Pintures, mosaics, escultures, instal·lacions fotogràfiques. A Estocolm, un bitllet senzill de metro dóna accés a molt més que viatjar per la ciutat. Coneguda com la galeria d’art més llarga del món, el suburbà de la capital sueca és també una gran mostra dels principals corrents artístics que han anat apareixent al llarg dels últims 60 anys. Són 110 quilòmetres de vies, enllaços i estacions plens de sorpreses. Des de les grutes subterrànies amb vestigis arqueològics de les cèntriques estacions de Kungsträdgården i de Rådhuset, fins als grans murals que tenyeixen l’ambient de verd i vermell a la de Solna Centrum, sense oblidar les grans tulipes que alegren el dia als usuaris a la parada de Högdalen, als afores de la ciutat.

La idea de decorar el metro es remunta a la segona meitat del segle passat i troba les seves arrels en les teories socials que proposaven un art públic, participatiu i accessible a tothom. A diferència de la resta d’Europa, que després de la Segona Guerra Mundial estava en plena fase de reconstrucció, la neutralitat sueca va permetre al llavors hegemònic Partit Socialdemòcrata implantar la seva política de reformes socials.

Anomenada folkhemmet, que literalment significa “la casa del poble”, aquesta ideologia es basava en un alt nivell impositiu a canvi d’un estat del benestar fort i generós, amb un sistema nacional de salut per a tothom i nombrosos subsidis i prestacions. Una important despesa pública que tampoc es va oblidar de les polítiques que buscaven democratitzar l’art.

“Suècia té una llarga tradició d’art públic, i quan es va decidir construir el metro, va sorgir el debat sobre la introducció de l’art a les estacions”, explica Marie Andersson, una de les encarregades de les visites guiades que SL, la companyia de metro de la ciutat, organitza gratuïtament al llarg de l’any.

La iniciativa l’havien tingut dues artistes, Siri Derkert i Vera Nilsson. Al principi, els polítics de la ciutat no hi van mostrar gaire interès, de manera que la primera línia de metro, inaugurada l’any 1950, no incloïa cap decoració. Però Derkert i Nilsson no es van donar per vençudes i van continuar amb la seva campanya fins que, cinc anys més tard, van aconseguir que l’Ajuntament aprovés el primer projecte d’art suburbà.

L’estació escollida va ser la de T-Centralen, que es va obrir l’any 1957 i avui dia és la més transitada de tota la xarxa metropolitana. Des de llavors, la ciutat no ha deixat mai d’impulsar l’art a les estacions. I, d’alguna manera, “això és el que fa que el metro d’Estocolm sigui únic”, destaca Andersson. “En primer lloc, per la gran quantitat d’estacions decorades, que són la immensa majoria: 94 d’un total de 100. I en segon lloc, per la llarga tradició que té aquesta política, que suma ja quasi 60 anys d’existència, des del 1957 fins avui”.

A mesura que es recorren les parades, és fàcil reconèixer les principals tendències artístiques que han anat sorgint al llarg de tot aquest temps. “Als 50, l’art era més abstracte, mentre que als 60 i 70 va adoptar actituds una mica més polítiques, sobretot pel que fa a l’elecció dels temes”, detalla la guia.

Sens dubte, la parada T-Centralen és una de les més emblemàtiques. Pot ser que molts dels més de 167.000 passatgers que hi passen cada dia no sempre s’adonin de les decoracions. Els més sensibles, en canvi, segurament gaudeixen endinsant-se en els delicats motius de color blau que vesteixen les parets mentre esperen el pròxim tren. Una altra de les preferides pels usuaris és la de Kungsträdgården, que pren la forma d’una excavació arqueològica amb restes de l’antic palau Makalös, la gran mansió pertanyent a una important família noble del segle XVII que estava situada sobre l’estació.

El conjunt també compta amb vestigis aportats pel Museu Nacional d’Art de Suècia o amb les llànties de gas que en el passat il·luminaven el carrer Torsgatan.

Com a moltes ciutats del món, una de les raons principals per les quals es va construir el metro va ser l’èxode del món rural a la ciutat. Una migració social que coincideix amb l’elecció de temes més políticament compromesos, com es pot veure a l’estació de Östermalmstorg, inaugurada l’any 1965, o a la de Solna Centrum, oberta una dècada més tard. Amb el Maig del 68 com a rerefons, les decoracions fan al·lusió directa al pacifisme, als drets de les dones o a la preocupació pel medi ambient.

Va ser en aquesta mateixa època quan l’arquitectura es va començar a fondre amb la pintura i l’escultura, i va donar lloc a les anomenades estacions cova, que van ampliar les possibilitats artístiques de l’espai. Amb el segle XXI, en canvi, entra en escena la utilització d’elements com el vídeo, l’àudio i la il·luminació. Amb el pas del temps, el ritme de construcció de noves estacions s’ha anat frenant. Malgrat això, la ciutat segueix apostant per l’art suburbà, ja sigui encarregant noves obres sempre que es remodela o s’amplia una parada, o a través d’exposicions temporals de diferents artistes contemporanis a determinades estacions.