LA MISSIÓ ST. MARY DE WUKRO està sempre envoltada de vida. Nens que surten corrent de les classes de repàs, estudiants que entren a l’escola d’agricultura, gent del poble que hi fa vida o equips de futbol improvisats que es disputen l’honor de la victòria com si es tractés d’un torneig oficial.

“Fa 22 anys tot això era desert, tan sols hi havia un arbre”, explica l’Ángel Olaran tot ensenyant la fotografia que guarda d’aquell l’arbre, i que tants anys després decora el seu escriptori. Entenc que aquesta imatge suposa la dosi de realisme diària que cal per seguir tocant de peus a terra i no pensar que ja està tot fet. Una manera gràfica de recordar d’on véns, que no ha sigut fàcil i que si aquest indret ha acabat esdevenint una escola d’agricultura tot és possible. “Quan hi vam arribar tan sols hi havia aquest arbre i unes herbes que no se les menjaven ni les cabres”. L’Ángel Olaran va arribar a Wukro l’any 1994 per ordre dels pares blancs -orde al qual pertany i amb el qual ja havia treballat durant vint anys a Tanzània- amb la missió de construir una escola d’agricultura en un zona desèrtica del nord-est d’Etiòpia. Wukro és una població d’uns 40.000 habitants situada a la província etíop de Tigre. Una zona àrida al nord del país africà que fa frontera amb Eritrea i que, els últims 30 anys, ha sigut víctima de sequeres, de fam i de tres guerres.

Al nord d’Etiòpia les sequeres tenen una certa periodicitat. La primera gran crisi de fam registrada a Tigre per culpa d’una mala collita va tenir lloc al segle XIV i posteriorment s’han repetit en cicles de 15 anys. Amb el temps, la freqüència de males collites s’ha accelerat fins a arribar a una periodicitat de 7 o 8 anys. Aquest any hi ha previsió d’una sequera important a la regió de Tigre però Wukro està preparat per fer-hi front, explica l’Ángel: “Amb previsió, les sequeres que es produeixen cada 7 o 8 anys no haurien de provocar crisis humanitàries com les que encara provoquen”. La freqüència de les sequeres s’atribueix a diverses causes, com una disminució de les precipitacions o una reducció de la superfície boscosa, que ha provocat una erosió del sòl. Totes les regions situades al sud del desert del Sàhara pateixen les conseqüències d’aquesta desertització. Tot i així, el petit oasi de Wukro és un exemple de com una bona gestió dels recursos pot ajudar a superar les sequeres sense conseqüències desastroses.

“És tràgic contemplar el potencial agrícola de la regió i alhora veure que necessiten ajuda per sobreviure”, explica l’Ángel. El pas de l’agricultura de subsistència a l’agricultura a gran escala sentencia el poble etíop. Les grans extensions de terres en propietat estrangera destinades a l’exportació condemnen l’ajuda humanitària a ser eterna.

La tasca de l’Ángel durant aquests 22 anys a Wukro ha anat molt més enllà de construir-hi una escola d’agricultura. Hi ha creat un centre d’atenció social per a nens orfes, gent gran i persones necessitades que dóna cobertura a més de 1.000 beneficiaris directes. Tot i així, la seva aportació més valuosa és intangible. Conversant amb qualsevol persona del poble es pot comprendre la magnitud real de la feina de l’Ángel. Interminables converses amb persones solitàries, esperança per a aquells que ja no en tenien, ganes de viure per a aquells que les havien perdut i tants altres gestos que no es poden mesurar en xifres. La manera com l’anomenen diu molt del que pensen d’ell. A Wukro tothom el coneix com a Abba Melaku, que en la llengua local, tigrinya, vol dir àngel de Déu.

Vint-i-dos anys després l’Ángel recorda com van ser els inicis a Wukro. La benvinguda d’una comunitat sacsejada per les guerres i la fam. “La reacció de la gent sempre depèn del teu posicionament davant d’ells. Conec persones que han estat anys cooperant en aquesta zona i ni tan sols han entrat a casa dels que hi viuen, no tenen contacte amb la vida dels barris”. Cada nit, després de sopar, l’Ángel surt de la missió per visitar els beneficiaris que formen part del programa d’ajuda. Juga amb els més petits, s’interessa per les necessitats de cada família i ofereix una estona de companyia. “El que he après amb el temps és que si un s’obre ells s’obren molt més. Si senten que hi ha una afinitat és gent que s’hi bolca completament”.

Passejar per la missió i veure en tot el que s’ha convertit em porta a preguntar-li a l’Ángel les motivacions de la seva feina. “No entenc una persona sense fe -diu-. Una persona ha de creure, sigui en la fe que sigui. Els que tenim fe en Déu no som els únics que estem intentant millorar la situació dels més desfavorits”. La manera com es desviu per aquesta comunitat no deixa indiferent. “Quan diem «treballar amb els més pobres» ens exaltem a nosaltres mateixos. Jo prefereixo referir-me a aquesta gent com els que necessiten ajuda”. Fa un glop d’aigua i segueix: “L’únic que pot fer caritat és aquell que dóna el que necessita. Aquell que dóna el que li sobra no fa caritat, dir-ho és quasi un insult”.

DESIGUALTATS DELIBERADES

Hi ha dos dies de viatge en transport públic des d’Addis Abeba fins al poble de Wukro. Prou temps per donar una ullada a entrevistes i a un parell de llibres publicats sobre l’Ángel Olaran. En totes les publicacions destaca la seva opinió sobre la geopolítica actual, sobre les desigualtats que hi ha entre el Primer i el Tercer Món; unes desigualtats que no dubta a qualificar de deliberades. “Cada dia moren 19.000 nens a causa de la malnutrició i del fet de no tenir accés a medicaments de primera necessitat. De diners i de menjar n’hi ha per a tots, per això elevo aquesta xifra a la categoria de genocidi”.

Les seves paraules són contundents. “Que una persona tingui accés al menjar, perdona’m però això no es pot negociar”, avisa. “La corrupció al Tercer Món genera beneficis al Primer Món”. Sentència rere sentència va desgranant la situació de desavantatge que des de fa molt temps condemna aquest continent: “La globalització només significa que nosaltres ens estem beneficiant de la feina d’aquesta gent. La mà d’obra barata és la que està generant poder i riquesa al Primer Món. Els diners demanen més diners, els diners no tenen moral”.

Wukro no rep un tracte diferent dins d’aquesta relació desigual entre l’Àfrica i el Primer Món, però sí que viu una realitat especial, gràcies en bona part a les iniciatives de l’Ángel, que tenen com a eix l’educació. “El nostre èxit rau a comprendre que la coresponsabilitat del grup és essencial per garantir les primeres necessitats, i que el vincle amb la terra i el coneixement de l’agricultura són el que assegura la supervivència”, explica. La cura de l’entorn mediambiental és indivisible de la vida comunitària.

L’Ángel no creu que aquesta situació de desigualtat canviï. “Sincerament, no crec que hi hagi un canvi de perspectiva o de principis. No hi una societat civil que es pugui imposar a una societat econòmica quan aquesta societat té el suport de la classe militar i política”. L’obstacle infranquejable del joc polític i econòmic que Kapuscinski descrivia al segle passat encara constitueix un mur massa alt perquè la gent del Tercer Món tingui accés a productes de primera necessitat. “És el més pobre el que pateix les injustícies del món fort, el nostre món”, conclou l’Ángel.

El tema de conversa ens porta a debatre la gran pregunta que a molts els surt després de viatjar per moltes zones d’aquest continent i compartir moments d’extrema generositat amb la gent local. ¿Serien iguals si tinguessin un nivell de vida com l’europeu? “Aquest és el repte més gran que em plantejo. He vist que hi ha gent aquí que té la mateixa posició econòmica que molta gent a Espanya, però aquí conserven una qualitat humana i uns valors que allà ja s’han perdut. Però el que em pregunto és què passarà amb els fills d’aquesta gent benestant. Jo crec que és un repte que ni ells mateixos es plantegen”, contesta l’Ángel mentre es reincorpora a la cadira. “Si les pròximes generacions van perdent aquesta qualitat humana crec que seria desastrós per a ells com a societat”. Deixa un prudent silenci i sentencia: “Si el Primer Món desaparegués i amb ell la filosofia o l’esperit de la raó, la humanitat no perdria res d’essencial; però si desaparegués l’esperit del Tercer Món, la humanitat hi perdria molt”.

LA CONSCIÈNCIA PERDUDA

“Molta gent d’aquí no té assegurat el menjar de l’endemà però en canvi conserva una dignitat, una vitalitat i un saber acollir...” Provo d’acabar la seva frase: “...que allà hem perdut”. L’Ángel em dirigeix una mirada sensible i segueix: “A mi el que m’entristeix és que ho hem perdut allà com a societat, però us n’adoneu quan veniu aquí, quan veieu tot això i compartiu estones amb aquesta gent”.

L’Ángel continua: “És impossible sentir el que la pobresa profunda significa a través de fotos, telenotícies o articles als diaris. Ningú és capaç d’imaginar l’horror que causen les conseqüències de la misèria”, sentencia. “Crec que per començar a conscienciar-se dels efectes de la pobresa cal tocar-la, olorar-la i abraçar-la. Qui està instal·lat en els privilegis del Primer Món no pot fer-se a la idea del que suposa l’extrema pobresa. ¿Com fas entendre el que se sent en veure morir un fill o una filla perquè no tens com alimentar-lo?”

L’Ángel creu que amb la crisi actual tots pensem a tornar a estar com estàvem i que no ha nascut una consciència de l’experiència de la crisi prou forta per modificar els nostres valors com a societat. “La gent no ha pensat que amb el ritme de vida que tenim no podem viure tots en les mateixes condicions. Materialment necessitaríem tres mons perquè els xinesos, els pakistanesos, els indis i els africans poguessin conduir els mateixos cotxes que conduïm els europeus o els americans”. Quan parla, l’Ángel crea una dimensió paral·lela. “Podem viure amb molt menys i amb més qualitat de vida, no creus?”, diu sense esperar resposta a una pregunta que per a ell és evident.

Des dels seus inicis, la missió de St. Mary rep visites de cooperants i viatgers que troben en aquest espai un racó dins del món on la seva ajuda té una repercussió directa en la comunitat. “La gent que ve i coneix el projecte crea una afinitat amb aquest lloc. Molta gent que ha vingut aquí quan torna a casa i es pregunta «Què podem fer?» troba la manera. S’ajunten i creen associacions per donar suport al projecte”, explica l’Ángel.

De les visites a la missió n’han nascut diferents associacions, com Iniciatives Solidàries Ángel Olaran, la fundació Etiòpia-Utopia o l’associació No Te Olvidaré, que actualment promouen diversos projectes al poble de Wukro. Tot i l’aportació que aquestes associacions i la gent que va a ajudar fan a la comunitat, l’Ángel és clar: “Quan algú ve, d’entrada nosaltres li podem oferir molt més que el que aquesta persona ens pot oferir aquí. Crec que estem en una posició d’oferir alguna cosa a la gent”. Segons l’Ángel, la reacció positiva de tota aquesta gent té a veure amb la repercussió directa dels seus esforços. “Tot el que la gent dóna i fa des d’Espanya té una repercussió directa en la gent d’aquí”, diu.

Després d’una vida lligada a la cooperació a l’Àfrica, podria pensar-se que l’Ángel tindrà ganes d’envellir a casa, en algun indret tranquil del País Basc. “Jo no veig el meu futur a Espanya. Què hi faria, allà? ¿M’estaria en una residència o a casa tot el dia sense fer res, esperant el moment de morir? Jo veig el meu futur aquí. Cada dia hi ha coses per fer o gent que requereix la meva atenció”, explica l’Ángel.

En aquesta tarda de dissabte que ja s’acaba, l’Ángel em revela el secret de la seva vitalitat: “Quan estic fent una cosa estic concentrat en allò, i allò em dóna força, no m’esgota. En tot el que faig creo una relació, sigui humana o amb la mateixa naturalesa; aleshores procuro viure allò sense pensar què he de fer després”.

Un cop situats en el desenllaç de la conversa, tot just després que l’Ángel confessi que Pere Casaldàliga és un dels seus grans referents, em disposo a formular l’última pregunta: “Has donat la teva vida a aquest projecte...” Ell em talla amb un to de veu més baix, però aprofitant la meva pausa entre mots: “Jo no he donat, jo he invertit”.