Fotos: PERE TORDERAAl final del seguiment al conseller, en un acte del Banc Sabadell, confessaré a la secretària d’estat de Ciència, Carmen Vela, el meu dilema: "¿Té sentit descriure la vida d’algú de qui ningú parla malament? ¿Algú a qui els seus col·laboradors admiren i estimen a parts iguals?" Vela, que coneix Mas-Colell d’abans d’ocupar responsabilitats homòlogues, respon sense dubtar-ho: “Fixa’t que les persones com ell són les que poden exercir aquest tipus de lideratge moral. Els mediocres mai no podran”. D’això va, doncs, aquesta història: d’un home que va triar dedicar-se al servei públic després d’una trajectòria acadèmica brillant a Berkeley i Harvard, autor d’una manual de microeconomia canònic sobre el funcionament del mercat i que ara, des de la conselleria d’Economia i Coneixement, afronta el repte del combat contra la crisi en ple procés per aconseguir un estat propi.

Dia 1, 10.00 h

A les portes de l’ajuntament de Mataró la presència de dos mossos indica que s’hi espera algú. És dilluns i últim dia de juny. El primer que hi ha arribat és Andreu Sagarra, el cap de protocol, la persona clau quan Andreu Mas-Colell surt de les parets del departament, una mena de far que el guia i el fa sentir segur d’una manera tan natural i sigil·losa que ningú sol notar la seva presència. Veure’l en acció és un espectacle. Quan algú posa alguna cosa a les mans del conseller, Sagarra l’hi pren amb l’agilitat amb què els corredors de relleus es passen el testimoni. Tot és tan ràpid que crec que ni el mateix conseller, ni menys encara els seus interlocutors, se n’adonen.

Avui aplica el protocol de visita a un consistori. Juntament amb els seus responsables ha repassat el camí que haurà de fer el conseller i totes les vicissituds: quines sales visitaran, qui l’acompanyarà, què li faran fer, etc. Sagarra m’informa que el conseller arriba tard. No me’n sap dir el motiu tot i que després sabré que el seu home és més aviat nocturn i funciona com un dièsel als matins. Li costa arrencar, vaja.

10.20 h

“Perdoneu l’espera”, s’excusa el conseller tot just sortir del cotxe oficial (un Seat Altea on dos no van sobrats al darrere, i tres, estrets) i saluda l’alcalde, Joan Mora. Ràpidament es col·loca a l’estela del seu amfitrió però no pot evitar venir a saludar-me quan em detecta (a mi, però, sobretot, al fotògraf, Pere Tordera) entre la premsa local. Escolta amb atenció les explicacions i se li encén una llumeta quan li expliquen que a Mataró estan remodelant una antiga presó. “La de San Francisco l’han convertida en una atracció turística”, comenta. Tot seguit el fan signar el llibre de visites. Li donen un bolígraf (ell usa Bics i porta un rellotge Swatch, a joc amb l’auster Altea) i es disposa a escriure. Es fa un silenci espès només trencat pels clics de les càmeres. “A veure si amb tanta pressió patiré un bloqueig”, bromeja.

11.00 h

Sortint de l’ajuntament, l’alcalde s’ofereix a portar el conseller i el secretari d’Universitats, Antoni Castellà, en el seu cotxe oficial, que és més gran, per continuar la visita al Tecnocampus. És la manera que té Mora d’aconseguir un espai d’intimitat amb ell. Si necessita alguna cosa o té alguna queixa, l’hi farà saber. El Tecnocampus és un compendi de filosofia mascolelliana: universitat i empresa colze a colze. En el panell que acull el nom de totes les empreses que s’hi han instal·lat n’hi ha una que tots reconeixem: Verkami. Quan enfilem cap a la zona universitària distingim alguns (pocs) estudiants desvagats. Els exàmens ja han acabat i només queden els alumnes que tenen alguna recuperació. El mosso que acompanya el conseller, el Jordi, em comenta que no totes les visites a universitats són igual de tranquil·les, i que en moments de màxima tensió per la pujada de les taxes han hagut de fer dispositius de seguretat més amplis. “Alguna vegada ha perillat la integritat del conseller?”, li pregunto. “No, mai”, respon. “I la teva?” “La seva no compta”, s’avança la Georgina, de premsa. El Jordi li somriu amb aire professional.

11.50 h

La visita transcorre amb aparent normalitat, però entre el seguici hi ha algú que esbufega de manera estentòria. “Estan fent la visita al revés i anem fatal de temps!”, s’exclama. És el cap de comunicació de la UPC, l’encarregat de dissenyar el programa i que veu amb impotència com ningú li ha fet cas. El conseller és aliè completament als seus patiments, i avança escoltant les explicacions de Jaume Teodoro, el director del centre. Al final arriba l’hora dels discursos. Mentre parla Jaume Casals, el rector de la UPF, li sona el telèfon al conseller. Un ressort automàtic fa que Andreu Segarra, invisible fins a aquell moment, s’acosti al conseller i li prengui el mòbil. Incendi protocol·lari apagat.

Mas-Colell es dirigeix a l’auditori, format per professors del centre, i després de lloar les excel·lències de les instal·lacions els etziba: “Què toca fer ara? Ara toca posar l’èmfasi en les neurones. Les infraestructures són una precondició per atreure neurones”. Aquesta és l’obsessió actual del conseller: treure el màxim profit a la xarxa de centres de recerca que ell mateix va posar en marxa en l’últim mandat de Pujol i que ara està en condicions d’oferir resultats i convertir-se en motor econòmic. Convertir les neurones en PIB és la fórmula Mas-Colell per superar la crisi.

13.00 h

A la tornada de Mataró el conseller es troba amb una festa sorpresa al departament. El dia abans ha complert 70 anys i ja va tenir una gran celebració amb amics i també gent de la conselleria. Per això no s’esperava res. Els treballadors de la sisena planta (gabinet del conseller, secretariat, protocol i comunicació), juntament amb xòfers, mossos i cuinera, li han preparat un vídeo de record i un pòster que recorda el famós spaghetti western de Sergio Leone però amb el títol convenientment adaptat a la crua realitat de la conselleria: Por un puñado de décimas.

“Encara hauré de comparèixer al Parlament per donar explicacions d’aquesta festa!”, ens comenta rialler, sense americana i amb copa de cava a la mà. No ho vol admetre d’entrada però està emocionat. Els treballadors (hauria de dir treballadores perquè la gran majoria són dones) l’adoren i es fan fotos amb ell com si fos una estrella del rock. Ell ens mira de reüll (a mi i a Tordera) francament incòmode. No li agrada ser el centre d’atenció, però no diu que no a cap petició. Estic descobrint la fórmula d’aquest “lideratge moral” tan difícil de definir. “Quan comets un error, ell, en lloc d’esbroncar-te, et consola”, explica Esther Vera, la cap de comunicació. “No perd els nervis mai, es mostra tranquil davant de les grans dificultats. En aquests quatre anys potser li hem sentit dir un parell de vegades merda! (o shit, en anglès). Però són casos excepcionals, quan ja no pot més. I mira que hem tingut moments molt complicats en què no sabies si es podrien pagar les nòmines dels funcionaris”.

M’expliquen que s’emprenya molt més per imprevistos domèstics com ara que se li espatlli el mòbil o no trobi uns papers que per les malifetes de Montoro. Un clàssic és que es deixi les ulleres oblidades a l’escó del Parlament i hagin d’enviar algú a buscar-les. Veig que no li fa res admetre que és un despistat i un maldestre. “La corbata la faig servir per tapar les taques de la camisa”, diu amb cara de trapella abans de preguntar-me per unes declaracions del matí d’Alícia Sánchez-Camacho sobre la reforma fiscal. Allà veig en directe com li funciona el cervell d’economista: la clau és anticipar escenaris. “Si abaixem impostos diran que som uns irresponsables. Si no ho fem diran que collem la gent. S’ha de pensar molt bé com responem. Avui tenim una reunió de brainstorming per decidir-ho”.

16.00 h

Avui Mas-Colell dina a la mateixa conselleria, on tenen una cuinera que li prepara uns menús frugals i equilibrats per compensar els àpats de compromís que comporta el càrrec. A les 16 hores en punt, però, tothom ocupa el seu lloc a la taula d’una sala de reunions. Els participants, alts càrrecs del departament i un expert extern, tracten habitualment de finançament autonòmic, però aquesta vegada tenen un altre objecte sobre la taula: la reforma fiscal aprovada pel govern espanyol uns dies abans. El conseller ha encarregat a Joan Iglesias, expert fiscal fitxat de l’Agència Tributària espanyola per posar les bases de la Hisenda pròpia, l’exposició inicial. Iglesias desgrana les claus del projecte de Montoro sota l’atenta mirada del conseller, que pren notes amb la mirada aparentment perduda. Però segueix el fil. “Què has dit que fan a Itàlia?”, pregunta encuriosit. “I això ho podríem fer aquí en el tram d’impostos que gestionem?” El secret de Mas-Colell podríem dir que es basa en la capacitat d’envoltar-se de gent bona i confiar-hi. Res més. A partir d’aquí tothom dóna el millor de si mateix, no tant per por al jefe, sinó per no decebre’l, per no trair la confiança que ell ha dipositat en tu. I li funciona. Ell mateix explica com ho fa per fitxar els millors cervells: “Hi ha molt talent disponible, a les universitats, a l’empresa, fins i tot als partits polítics. I molta gent a fora amb ganes de tornar. Es tracta de trobar-la”. I com ho fa? Doncs aplicant la lògica. La crisi ha fet que ara mateix hi hagi molt de talent disponible al sector financer, on s’ha prejubilat gent molt bona. I cap allà ha llançat les seves xarxes Mas-Colell per fitxar, per exemple, Jordi Òliva, actual director general de Política Financera, que treballava al Deutsche Bank.

Un podria pensar que una persona com ell es posaria les mans al cap en veure el nivell d’algun polític dels que corre per casa nostra, però quan l’hi pregunto directament s’esmuny amb habilitat: “També hi ha alts executius del sector privat que no durarien ni un dia en política. S’han de tenir unes habilitats específiques”. I quines són les habilitats específiques d’un economista? “Nosaltres intentem simplificar la realitat, que és molt complicada, fent teories. Aquesta és l’única esperança per entendre-la. A través de models teòrics”. Però la realitat avança molt ràpidament i cap teoria és capaç de preveure tots els imprevistos. Mas-Colell preveu que les xarxes socials provocaran canvis profunds en la banca tradicional (recordeu Verkami) però em posa un exemple del camp universitari per demostrar-me que s’ha de ser caut. “Com afectaran els massive open online courses (MOOC) l’ensenyament? Hi ha dues teories. La que diu que és un canvi revolucionari i la que diu que només afecta la bibliografia, la manera de presentar els continguts. Jo hi veig continuïtat”.

Tornant als models econòmics li pregunto si es troba còmode amb l’etiqueta de liberal i em diu que sí (recorda que CDC pertany a la Internacional Liberal) i que ell aposta per la regulació dels mercats per garantir, per exemple, la competència, “una cosa que no passarà amb la privatització conjunta dels aeroports de l’Estat”, precisa, i uns serveis públics que s’han de finançar via impostos però que no necessàriament han de ser executats per l’administració. Proclama la superioritat del model social europeu per sobre del nord-americà, però avisa que el que no existeix és “el sistema de servei públic total i impostos baixos”. Això sí, lamenta que “en els últims deu anys no s’ha creat cap gran empresa europea amb l’excepció de Zara” i admira la creativitat dels Estats Units. “Fa una dècada els europeus dominàvem el mercat dels mòbils amb Nokia i ara ens han passat per sobre. D’aquest fracàs n’hauríem d’aprendre molt. De vegades aquí tenim bones idees, com Skype, però no l’entorn per fer-les créixer. Skype és una idea europea que s’ha desenvolupat als Estats Units”.

A la tarda continuarà la marató de reunions al departament. Primer es veurà amb Salvador Estapé, director general de Patrimoni. Després amb Jordi Òliva, director general de Política Financera, Assegurances i Tresor, de qui ja hem parlat com un dels seus fitxatges estrella. La jornada de treball acaba a les deu de la nit, quan tanca l’ordinador i enfila cap a casa seva, on demà al matí hem quedat per veure’ns.

Dia 2, 09.30 h

El domicili del conseller està situat a tocar de la plaça Kennedy, a la part alta de Barcelona, en una finca senyorial on descobreixo una placa inquietant: “Esta casa goza de los beneficios de la ley de noviembre de 1948 y es de renta limitada”. No hi ha cap estelada ni se’n veuen gaires al barri. L’Altea arriba puntual, amb un altre mosso i un altre xòfer, i amb Esther Vera. A les 9.38 apareix el conseller amb cara de son. “Sovint m’envia correus a les 2 o les 3 de la matinada, és quan està més actiu. Per això si hem d’anar a Els matins de TV3 el fem aixecar més d’hora perquè tingui temps de desemboirar-se”, em diu l’Esther amb to de confidència.

A dins del vehicle la cap de comunicació el posa al dia de les últimes novetats. “Tenim Sarkozy detingut”, li diu mentre li passa un teletip. “El meu francès em falla, què hi diu aquí?” “Que està detingut mentre dura l’interrogatori a comissaria. Després decidiran què fan”. El mosso, que seu al davant, informa la central que inicien el trajecte cap al Palau de la Generalitat. Jo ho aprofito per comentar-li que, llegint el seu discurs d’investidura honoris causa per la Universitat d’Alacant, de l’any 1992, vaig descobrir que tenia orígens valencians per part de pare, en concret del poble de Xaló, a la Marina Alta. “El meu avi va arribar a Barcelona el 1918, empès per la crisi que va provocar el final de la I Guerra Mundial i que va arruïnar la petita indústria del ferro a què es dedicava, i es va instal·lar a Sants”. El concepte petita indústria del ferro em sorprèn, però ràpidament m’ho aclareix. “La família encara té diverses ferreteries, és el negoci familiar iniciat per l’avi”. I la família per part de mare? “Són carnissers de la Cerdanya que també van emigrar a Barcelona i tenien parada al Mercat de Sant Antoni”. On es va criar el petit Andreu? “Vivíem a Manso amb ronda de Sant Pau. Vist en perspectiva veig que no vaig fer molta vida de barri, segurament al ser fill únic els meus pares em van sobreprotegir”. Llavors devien tenir un disgust quan els va dir que se n’anava als Estats Units a estudiar, no? “No, i ara! Els meus pares van estar molt contents perquè estaven convençuts que o me n’anava als Estats Units o acabaria a la presó!” Eren els anys 60 i Mas-Colell participava de l’efervescència antifranquista. Precisament, en aquell moment el cotxe oficial passa per davant de la comissaria de Via Laietana on van ser torturats tants dirigents polítics, sindicals i estudiants, i puc entendre el raonament conservador dels seus pares.

Abans d’entrar al carrer Ferran no puc evitar preguntar-li si mai l’ha temptat l’empresa privada. “No, mai, i el meu pare aviat va entendre que no em faria càrrec del negoci familiar. Però no ho dic amb orgull, eh? Potser en una altra vida, perquè deu ser apassionant”. La plaça de Sant Jaume ens rep amb un sol radiant i un estol de turistes que fa fotos a tort i a dret. M’explica que el president, per trencar la rutina, de vegades canvia l’ordre de les intervencions del consell executiu i en lloc de començar per la vicepresidenta Ortega ho fa pel conseller Gordó, perquè no sigui sempre l’últim el mateix. Avui Mas-Colell no porta cap projecte a Govern; tot i així va carregat de papers. O hi anava. “Però, on és la carpeta blava?”, s’exclama. Torna al cotxe però no hi és. El xòfer obre el maleter i tampoc. Esther Vera se’l mira amb cara de ja hi som. “Se la deu haver deixat a casa, conseller”. “No recordo haver-la deixat a casa, juraria que la duia a la mà”, fa Mas-Colell mentre dóna voltes sobre si mateix intentant recordar quin és el contingut d’aquells papers. “Per a la reunió d’ara no els necessito però per després sí”, diu. “Enviarem algú a casa a buscar la carpeta, no pateixi”, respon Vera. “És aquí! És aquí!” El xòfer apareix triomfal amb la carpeta blava. “Era al seient del davant”. Mas-Colell fa cara de victòria, sap que té fama de despistat i suposo que no volia ser tan previsible. “La culpa és teva”, m’etziba amb un somriure sorneguer. “M’has canviat la rutina. Sempre deixo la carpeta al meu costat però avui hi eres tu assegut”, i entra rient al Palau mentre els dos mossos se li quadren. Just després arriba un altre cotxe oficial, molt més gran i amb un mosso que gairebé salta en marxa per obrir la porta. M’espero per veure si surt el president, però no. És Santi Vila.

14.00 h

Els dimarts és un dia amb una rutina establerta. Després del consell executiu, que se sol allargar fins a la una, el conseller dina al departament amb el secretari general del departament, Albert Carreras; el cap de gabinet, Albert Carné, i la responsable de comunicació, Esther Vera. És una reunió d’estratègia política i comunicativa en què es posen en comú informacions i es prenen decisions a una setmana vista. D’aquesta manera s’eviten desajustos. Vera agraeix que el conseller és “disciplinat” i li fa cas en la majoria de casos. No sap la sort que té. Els que estem acostumats a tractar amb caps de premsa som de vegades testimonis de la seva desesperació amb consellers o polítics bocamolls. Mas-Colell sempre pensa dos segons abans de parlar. És difícil que digui alguna cosa sense voler. Avui el dinar no es pot allargar gaire perquè han d’anar tots a l’enterrament del pare d’un company de feina del departament a Lloret de Mar.

Al llarg de la tarda aprofitaré per disparar-li sobre el procés. Què li diuen els seus amics? “Els meus amics han fet la mateixa evolució que jo i el conjunt del país. Ara em faig creus del que diuen alguns d’ells en comparació amb el que deien abans”, diu satisfet. Vostè va dir que a Madrid tractaven els catalans com a súbdits. “És que a més a més de voler preservar la nostra llengua els catalans volem autogovernar-nos. Som així. I ara ho volem fer en un context europeu perquè sabem que Europa ens respectarà els trets diferencials. Sóc un federalista europeu”. Amb la crisi l’autogovern ha quedat fet miques. “No s’equivoqui. L’ofensiva recentralitzadora va començar abans i no té res a veure amb la crisi. El PP hauria fet el mateix sense crisi”. Quina és la clau per sortir-nos-en? “Perserverança. No ens hem de cansar ni caure en el desànim per voler anar massa de pressa”. I la seva missió particular? “El país ha de funcionar amb normalitat a pesar de viure un conflicte seriós. No és impossible”.

20.00 h

L’Hospital de Sant Pau, després de la remodelació integral, és un espai magnificent capaç d’acollir al mateix temps una desfilada del 080 i l’entrega del Premi Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica, dotada amb 50.000 euros. Mas-Colell hi arriba puntual i s’asseu al costat de l’alcalde, Xavier Trias; del president del Sabadell, Josep Oliu, i de la secretària d’estat de Ciència, Carmen Vela. A l’estrada el professor Carlos López Otín lloa els mèrits del guardonat, Salvador Aznar, però no s’està d’agrair al conseller que tingués la iniciativa, l’any 2001, quan era conseller d’Universitats i Recerca, de posar en marxa el programa Icrea. López Otín diu que Icrea ha funcionat com un “principi transformador”, una idea que, en posar-se en pràctica, ha estat capaç de revolucionar el panorama científic català. Quina és aquesta idea genial? És un principi bastant senzill. Es tracta de crear unes beques molt ben dotades econòmicament per atreure cada any un parell de científics a Catalunya. Aquests científics, un cop aquí, atreuen altres científics i, d’aquesta manera, es va creant una xarxa molt potent de recerca a Catalunya. “Tots som fills d’Icrea”, diu Aznar, guardonat per les seves investigacions sobre el rellotge que regula els ritmes circadiaris de les cèl·lules. Aquest rellotge fa, entre altres coses, que en l’estona que costa llegir aquest article vostè haurà perdut milions de cèl·lules del seu cos (no pateixi, en tenim 100 bilions) i se n’hauran creat de noves. En el sopar posterior sóc testimoni que Mas-Colell té una aura de respectabilitat que el converteix en la persona a la qual tothom vol saludar. Miquel Roca l’agafa del braç i fa un apart amb ell. Oliu també mostra certa complicitat. Al final de la vetllada el conseller està més despert que al matí. “Ja has vist de què va això, l’esquizofrènia de combinar universitats i economia”. Li dic que, per l’experiència d’aquests dos dies, universitats són actes i economia reunions. “És bastant així”, respon. És més de la una de la matinada però el veig tan despert que tinc la temptació de comprovar si continua la nit en un altre lloc. El seu equip ja fa cara de son i el xòfer té la porta oberta, però quan me’n vaig Mas-Colell encara xerra animadament amb alguns assistents al sopar. Definitivament, és el seu millor moment del dia.