jubilats europeus que han vingut per gaudir del clima de l’illa.

Cini, com altres dones malteses, es va casar amb un musulmà. En canvi, els matrimonis mixtos són inexistents entre jueus i musulmans. Per a la minoria hebrea l’endogàmia és una qüestió de supervivència. “A la capital n’hi ha, sobretot entre intel·lectuals, però a Djerba no. Bé, n’hi ha algun, però és secret. Ni tan sols les comunitats ho saben. Així que no et puc donar noms”, confessa Kabla amb un somriure murri. A diferència d’alguns països del Pròxim Orient, a Tunísia no hi ha crims d’honor com a càstig a la consumació de matrimonis prohibits. Simplement la comunitat evita que les adolescents se socialitzin amb els nois musulmans, i les casa molt joves. “Parlar amb les noies jueves és difícil. Lligar amb elles, impossible”, es lamenta el Beixir, un jove musulmà acabat de llicenciar.

Identitat, tradicionalisme i fe són les principals característiques de la comunitat jueva de Djerba, l’antídot perfecte contra l’assimilació. Aquí les famílies són nombroses, la qual cosa permet absorbir l’emigració, i la majoria d’adolescents no acaben els estudis de secundària. Els pares prefereixen retirar-los de l’institut per ensenyar-los l’ofici familiar. Bona part de la comunitat es dedica a l’artesania, sobretot a l’orfebreria, així com a les finances. “Per a nosaltres és molt important mantenir la identitat. Per això pocs envien els fills a la universitat, a les ciutats. S’acabarien allunyant de la religió”, argumenta David Boukouris, un agent comercial de 47 anys i pare de vuit fills.

Hara Kabira és el barri jueu de Humt al-Suq. Les façanes blanques de les seves cases estan decorades amb els dibuixos de peixos i menoràs -el canelobre jueu- de color blau. Allà totes les dones que es veuen pels carrers porten faldilles, i les casades, un mocador cobrint-los el cap, tal com estipula la tradició. És fàcil reconèixer les dones musulmanes pels seus pantalons.

Habib Kazdaghli, degà de la Facultat d’Humanitats a la Universitat de la Manouba, als afores de la capital, ha aprofitat el pelegrinatge a la Ghriba per llançar la iniciativa de la construcció d’un museu dels jueus de Tunísia. “És una oportunitat de predicar la tolerància. S’ha d’ensenyar a les noves generacions que la diversitat no és una feblesa, sinó una riquesa”, pregona Kazdaghli. El professor assegura que és aviat per parlar d’un emplaçament per al futur museu. Tanmateix, a pocs els passa pel cap un lloc millor que Djerba.