D'aquí pocs dies, probablement a principis d’agost, França començarà una nova operació militar al Sahel amb l’objectiu “únic”, segons ha dit el ministre de Defensa, de lluitar contra el terrorisme. La intervenció francesa a Mali, batejada amb el nom de Serval, està a punt de concloure i, mentre que les forces de les Nacions Unides (MINUSMA) s’haurien d’ocupar a partir d’ara “d’estabilitzar” el país -França hi deixa una presència de 1.000 soldats-, Hollande ha decidit desplegar uns 3.000 militars més a tota la regió, en un combat que inclou “la col·laboració” amb els cinc països de la zona més afectats pel terrorisme.

Quan França, ara fa una mica menys de dos anys, va intervenir a Mali, l’ús de les armes, la guerra, estaven, segons va explicar aleshores el president Hollande, al servei de la construcció política del país. I el principal objectiu d’aquella intervenció, que va comptar amb l’aprovació de les Nacions Unides, va ser protegir la població civil -un argument que es repetiria també a la República Centreafricana- amb un interès i una motivació estrictament “humanitaris”.

Es tractava, doncs, d’una declaració de principis que sonava força bé, sobretot després que el seu predecessor, Nicolas Sarkozy, havia aconseguit irritar els africans amb l’inoblidable discurs de Dakar en què, l’any 2007, s’havia referit al “drama de l’Àfrica” com una conseqüència del fet “que l’home africà no ha entrat suficientment dins de la història”. “El problema de l’Àfrica -va afegir aquell dia dirigint-se a una astorada audiència-és que viu massa el present amb la nostàlgia del paradís perdut durant la infància”. Un imaginari que “no deixa espai per a l’aventura humana o el progrés”.

Sarkozy no va parlar, esclar, ni de la xarxa de corrupció coneguda com a Françafrique, que havia marcat les relacions de la República Francesa amb les antigues colònies durant decennis, ni del finançament il·legal de partits polítics, l’espoli de les riqueses, la complicitat i protecció dels governants corruptes i criminals, el genocidi de Ruanda, així com dels nombrosos cops d’estat finançats i promoguts per l’Hexàgon i els seus obscurs serveis secrets. De manera que quan Hollande va arribar al poder i va viatjar a Kinshasa per proclamar durant la Cimera de la Francofonia del 2012 que això de la “Françafrique” s’havia acabat “definitivament”, els africans van pensar que potser sí. Que potser ja havia arribat l’hora d’encetar una nova època. I que amb una mica de sort a partir d’ara es prioritzarien els drets humans per sobre de qualsevol altra consideració. I que la democràcia, la justícia, la lluita contra la pobresa i la sobirania dels pobles en la gestió del seu destí serien el nou eix vertebrador d’una nova manera d’entendre les relacions entre els països occidentals i els països africans.

Es va produir durant aquella cimera a Kinshasa un fet significatiu, potser esperançador del que Hollande anunciava: el dictador Idriss Déby, president del Txad, no hi va assistir per demostrar com estava d’enfadat amb les pressions franceses sobre drets humans -se l’acusa, entre altres barbaritats, d’haver fet desaparèixer físicament al cap de l’oposició, Ibni Oumar Mahamet Saleh-. Però els dictadors africans com Déby -que governa des del 1990- tenen paciència i coneixen bé el preu i els principis i prioritats dels homes blancs: avui, només dos anys després de l’esperança hollandiana, Déby ha recuperat el seu poder regional, així com la seva centralitat com un dels aliats més sòlids dels occidentals.

Després de fer servir l’exèrcit com l’aliat més eficaç i ferotge a la guerra de Mali -i el més cafre i destructiu a la de la República Centreafricana-, ara ha aconseguit que la capital txadiana, N’Djamena, es converteixi en el centre d’operacions d’aquesta nova ofensiva en contra del terrorisme. No només els francesos, que ja hi tenen una de les bases més importants al continent, hi obren oficina per dirigir la “guerra contraterrorista”, sinó que també els nord-americans, aprofitant l’esclat d’emocions i protestes que va provocar el segrest de més de dues centes noies a Nigèria per Boko Haram, estan operant des del Txad amb forces especials que utilitzen drones per perseguir els terroristes i “col·laborar” amb els governs locals, candidats a consumir armes i “intel·ligència” privada dels nord-americans, francesos, etcètera, a uns preus tan suggestius per als venedors com la nova dependència que això significa en detriment de l’ús de les riqueses pròpies per al desenvolupament de la democràcia. Si bé en un principi les intervencions franceses a la República Centreafricana i Mali tenien un evident sentit, ja que hi havia una gran població en perill, és evident que la porta oberta en nom de l’humanisme ha deixat passar la plaga del canó i el negoci, la piconadora del “progrés” destinat a omplir la butxaca pròpia sobre la misèria i la destrucció d’altri. La guerra contraterrorista s’ha convertit en el que durant el Congrés de Berlín, quan les potències es van repartir l’Àfrica, se’n deia civilitzar. En nom de la llibertat... la llibertat de comerç.