THE NEW YORK TIMESRECENTMENT, UN GRUP DE PATÒLEGS del Centre Mèdic de la Universitat de Leiden (Països Baixos) va dur a terme un experiment que podria semblar abocat al fracàs. Van recol·lectar teixit de 26 dones que havien mort durant l’embaràs o tot just després (totes havien portat fills mascles al ventre) i, a continuació, van analitzar les mostres amb l’ajut d’un tint per buscar-hi cromosomes Y. Bàsicament, els científics cercaven cèl·lules masculines en cossos femenins i, sorprenentment, en van trobar.

Com van exposar en un article publicat a la revista Molecular Human Reproduction, els investigadors van detectar cèl·lules amb cromosomes Y en totes les mostres de teixit que van examinar. Val a dir que les cèl·lules masculines eren poc freqüents (en el millor dels casos, una de cada mil, aproximadament), però eren presents en tots els òrgans estudiats pels científics: el cervell, el cor i els ronyons, entre d’altres.

A la dècada dels 90 la comunitat científica va descobrir els primers indicis que algunes cèl·lules tant de fetus masculins com de femenins poden sortir de l’úter i escampar-se pel cos de la mare. Els científics van denominar aquest fenomen microquimerisme fetal, en referència a la Quimera, un monstre de la mitologia grega que tenia elements de lleó, de cabra i de drac. El cas és que les cèl·lules fetals no es limiten a deixar-se portar passivament, vagant a la deriva. Hi ha estudis de ratolins femella que han constatat que les que van a parar al cor es converteixen en teixit coronari. “Es transformen en cèl·lules cardíaques que bateguen”, comenta la Dra. J. Lee Nelson, experta en el microquimerisme del Centre de Recerca sobre el Càncer Fred Hutchinson de Seattle.

El nou estudi suggereix que en gairebé tots els embarassos la progenitora adquireix cèl·lules fetals. De fet, ja se n’han detectat en un estadi primerenc de l’embaràs: des de la setena setmana. Aquestes cèl·lules poden desaparèixer amb el pas dels anys, però de vegades s’assenten al cos de la mare per a tota la vida.

COM AFECTA LA MARE

En un estudi del 2012, Nelson i els seus col·legues van examinar els cervells de 59 dones d’edat avançada mortes i van detectar cromosomes Y en un 63% d’aquests òrgans (molts estudis del microquimerisme se centren en les cèl·lules adquirides dels fills mascles perquè són més fàcils de distingir de les de la progenitora). Actualment els experts creuen que el microquimerisme no és ni de bon tros excepcional. “La majoria creiem que és molt habitual, si no universal”, explica Nelson. Tot i això, continua sent un fenomen força misteriós.

En els últims anys els científics han trobat molts indicis que apunten que el microquimerisme pot influir en la salut de les dones, tot i que encara queda molt per saber. En el cas dels tumors, per exemple, es dóna una curiosa paradoxa. Els tumors poden estar carregats de cèl·lules fetals, cosa que podria indicar que afavoreixen el desenvolupament del càncer. Però altres estudis suggereixen que el microquimerisme fetal protegeix les dones dels tumors malignes. “Aquesta paradoxa es dóna en altres malalties”, observa Amy M. Boddy, investigadora postdoctoral de la Universitat Estatal d’Arizona.

El microquimerisme fetal s’ha observat en diverses espècies de mamífers, com ara els gossos, els ratolins i les vaques. “El microquimerisme ha acompanyat els humans en la seva evolució des d’abans que fóssim humans”, explica Melissa Wilson Sayres, biòloga de la Universitat Estatal d’Arizona. Al llarg d’aquest temps, les cèl·lules fetals podrien haver adquirit funcions diverses.

TREURE PROFIT DE LA MARE

El mes passat Boddy, Sayres i els seus col·legues suggerien en un article publicat a Bioessays que és possible que les cèl·lules fetals produeixin substàncies químiques que influeixen en la biologia de la progenitora, cosa que permet al fetus manipular la mare des de dins. Algunes cèl·lules podrien ajudar a mantenir la salut de la mare com, per exemple, guarint-ne les ferides. Tot i això, la relació entre la mare i els seus fills també es caracteritza per un conflicte d’interessos de caràcter evolutiu.

Si un fetus troba la manera de modificar la biologia de la seva progenitora perquè li dediqui més recursos, tindrà més probabilitats de sobreviure fins a l’edat adulta i reproduir-se. Així doncs, Sayres i els seus col·legues plantegen que les cèl·lules fetals podrien permetre als fills manipular la mare amb aquest objectiu. Sovint es detecten cèl·lules fetals al teixit mamari o fins i tot a la llet. Els investigadors expliquen que, si les cèl·lules fetals provoquessin un increment de la producció de llet, el nadó podria desenvolupar-se millor.

Una altra manera com les mares tenen cura dels seus nadons és oferint-los l’escalfor del seu cos. La glàndula tiroides, situada al coll, funciona com un termòstat, de manera que, en teoria, la presència de cèl·lules fetals a la tiroides podria provocar que les mares generessin més escalfor que en condicions normals.

Aquesta tensió biològica podria ajudar a explicar per què el microquimerisme pot perjudicar la mare en alguns casos. Senzillament, es creu que les manipulacions que exerceixen les cèl·lules fetals podrien tenir efectes secundaris perjudicials.

Ara bé, hi ha proves que indiquen que les mares també lluiten molt en aquesta pugna evolutiva. Després del part, el sistema immunitari viu un període d’activitat frenètica, possiblement per depurar les cèl·lules fetals que queden al cos. Doncs bé, aquesta defensa pot comportar certs riscos per a la mare: les dones amb trastorns autoimmunitaris com l’artritis reumatoide poden tenir recaigudes després de l’embaràs.

Hi ha alguns experiments força senzills que podrien posar a prova aquestes idees. Per exemple, es podria observar quins gens s’activen en les cèl·lules fetals de diverses parts del cos, cosa que permetria constatar la influència que ha tingut l’activitat d’aquests gens sobre la fisiologia de la mare en relació amb qüestions com la producció de llet. Si els resultats preliminars se sostenen, Boddy i el seu equip suggereixen que la comunitat científica també s’hauria d’interessar per la influència de les cèl·lules fetals sobre el comportament de la mare. “És el més interessant, però, és la part en què hi ha menys recerca, ara per ara”, comenta Athena Aktipis, psicòloga de la Universitat d’Arizona i autora de l’article publicat a Bioessays, i afegeix: “El microquimerisme podria estar relacionat amb la salut mental postpart”. Nelson, que no ha participat en el nou estudi, diu que aquest treball planteja moltes idees que val la pena investigar. “Serà interessant veure com les dades que s’obtenen els pròxims anys van encaixant”, comenta.