Publicitat
Publicitat

Eduard Vallory: "L’escola ha de ser un projecte en permanent reconstrucció"

Dirigeix Escola Nova 21, un programa que aplega 26 centres i vol catalitzar el desig d’innovació del sistema educatiu

Eduard Vallory dirigeix Escola Nova 21, un programa impulsat pel Centre Unesco de Catalunya, la Fundació Jaume Bofill, la UOC i eduCaixa, que aplega 26 centres i vol catalitzar el desig d’innovació del sistema educatiu.

¿Sou una plataforma per canviar l’escola o per recollir i agrupar i compartir els canvis que ja s’hi fan?

Intentem generar un canvi de paradigma. Passar de l’escola centrada a transmetre coneixements prèviament establerts, els que tenim al llibre de text i al cap del mestre, a una escola centrada en un aprenentatge que sigui útil per al dia a dia dels infants i futurs adults. I requereix canviar molt. L’estructura de l’escola, la formació dels mestres, els indicadors. Procurem visualitzar que com a país podem aspirar a aconseguir que totes les escoles tinguin un estàndard bàsic, que en diem escola avançada.

I això no ho hauria de fer la conselleria?

Potser sí, però hi ha molts països on els canvis no vénen només de dalt a baix. El que estem plantejant ja hi ha molts documents de la conselleria que ho diuen. Ho diu la llei d’educació, els decrets de currículum, però hi ha una mena de forces que impedeixen que els canvis passin.

¿Del que tens al cap sobre com hauria de ser una escola ja en tenim alguna a Catalunya?

Sí, n’hi ha. I n’hi ha en molts llocs del món. Els elements clau són que tingui com a propòsit el desenvolupament de competències o capacitats per poder-te desenvolupar amb naturalitat a la vida. I que tingui unes pràctiques d’aprenentatge fonamentades en el coneixement existent de com les persones aprenem. Estem en un període de transició. Del model d’escola que pensava que hi havia uns continguts fixos que s’havien de transmetre al model competencial pensat per desenvolupar capacitats.

Per què és tan urgent canviar ara? Per la tecnologia?

Si mires institucions com l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc o l’Institut Escola dels anys 20 i 30, ja tenien aquest enfocament. La diferència que hi ha és doble. U: avui tenim un coneixement científic que demostra que el que plantejaven estava ben fonamentat. I dos: tenim una situació social que fa impossible que amb els elements que donava l’escola antiga puguis ser una persona autònoma i tenir una vida plena. El desenvolupament tecnològic és exponencial. En un entorn d’incertesa i complexitat necessites persones capaces de donar-hi resposta.

O sigui que als anys 20 es plantejava com a escola ideal, i ara creus que és imprescindible fer-ho.

Exacte. Diguem-ho així. Als anys 20 l’Escola del Mar era magnífica. Però tu anaves a una fàbrica, una oficina, uns despatxos, i tot era el mateix. Una gent que entrava a les 8 del matí, sonava una campana, s’hi estaven tot el dia, tornava a sonar la campana i se n’anaven. Ara hem d’estar preparats per donar respostes al que encara no sabem.

L’escola d’aquí 10 anys no tindrà assignatures?

Les assignatures van ser un instrument per transmetre un tipus de coneixement. Si l’objecte d’estudi ha de ser la realitat, perquè el que vols és desenvolupar capacitats i competències per donar-hi resposta, el que abans era un instrument que et permetia accedir a aquest coneixement ha acabat sent la finalitat. Estudies l’assignatura, no estudies l’objecte d’estudi. Passa el mateix amb els exàmens, que acaben sent una finalitat i no un mitjà. I has transformat l’escola en una gimcana en què la funció és anar passant proves, i qualsevol estratègia que facis per passar proves és òptima, perquè el resultat final que et valoraran és haver-les passat. No l’aprenentatge.

No caldrà que hi hagi exàmens?

Si els exàmens són una manera de demostrar que has recordat una informació que pots trobar en un altre lloc no tenen sentit.

Però algun tipus d’avaluació hi ha d’haver.

Relacionada amb l’objectiu. Com avalues que algú sap comunicar? No ho pots avaluar amb un examen. Com avalues que algú sap ballar? No descrivint-te el tango. Com avalues que algú tingui empatia? O sensibilitat mediambiental? ¿O que algú no desenvolupi actituds xenòfobes? Com avalues que algú tingui capacitat de solucionar problemes? ¿O de pensar críticament?

¿El que necessitem a les aules tampoc serien grups de 25 alumnes?

És possible que depengui de les metodologies i les edats. Com més gran siguin els nois i noies, si es treballa de manera cooperativa és més fàcil que treballin sense tenir supervisió. Si tens una única peça que emet informació i uns altres que la reben, les ràtios són rellevants. És possible que les ràtios siguin més importants a infantil i primària i menys a secundària.

No estarien de cara a una pissarra?

La pregunta és d’on surt l’aprenentatge. Si surt sempre de la boca del mestre, o del llibre, o de la pissarra, en realitat l’estudiant és un receptor passiu d’informació. I, per tant, el silenci és el valor més important. Si l’aprenentatge surt de l’experiència, la participació i la interacció, la pissarra, la veu del mestre i el llibre tenen un valor més relatiu. El poden tenir com a referència, però no és la font principal d’informació.

I la memòria?

Sí. Quants telèfons recordes, tu? La memòria és per al que és important. L’has d’exercitar per a les coses que et siguin útils, que et permetin desenvolupar-te vitalment. I segon, la memòria és important sempre que el procés d’aprenentatge o d’exercitació d’aquesta memòria tingui a veure amb el procés general d’aprenentatge. No té sentit la memorització de la taula periòdica dels elements perquè algú un bon dia ho va posar a la llista dels elements que algú ha de memoritzar.

Quantes escoles adherides a Escola Nova 21 hi ha ara mateix?

Hem començat acompanyats de 26 escoles que ja estan enfocades a aquest canvi de paradigma. Sabem que n’hi ha més, però no hem fet una pentinada del país. El que volíem era mostrar cap on estàvem anant. El que estem fent són una sèrie de presentacions públiques en format de tallers pels quals han passat més d’un miler de directius.

¿L’escola que s’hi vulgui apuntar ha de passar un càsting?

Això no ho visualitzem com un càsting. Volem ser l’avantsala del que hauria de passar en el conjunt del sistema. I volem demostrar que això és possible per a qualsevol escola en qualsevol perfil. I desenvolupar una metodologia que ho faci possible.

Sabeu on aneu, o només com hi aneu?

Quan posem l’èmfasi en el canvi de paradigma d’una escola centrada en l’ensenyament a una escola centrada en l’aprenentatge, hi ha modalitats i projectes diferents. Hi ha escoles que donen molt més pes al vessant socioemocional. N’hi ha que en donen molt més al tecnològic. D’altres a l’artístic. Hi ha escoles que a infantil i primària treballen per projectes i n’hi ha que fan servir espais i racons. El que és important és que entenguis que el centre de la teva acció és que es produeixi l’aprenentatge i el desenvolupament de competències. Per tant, no tenim un model.

Creieu en més autonomia per als centres.

Però l’autonomia de veritat ha d’estar lligada a un bon fonament formatiu i a uns bons referents. Imagina’t un paral·lel amb el sistema hospitalari. Vols un sistema hospitalari on entris on entris, sigui de la titularitat que sigui, sàpiguen què passa amb l’apendicitis. Però el coneixement varia amb el temps, i el que vols és que qualsevol hospital estigui actualitzat. La idea que el coneixement creix i t’has d’actualitzar també hi ha de ser en l’educació. Per tant, hem d’acabar amb la idea d’una escola com un projecte finit. L’escola ha de ser un projecte en permanent reconstrucció.

¿No et preocupa, i ara faré d’advocat del diable, que es creï la idea i la moda que ara tenim unes escoles guais? Els moderns, els que innoven...

Les innovacions ja estaven passant. Nosaltres hem catalitzat una realitat que ja existia. Precisament el que vol el programa és demostrar que qualsevol escola pot fer el canvi. I, per tant, que ja és només la voluntat de l’escola, la predisposició i la feina que comporta el canvi. De formar-se, de replantejar-se, sortir de la zona de confort. I el que nosaltres volem és que a 5, 10, 15 anys vista, qualsevol infant de qualsevol perfil, a qualsevol lloc del país, vagi a l’escola i tingui una experiència d’aprenentatge gratificant i empoderadora.

És conservadora, l’escola?

Els mestres són un col·lectiu divers. I aquesta diversitat, en part, és culpa de la societat mateixa. Hem heretat una estructura d’escola pública que és antitètica a la que tenia l’Escola del Mar, la del Bosc, o l’Institut Escola. Hem heretat l’estructura de l’escola pública del franquisme, la escuela nacional del segle XIX, i per entrar-hi has de fer unes oposicions, per tant, una estructura memorística. Tens gent que, de manera totalment legítima, hi ha entrat perquè li han dit que si memoritza entra i pot transmetre el que ja ha sabut, i ja està. Però hi ha una pila enorme de mestres de tot tipus que estan transformant la realitat amb el que tenen. Amb el coneixement de l’escola del costat. Amb un viatge que van fer agafant vols low cost per anar a Finlàndia o Reggio de l’Emília. O amb els seminaris que organitzen la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, Rosa Sensat, o un col·lectiu d’escoles. Hi ha una quantitat gegant de gent amb ganes d’actualitzar el sistema i que treballa per fer-ho possible.

Noteu resistència?

Sí, però no crec que sigui representatiu del sistema. I aquesta evidència que es nota en moltes escoles -on hi ha mestres que volen fer canvis i mestres que diuen que no es canviï tant- s’ha de fer sortir a la llum. No pot ser que un infant, depenent del mestre que tingui, tingui una experiència d’aprenentatge radicalment diferent. L’escola no pot ser una loteria.

Però, ¿entens les precaucions per no posar l’escola al servei de l’empresa o només de coneixements pràctics? És a dir, ¿no creus que ha de mantenir cert aïllament del món real, també?

L’escola no ha de ser un instrument que s’adapti al mercat, però ha d’empoderar les persones perquè siguin autònomes i tinguin una vida plena. I per dotar-les d’això no pot estar d’esquena a la realitat. Ha de trobar un equilibri. I l’argument mai pot ser “Sempre ho hem fet així”. Perquè la realitat canvia.

¿No tens por de convertir-te en un guru del futur de l’educació venut com una moda?

El programa Escola Nova és de tres anys. Volem que sigui instrumental, i que desaparegui. L’objectiu és contribuir a generar l’onada de canvi. Ja sabem que la gimcana d’anar passant proves ens autoenganya. I ara volem empoderar escoles i mestres perquè prenguin decisions i no siguin víctimes dels gurus o de les modes. L’autonomia de veritat no és la que deixa una persona o una institució sola i li diu que s’espavili. És la que li dóna les eines.

Els mestres actuals, que estan formats i entrenats d’una manera, ¿poden posar-se demà a ensenyar per projectes, treballant en grups de manera cooperativa?

Demà no. Ho hem de planificar a 10 o 12 anys vista. I generar un procés. Analitzem quins instruments necessitem. Canviar la formació, donar més instruments. Modificar els instruments d’avaluació existents. Transformar el tipus de material. Transformar elements de l’estructura de l’escola mateixa que permetin superar la separació en departaments. A cap professional que estigui compromès amb la idea que a la seva escola hi hagi un aprenentatge significatiu li ha de fer por el procés de canvi. El gran problema que tenim és que fa 25 anys, quan es va fer la Logse i es va dir “Hem de deixar de tenir una escola transmissora, fem una escola que desenvolupi competències per a la vida”, no es va canviar la formació, ni l’estructura ni els indicadors.

I tampoc ha canviat encara la manera de formar els mestres.

Jo crec que no. Quines són les competències que necessites si has de ser mestre? Són, per exemple, tenir el convenciment que qualsevol infant pot aprendre. Saber que quan no es produeix aprenentatge pot ser perquè hi hagi una estratègia d’aprenentatge complexa. Que les persones que aprenen són diferents, tenen ritmes diferents i interessos diferents. Aquests elements algú els ha de poder avaluar. I no els avalues teòricament. Has de saber que qualsevol persona que surti per ser mestre ha de tenir un interès pels infants. I els instruments d’avaluació de l’escola i de la universitat són antics.

Caldria fer públics els resultats de les escoles?

Sóc molt prudent amb això. Tu no pots demanar que reti comptes algú que no és autònom, si una escola no té autonomia real per desenvolupar el seu projecte educatiu ni seleccionar el seu professorat per desenvolupar les seves accions de formació. A la pràctica, el que busques és un boc expiatori. En realitat, el nostre sistema educatiu, el que hem heretat del segle XIX, busca bocs expiatoris. Amb aquest estudiant, què passa? És un gamberro? És un gandul? O és que no dóna per més?

Busquem culpables?

Sí, i el problema és el que hem de fer perquè l’aprenentatge que es produeixi sigui bo. I quins canvis hem de dur a terme. Perquè si no cada cop que posem el focus en un potencial culpable, aquest assenyalarà el del costat. I portem així 40 anys. Des de la restauració de la democràcia que anem assenyalant d’un cantó a l’altre.

Això és el que vas fer en aquesta cita del teu discurs: "Si ensenyem els infants com els ensenyàvem ahir, els robem el demà".

Exacte. Això és de John Dewey, dels anys 20.

N’heu parlat amb els sindicats?

No, no n’hem parlat. Crec que una funció fonamental dels sindicats és garantir que els treballadors de l’entorn educatiu tinguin unes condicions de treball dignes. I garantir que aquest procés d’actualització del sistema educatiu no es faci en detriment de la qualitat de les condicions professionals.

Alguns experts m’han dit que s’innova més en les escoles d’entorns complicats, on és imprescindible fer-ho.

Quan tens un entorn desafavorit, sigui socioeconòmic o de ritmes d’aprenentatge, aleshores constates que les persones són diferents. I tens la necessitat de personalitzar l’aprenentatge. Ja no ho pots fer de manera industrial. I, de fet, Montessori comença precisament a desenvolupar una metodologia per a nanos que tenen problemes d’aprenentatge. L’Escola del Mar i l’Escola del Bosc comencen amb nanos que tenen problemes de salut. Ara bé, les escoles que tenen estructures o metodologies d’aprenentatge més avançat no són només d’aquest perfil. Si te’n vas a São Paulo, a Lumiar, és una escola superreferent i és de classe alta. Pregunta quin és el perfil de la Montessori a Girona i veuràs que no és la gent dels entorns més desafavorits.

I ha de servir per a tots els entorns.

La manera com aprenem els humans és la mateixa. No hi ha cap infant que no es faci mil preguntes, que no salti deu vegades un bassal per intentar veure què passa amb aquella cosa que brilla i es mou quan hi és a sobre. Que es faci preguntes quan es mouen els núvols. Que posi el dit als capgrossos... Aquesta voluntat de saber hi és en tots els éssers humans. La gran pregunta és com l’escola ho pot utilitzar per articular el coneixement en comptes d’anul·lar-ho per crear un procés d’aprenentatge passiu.

¿Penses que l’escola mata la creativitat, l’interès i la curiositat? Que domestica i disciplina?

L’escola del segle XIX, la que hem heretat, està pensada per generar una producció industrial, parteix de la base i l’error que la manera que tenim de catalogar els coneixements és la mateixa que tenim per aprendre’ls. Però quan penses com aprèn un nen petit a parlar, ¿com n’aprèn? I si ho compares amb la manera com nosaltres hem après anglès... A un nen petit no li fas fer una llista de vocabulari. No li fas memoritzar el present perfect i el present continuous. I en canvi els aprèn. I tens nens i nenes que han anat amb els seus pares a viure a un altre país, el nen té tres anys i aprèn alemany de cop i volta. L’escola ha d’aprofitar l’envestida que ja porten els infants, amb la seva voluntat d’aprendre i el desig de créixer.

Les activitats extraescolars també marquen diferències.

Cal superar la idea de l’escola com un espai aïllat. Del mestre com un professional aïllat. I els infants com uns aprenents aïllats. Les escoles han de treballar vinculades amb el seu entorn. I l’entorn són els pares, les associacions, les entitats del barri i la botiga de queviures. El model aïllat és el que justifica que tinguis deures fins a les vuit del vespre. Estens l’escola a través dels deures, i necessites algú que supervisi. Però el mateix pot passar amb activitats extraescolars. A la pràctica mai podràs crear un sistema homogeni. El barri, el municipi, la col·lectivitat... ¿què pot fer per dotar aquests infants d’unes capacitats que els facin uns millors ciutadans, millors persones, millors habitants de l’entorn on convivim? Hem de crear un entorn en què la voluntat d’aprenentatge sigui col·lectiva. La societat ha deixat molt de banda l’escola i l’educació. I com més reduïm l’escola al lloc on reprodueixes el que hi ha als llibres més la menystens. I com més veus l’escola com un entorn on empoderes les noves generacions, més importància té, i més interacció tens amb pares, barri, entorn, associacions, entitats.

Hi ha pressa per fer els canvis.

Hem d’equilibrar la urgència per fer el canvi i la no precipitació. Un mestre no passa de la nit al dia a fer un canvi radical de les estratègies d’aprenentatge. El que és urgent és que ens mentalitzem que aquest canvi s’ha de fer. I aleshores les institucions públiques, les facultats, els col·lectius de mestres han de poder fer una bona planificació, amb els sindicats també, de com fer que el conjunt del sistema avanci. El que no podem fer és estar 20 anys més dient que tot és relatiu, que hi ha moltes modes, que no sabem ben bé què passa. Perquè sí que sabem cap on es va. Tenim riuades de documents que ens estan dient que s’ha de fer el canvi.

D’aquí 10 anys no reconeixerem l’escola?

El nostre objectiu és que d’aquí 15 anys l’escola s’assembli tant a la dels anys 80 com un quiròfan del 1980 i un quiròfan del 2030.

Això passarà?

Sí. Tenim grans avantatges. La població escolar de Catalunya és relativament acotada. No gaire diferent de la que té Finlàndia. Per tant, és un entorn prou gran però prou petit per poder fer una acció de canvi amb un efecte contagi. Tenim una tradició que ja ve d’aquí. Tot el moviment d’escola nova dels anys 20 i 30. Les primeres Montessori que es fan aquí. L’Institut Escola. Rosa Sensat i Pere Vergés. Tenim la gent que funda Rosa Sensat als anys 60. Les escoles d’estiu. Els moviments de renovació pedagògica. Per alguna raó hem tingut un forat negre que s’ho ha emportat tot cap enrere. Les raons són diverses. Les Montessori les tanca Primo de Rivera perquè hi ha una dictadura. L’Escola del Mar la bombardegen a la Guerra Civil. El franquisme tanca les escoles impulsades per la Generalitat i torna a impulsar una escola on hi ha ferits de guerra als quals els donen una plaça per ensenyar.

¿Però haurem de fer una cosa semblant al que va passar al 76, amb Rosa Sensat fa 40 anys, amb les escoles del CPEC? ¿Estem en una transició d’aquest tipus?

Hem d’aprendre del que va passar amb les escoles del CPEC. El que teníem eren escoles autònomes amb projecte educatiu propi. Un professorat vinculat al projecte. I les vam transformar en les escoles de la matriu heretada del franquisme, sense personalitat pròpia. I per això entraves a través d’oposició i et movies a través de trasllat. Hem d’acceptar aquest fet. Fa 40 anys que intentem posar pegats en una estructura que ens és aliena com a societat. Hem de fer el que va fer Finlàndia en el moment que va dir que volia anar cap a un sistema educatiu diferent: mirem què hem de fer en els pròxims 15 anys i comencem a prendre decisions. Però prenem-nos-les seriosament. Que no sigui només un marc legal. Que sigui acompanyar la universitat al canvi. Acompanyar l’escola al canvi. Acompanyar els professors al canvi. Actualitzar els indicadors. Transformar la visió de la persona que aprèn.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT