Islay: l'illa del whisky

Viatge per un paisatge plujós i despoblat seguint la ruta de les moltes destil·leries que han donat caràcter al considerat bressol del malta escocès. Fumat, amb notes de mar i una història centenària

Paisatge de l'illa d'Yslay, l'illa del whisky / AGUSTÍ FARRÉS

EL CAMÍ CAP A ISLAY ÉS LLARG... i cal assaborir el trajecte de mica en mica, com un bon malta. Hi ha unes tres hores de camí des de Glasgow fins a Kennacraig, a la península de Campbeltown. Des d’allà agafem un ferri que al cap de dues hores ens portarà fins a Port Ellen. Islay és a l’oest d’Escòcia, encara que geogràficament és molt a prop d’Irlanda, només a uns 20 quilòmetres. Possiblement va ser el bressol de la destil·lació del whisky a Escòcia, per la qual cosa ens hauríem de remuntar a l’Edat Mitjana, quan els secrets de la beguda que els monjos feien servir amb finalitats bàsicament medicinals va passar d’Irlanda a Escòcia. Els maltes d’Islay tenen un caràcter propi entre les sis regions productores del whisky a Escòcia. Són fumats i amb notes de mar i donen a l’illa un estatus de regió productora diferenciada . Per totes aquestes raons la podem anomenar l’ illa del whisky.

Avui el viatge és plàcid, amb una mar molt plana. No sempre és així. Sovint, especialment a l’hivern, el servei queda interromput durant dies a causa del mal temps. No hi ha gaire gent al vaixell i sembla que els únics forasters som nosaltres, un grup de viatgers amants del whisky que ens disposem a conèixer totes les destil·leries de l’illa, i també algunes persones que observen ocells. Són, de fet, els dos principals atractius turístics de l’illa. Al cap d’una hora i mitja naveguem prop de la costa sud de l’illa. Lluny, arran de mar, podem veure les destil·leries del sud amb grans lletres negres pintades en les parets dels magatzems blancs. L’arribada a port comporta sempre una activitat frenètica que contrasta amb la gran quietud que impera en els pobles de l’illa. Camions amb mercaderies que desembarquen, d’altres que s’esperen per pujar, gent amunt i avall...

Als afores del poble, en un extrem, hi veiem les restes de l’antiga destil·leria Port Ellen, tancada el 1983. Els seus maltes, cada vegada més difícils de trobar, assoleixen ara preus molt elevats. Allà mateix hi ha un complex de maltejat de gra. Des d’aquesta planta es proporciona ordi per a bona part de les destil·leries de l’illa. Es malteja segons les condicions específiques que demana cada marca.

Port Ellen, que no arriba al miler d’habitants, és l’entrada principal a l’illa. La població viu de cara al mar. Les cases estan disposades de manera que la majoria van ocupant tot el terreny de la badia. Hi ha pocs comerços i no gaire gent. De fet, un dels aspectes entranyables d’Islay és la seva familiaritat. L’illa té només una mica més de 3.000 habitants i, per tant, és difícil passar-hi desapercebut.

No gaire lluny de Port Ellen, també al costat del mar, hi trobem Laphroaig. Ens hem adonat que pràcticament totes les destil·leries d’Islay són al costat del mar i que tenen el seu propi moll de càrrega, ara en desús. Fa anys, quan es feia whisky en proporcions petites per aprofitar l’ordi que sobrava, el mar era el principal mitjà de transport del gra i de les bótes. En els últims cent anys tot ha canviat i actualment tot el transport queda centralitzat en els ports de Port Ellen i Port Askaig i arriba després per carretera a les diferents destil·leries. Laphroaig, que enguany celebra el seu 200 aniversari, és un dels noms més importants de la indústria del whisky i el malta més venut d’Islay. Darrere les parets blanques d’aquest complex es produeix un malta fumat, amb notes d’algues, salabror i iodades. Tant és així que diuen que durant l’època de la llei seca als Estats Units es feia passar com a medecina.

Els tres maltes del sud de l’illa tenen unes notes organolèptiques molt extremes. Tant extremes que o bé agraden molt o, tot al contrari, es troben molt desagradables. Una vegada un conegut es va deixar un Laphroaig a la copa dient: “Això sembla càmfora”.

MADURAT AL COSTAT DEL MAR

Sovint es parla de la influència atlàntica en els gustos dels whiskys d’Islay, especialment en els de la costa sud, en part perquè les bótes de whisky maduren en magatzems, normalment al costat de la mateixa destil·leria i del mar. Com que les bótes són permeables a les condicions exteriors els elements de l’entorn influeixen en la maduració del whisky -juntament amb altres aspectes, com el seu procés d’elaboració i el tipus de bóta.

A la badia del costat hi trobem el poblet de Lagavulin -en gaèlic, que va ser la llengua predominant a l’illa fins a finals del segle XIX, avui només el parlen un 40% dels habitants, Lag a’ Mhuilinn vol dir “la fondalada al costat del molí”- i la destil·leria que porta el mateix nom. Com la majoria de destil·leries de l’illa també té les parets molt blanques. En sobresurt una xemeneia d’un to vermellós. L’excel·lent Lagavulin va aconseguir una gran popularitat a finals dels anys 80 quan va passar a formar part dels clàssics maltes de Diageo. El seu malta de 16 anys ha introduït molta gent al món dels destil·lats de l’illa i en certa manera va iniciar la tendència de consumir maltes més fumats.

En una altra badia molt a prop hi trobem la tercera destil·leria del sud, Ardbeg. Els inicis de la destil·leria els trobem el 1815. Enguany celebra també el seu 200 aniversari. Durant anys Ardbeg va ser un whisky poc conegut amb un estatus de “malta de culte” que només es destinava al whisky de barreja o blended. Ja fa més de cent anys Alfred Barnard, expert en whisky, apuntava: “El destil·lat s’anomena Pure Islay Malt i la producció anual és de 250.000 galons, i la recullen tota les firmes grans de marxants de vi i esperits de Glasgow, Liverpool i Londres”. Després de passar per diverses dificultats i tancaments parcials durant els anys 80 i 90, el 1997 Ardbeg va ser adquirida per Glenmorangie (del grup Moët-Hennessy). Actualment és una de les marques més dinàmiques de l’illa. Una prova d’això és que no fa gaire una mostra del seu malta va ser enviada a l’espai. L’objectiu era saber com la gravetat zero afectava la maduració del whisky.

Per arrodonir l’itinerari del sud és recomanable seguir una mica més cap a l’est. La carretera és estreta i d’un sol carril. De tant en tant, però, hi ha el que s’anomenen passing places que serveixen per deixar passar els cotxes que vénen en sentit contrari o per deixar avançar els vehicles més ràpids. Al cap de poca estona arribem a Kildalton. Hi trobem una creu celta del segle VIII on encara es poden apreciar alguns relleus amb escenes de la Bíblia. Aquest és un dels monuments d’aquesta època més ben conservats en tota l’Europa occidental. La creu de Kildalton es relaciona amb altres monuments similars de les Hèbrides interiors, especialment amb les creus que trobem a l’illa de Iona. Amb tot aquest regust de mar, algues i història continuem endavant per conèixer altres zones de l’illa.

EL MATÍS FUMAT DE L’AIGUA DE VIDA

La carretera, que travessa el centre d’Islay, passa pel costat d’un petit aeroport i per unes extensions grans de terreny amb torba. Aquest carbó vegetal és de baixa qualitat, genera poca escalfor i molt de fum. Tradicionalment era el combustible que els habitants d’Islay tenien a l’abast i és el que dóna el gust fumat als maltes de l’illa. El whisky -el mot prové del gaèlic Uisgue beatha que vol dir “aigua de vida”- té només tres ingredients: l’aigua, l’ordi i el llevat. L’assecatge de l’ordi amb foc de torba i la maduració en bótes de roure a prop del mar donen els matisos característics al whisky d’Islay.

Al cap de pocs minuts arribem al poble de Bowmore. El primer que veiem és una església rodona -diuen que així el dimoni no té cap racó per amagar-se- al capdamunt del carrer principal que baixa cap al mar. Allà també hi ha alguns comerços: un supermercat, una farmàcia i una petita oficina de turisme on entro a buscar -en va- un llibre sobre la cuina amb whisky. “No et preocupis home! Afegeixes una mica de whisky a tot el que cuinis i segur que té més bon gust!”, comenta la mestressa amb bon humor. També hi ha una botiga -amb aspecte rústic però elegant- dedicada a fer sabons, cremes i altres productes cosmètics amb whisky de malta i plantes diverses que es troben a l’illa: “Tampoc es tracta d’anar pel món desprenent fragància de whisky, em sembla que no seria gaire agradable...”, comenta l’Aisla, mestressa del negoci. Al capdavall d’aquest carrer principal, al costat del port, hi trobem la destil·leria que porta el mateix nom que la població.

Bowmore és la destil·leria més vella de l’illa, tot i que no ho sembla pel seu aspecte cuidat. El complex està ben integrat al nucli de població. De fet, part de la calor generada en tot el procés d’elaboració del whisky s’aprofita per escalfar l’aigua de la piscina del poble. Visitem la destil·leria, amb els seus terres de maltejat on hi ha el gra escampat assecant-se, uns dipòsits de fermentació tradicionals i una sala de destil·lació amb vistes a Loch Indaal -un braç de mar que entra a l’illa i gairebé la parteix en dues meitats-. Una altra particularitat de la destil·leria Bowmore és el seu magatzem número 1, que és el més vell d’Escòcia.

Des de Bowmore anem en direcció nord-oest. Vorejant Loch Indaal trobem la destil·leria Bruichladdich -el nom en gaèlic vol dir una cosa similar a “costa pedregosa”-. La destil·leria s’ha caracteritzat perquè produeix un malta poc fumat. La seva història ha sigut complicada, amb canvis de propietaris i tancaments diversos. Fa vint anys la destil·leria estava tancada i semblava difícil que tornés a obrir. El seu caràcter més lleuger el feia menys carismàtic que els whiskys del sud de l’illa. Quan Mike Reynier i el grup Murray McDavid van comprar la destil·leria va agafar una nova embranzida. Actualment és el negoci de l’illa que proveeix més llocs de treball -una seixantena-. Els seus embotellaments són molt cuidats, amb ampolles de disseny elegant, moltes amb un emblemàtic color blau turquesa. Aquest aspecte de modernitat contrasta amb els equipaments de la destil·leria, que conserva bona part dels elements victorians de la seva fundació.

Una mica més al nord, en una zona molt rural, hi trobem la destil·leria Kilchoman. A diferència de totes les altres destil·leries no és al costat del mar, tot i que la platja de Machir Bay queda només mig quilòmetre a l’oest. El seu entorn de camps i terrenys de pastura ens indica que ens trobem en la zona més agrícola de l’illa. La ramaderia és també un element molt important de la seva economia -la majoria de granges crien xais-. Quan no hi ha pastura moltes utilitzen el cereal residual de les destil·leries -la part sòlida que sobra després del procés- per alimentar els animals.

Kilchoman és, amb diferència, la destil·leria més nova d’Islay. La van construir l’any 2005 -quan feia més de 120 anys que no se’n creava cap de nova-. Kilchoman es defineix com a destil·leria-granja i bona part de l’ordi per a la seva modesta producció procedeix dels camps del seu entorn. Mentre som allà cau una pluja fina. La pluja i el vent són les condicions meteorològiques habituals d’aquestes illes, que reben, abans que la resta d’Europa, tots els aires de l’Atlàntic. Un treballador d’una destil·leria ens comenta:

-Sabeu quina és la diferència entre el temps aquí a l’estiu i a l’hivern?

-No...

-La diferència és que a l’estiu la pluja no és tan freda...

La pluja ens acompanya també mentre anem cap a Loch Gruinart, una de les zones més boniques de l’illa. Al voltant d’aquest braç de mar que entra molt terra endins hi ha zones pantanoses on fan vida molts ocells, especialment entre octubre i maig. De fet, a l’illa s’hi han arribat a registrar més de 250 espècies. A Loch Gruinart hi trobem la capella de Kilnave -sembla que del segle XII- en un indret molt evocador i tranquil. D’aquesta petita església només en queden les parets cobertes d’un tipus de molsa de color verd molt pàl·lid. La solitud i el silenci són absoluts, només trencats de vegades pels xais que pasturen sota la pluja en uns prats molt, molt verds.

GUST SUAU EN UN ENTORN DRAMÀTIC

Mentre anem cap al remot nord-est de l’illa, entre Bridgend i Port Askaig, trobem un petit camí que ens porta al llac Finlaggan. L’entorn d’aquest llac és un dels llocs més significatius de la història d’Islay. Durant els segles XIV i XV aquesta era la seu del poder central dels Senyors de les Illes que controlaven bona part de les Hèbrides. Ara Finlaggan és un lloc molt evocador, silenciós i tranquil amb els ocells com a estadants de les ruïnes del castell i el seu voltant.

De tornada a la carretera principal, una mica més a l’est, agafem un caminet, que ens porta, a través de turons nord enllà, cap a la destil·leria Bunnahabhain. Sobre aquest camí va escriure fa més d’un segle Barnard al seu llibre The whisky distilleries of the United Kingdom : “La carretera la va construir la companyia i és molt bona i devia ser cara. Tot i que és indispensable, no s’utilitza gaire per portar matèries pesants. La majoria es transporten per mar”. Actualment encara trobem el moll al costat del mar, tot i que no s’utilitza de manera regular. La destil·leria està ben amagada en una badia davant de l’illa de Jura. El seu emplaçament és molt bonic i especial, potser és la destil·leria més remota de totes. Malgrat aquest entorn dramàtic, el whisky de Bunnahabhain és segurament el més suau de l’illa, oliós i una mica salat…

Tornem cap a la carretera principal. Just abans de Port Askaig trobem la destil·leria Caol Ila -el nom vol dir “l’estret d’Islay” en gaèlic-. Efectivament, la destil·leria està situada davant del llarg braç de mar que separa Islay de Jura. Com escrivia Barnard, té “la situació més salvatge i més pintoresca”. Aquest és el centre de producció més gran de l’illa. En una setmana produeix el mateix que Kilchoman en un any. Els seus propietaris, Diageo, fan servir el malta com a component important dels blended. De fet, els maltes d’Islay són una part important de qualsevol whisky de barreja. Caol Ila, per exemple, és una part molt important del Johnny Walker.

Així arribem a Port Askaig -un dels dos ports d’entrada a Islay-. A diferència de Port Ellen és un lloc molt petit i arrecerat. A més del port hi ha només algunes cases, un hotel, una benzinera i una botiga on es ven una mica de tot. Aquest també és l’únic lloc que permet arribar a la remota illa de Jura, a una distància de cinc minuts en ferri. Aquí acabem el nostre recorregut per l’illa. És el vespre abans de marxar d’Islay i tastarem algun whisky una mica especial. Després de mirar la gran quantitat de maltes que hi ha decidim demanar-ne un al cambrer assenyalant un grup d’ampolles. Un xicot força alt i quadrat que hi ha a prop ens diu:

-Veig que vols prendre un Bunnahabhain?

-Sí, n’hi ha un de 18 anys i un de 25 anys…

-És un bon material… Agafa el de 18 anys, és més bo… i més barat!

-Ah, molt bé. Gràcies pel consell!

-Bé ho he de saber. Treballo allà.

I així, entre els riures del bar, les melodies celtes i el lleuger gust salat del Bunnahabhain es va fer fosc a Port Askaig.

--------------------------------------

Les destil·leries d'Islay

El fumat del sud

LAPHROAIG

Propietaris

Beam Inc

Any de fundació

1815

Capacitat de producció anual

3.300.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

Aquest és un malta fumat i medicinal amb notes d’algues i de mar.

Embotellaments més habituals

10 anys, 18 anys; Laphroaig 10 Cask Strength i Laphroaig Quarter Cask

LAGAVULIN

Propietaris

Diageo

Any de fundació

1816

Capacitat de producció anual

2.450.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

El Lagavulin és un whisky sec, fumat amb un caràcter complex, com els altres maltes del sud de l’illa. Presenta gustos de torba i algues enmig d’altres notes més dolces.

Embotellaments més habituals

12 anys, 16 anys; Lagavulin Distillers Edition

ARDBEG

Propietaris

Moët Hennessy

Any de fundació

1815

Capacitat de producció anual

1.300.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

Ardbeg produeix un malta fumat, amb molta presència de torba, amb notes salades i especiades i un toc afruitat. És un clar exponent dels maltes fumats de l’illa.

Embotellaments més habituals

10 anys; Ardbeg Uigeadail i Ardbeg Corryvreckan

Gust lleuger al nord-est

CAOL ILA

Propietaris

Diageo

Any de fundació

1846

Capacitat de producció anual

6.500.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

Aquest és un malta fumat però més lleuger que els Islay del sud. Té notes de mar i és una mica oliós. En ocasions presenta notes especiades de pebre o llimona.

Embotellaments més habituals

12 anys, 18 anys; Caol Ila Cask Strength. Hi ha altres expressions de diversos embotelladors independents.

BUNNAHABHAIN

Propietaris

Burn Stewart Distillers

Any de fundació

1881

Capacitat de producció anual

2.700.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

Bunnahabhain és un dels maltes més suaus d’Islay. Les notes torbades són molt menys evidents i més aviat hi trobem aromes olioses de fruites seques amb notes d’herbes i una mica de sal.

Embotellaments més habituals

12, 18 i 25 anys

Els més suaus són al centre i a l'oest

BRUICHLADDICH

Propietaris

Rémy Cointreau

Any de fundació

1881

Capacitat de producció anual

1.500.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

Lleuger, afruitat amb notes de galeta i massapà. Un malta d’aperitiu.

Embotellaments més habituals

La política de la destil·leria en els últims anys ha sigut treure moltes expressions diferents del whisky. Destaquem l’Organic Barley i l’Octomore.

BOWMORE

Propietaris

Morrison Bowmore - Suntory

Any de fundació

1779

Capacitat de producció anual

2.000.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

Bowmore s’allunya una mica dels fumats més extrems del sud de l’illa. El malta que produeix té torba i notes de mar barrejades amb aspectes més vegetals o afruitats.

Embotellaments més habituals

12 anys, 15 anys, 18 anys; Bowmore Small Batch, Bowmore Black Rock...

KILCHOMAN

Propietaris

Kilchoman Distillery

Any de fundació

2005

Capacitat de producció anual

150.000 litres

Característiques dels maltes de la destil·leria

Els maltes que s’han embotellat són encara molt joves. En tot cas es pot afirmar que presenten les característiques pròpies d’Islay amb una bona integració de les diverses aromes malgrat el curt temps de maduració.

Embotellaments més habituals

Machir Bay i Loch Gorm

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT