UNA EXPOSICIÓ A LA GALERIA C/O ENS PERMET VEURE PROP D’UN CENTENAR DE FOTOGRAFIES EN BLANC I NEGRE, CAPTADES ENTRE EL 1934 I EL 1944, que van viatjar en una maleta per Mallorca, Barcelona, París, el sud de França, Nova York i Berlín. Que les imatges resistissin tantes mudances, que sobrevisquessin a una odissea pròpia d’una biografia a l’exili, demostra fins a quin punt eren un tresor emocional per a la seva autora. Avui sabem que aquell tresor també és artístic i de gran valor social.

Lore Krüger (Magdeburg, 1914 - Berlín, 2009) va dirigir la seva mirada neta a una realitat brutal. Va fer fotogrames experimentals, retrats i reportatges socials de la quotidianitat. Va sobreviure a l’emigració, a la resistència, a l’arrest, a la persecució, a l’exili transoceànic. I ho va fer amb la seva càmera al costat. Krüger era una talentosa fotògrafa alemanya.

I jueva.

Una maleta plena de fotografies és el nom que rep l’exposició d’aquesta fotògrafa d’avantguarda. Una pionera que en la seva fugida dels nazis primer va treballar d’ au-pair a Londres, després va viure a Mallorca amb els seus pares jubilats, va passar uns mesos a Barcelona per formar-se com a fotògrafa, va professionalitzar-se a París i va acabar emigrant a Amèrica. Trinitat, Nova York i Wisconsin van ser altres etapes de la seva aventura abans de tornar a Alemanya acabada la Segona Guerra Mundial. Marxista convençuda, va decidir viure al Berlín Est, a la zona soviètica, amb el seu marit sindicalista Ernst, la seva filla Susan i el seu fill Ernst-Peter. La realitat era desoladora. Tot era un desert de runa. Fam, fred i dolor. A Lore Krüger el cor li deia que no suportaria tornar al país en què va néixer i que la va repudiar. Però el cap li va demanar contribuir a aixecar una nova Alemanya. “Si no ho fem nosaltres, els antifeixistes, qui ho farà?”, es va motivar. D’aquella època ja no hi ha cap document fotogràfic de Krüger. Amb problemes de salut, dos fills petits per criar i prou imatges inimaginables d’horror al cap, va decidir penjar la càmera i treballar de traductora. També tenia un talent especial per als idiomes. “Parlava perfectament el castellà, el francès, l’italià, l’anglès i l’alemany”, recorda Ernst-Peter, avui de 68 anys.

Als fills de Lore Krüger se’ls ha d’agrair que set dècades després que la seva mare pengés la càmera ara es pugui veure per primer cop una fascinant obra fotogràfica. A ells i a dues dones que van conèixer l’artista pocs anys abans que morís. Fins a l’últim moment Lore Krüger va ser una activista política i va participar en xerrades educatives a escoles i grups de joves. Així va fer certa amistat amb la filòloga Irja Krätke i la dissenyadora gràfica Cornelia Bästlein, que van sentir a parlar del treball fotogràfic de Krüger i van animar la família a exposar al públic el seu llegat artístic.

El comissari de l’exposició a la galeria C/O de Berlín, Felix Hoffmann, se’n va fer creus en rebre el material: imatges desclassificades en carpetes lligades amb cordills dins d’una maleta antiga. Però quin valor artístic i quina biografia més espectacular! Una dona fent fotografia social al carrer. Impensable a l’època. Una dona fotografiant motius que ningú no s’atrevia a captar: una mare alletant el seu fill, un pare agafant en braços un nen disminuït, una nena gitana maquillant-se... Inaudit.

A l’exposició, oberta fins al 10 d’abril a Berlín, es pot observar l’evolució d’una obra escassa però de gran valor artístic. Totes les imatges que hi ha penjades a les parets són material únic. Els negatius s’han extraviat. De les fotografies poètiques de filigranes abstractes, fruit de la influència de l’escola de la Bauhaus, Krüger evoluciona cap a retrats de la quotidianitat. Una quinzena de fotografies preses a Mallorca, de pescadors de l’illa, una sèrie d’imatges de gitanos a les Santes Maries de la Mar, al sud de França, d’obrers parisencs o d’exiliats novaiorquesos ens remeten a la mirada empàtica d’una jove reportera. “Vaig desitjar voluntàriament observar la vida i captar-la amb la meva càmera. Això no ho feia ni la meva professora a París. La realitat trista de la pobresa que es podia veure als carrers era un tabú per a la seva càmera. Però això no encaixa amb la meva mirada del món”, va testimoniar Krüger.

Lore Krüger va rebre als deu anys la seva primera càmera com a regal del seu pare, Ernst, i de seguida va descobrir la passió per la fotografia. Va haver de deixar la seva primera feina, com a mecanògrafa d’una caixa d’estalvis a Magdeburg, poc després que Adolf Hitler accedís al poder el gener del 1933. Krüger, que llavors tenia 19 anys, va decidir primer fer una estada a Londres abans de tornar-se a reunir amb els seus pares en la seva fugida cap a Mallorca. Allà inicialment eren feliços. L’illa era preciosa, barata, no estava gaire lluny d’Alemanya i era “una terra democràtica”. “La meva família s’hi sentia segura durant la República Espanyola. Esclar que els va afectar molt haver de sortir de mala manera d’Alemanya. A Magdeburg la situació era difícil. Els amics estaven entre la necessitat de defensar el propi lloc de treball i el valor de mostrar afecte cap a la meva família. I van decidir prioritzar la feina”, explica a l’ARA Ernst-Peter Krüger.

El fill de Lore Krüger no té gaires referències de la curta etapa que la seva mare va passar a Barcelona. Sap que com que a Mallorca no hi havia possibilitat de formar-se com a fotògrafa als anys trenta se’n va anar a estudiar en un laboratori fotogràfic barceloní. El seu tutor va ser Adolf Zerkowitz, pioner a captar fotografies de Barcelona per il·lustrar postals, que de seguida va descobrir el talent de la jove alemanya i li va recomanar acabar de professionalitzar-se a París amb Florence Henri.

Lore Krüger se n’hi va anar el 1935 amb la seva germana Gisela, que volia ser sastressa. Com que el motiu de la seva estada allà era estudiar, cap de les dues va tenir problemes per obtenir permís de residència i anar viatjant a Mallorca per visitar Ernst i Irene Heinemann, els pares.

París va canviar la seva vida. S’hi va sentir lliure de seguida. Va estudiar marxisme a l’Escola Lliure Superior alemanya, va conviure amb altres emigrants famosos com el filòsof Walter Benjamin o l’escriptor László Radványi i va conèixer qui acabaria sent el seu marit, Ernst Krüger, que va sortir de manera il·legal d’Alemanya, via Praga, acusat de traïció a la pàtria. Lluitador de la resistència, també va ser militant de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola. “Els meus pares es van esforçar des de París a donar suport a la gent que venia d’Espanya de lluitar per la República. Van estar tota la vida orientats cap a l’esquerra”, exposa Ernst-Peter Krüger.

L’esclat de la Guerra Civil va enxampar Lore Krüger a Mallorca. Hi havia decidit anar uns dies de visita familiar abans de viatjar cap a Barcelona per cobrir un encàrrec d’una agència fotogràfica: l’Olimpíada Popular de Barcelona, una mena de competició alternativa als Jocs de Berlín del 1936 de Hitler. El cop militar a Espanya finalment va fer suspendre aquells Jocs dels obrers. Krüger ja no va poder ni trepitjar Catalunya i se’n va tornar cap a França.

Mallorca passava a ser ràpidament franquista. Ernst i Irene Heinemann, els seus pares, ja havien demanat un visat per emigrar als Estats Units, però la documentació acostumava a trigar cinc anys. Mala peça al teler. És cert que el matrimoni jueu alemany no va palpar un excessiu perill en territori ja dominat per les tropes de Franco, no hi havia batalla oberta: el control dels guanyadors era incontestable. Però les setmanes cada cop costaven més de passar. Els estius del 37 i del 38 les germanes Lore i Gisela encara van poder visitar els pares a Palma. Un últim cop. L’inici de la Segona Guerra Mundial i el triomf definitiu de Franco van obrir un abisme.

L’estiu del 1940, amb Hitler en l’apogeu del seu poder, França va haver de capitular. La persecució dels jueus a Europa es va aguditzar. Els Heinemann van saber que les seves filles Lore i Gisela, com la resta de residents alemanys, havien sigut declarades “estrangers enemics” i traslladades al camp d’internament de Gurs, prop de Tolosa. I els deixen una carta de comiat: “Quan rebeu aquestes línies ja no estarem més en aquesta vida. No volem caure en mans d’una policia sense cor, sigui espanyola o alemanya. Així que ens acomiadem de vosaltres per sempre. Vosaltres heu sigut la nostra gran sort, el nostre orgull, la nostra felicitat. Us demanem i us supliquem que sigueu valentes quan rebeu aquestes línies. Sou joves! Intenteu deixar Europa així que sigui possible”.

La notícia del suïcidi dels seus pares la va afectar tant que no en va poder parlar gairebé mai, recorda ara el fill de Krüger, Ernst-Peter.

Lore i Ernst Krüger van poder fugir de França. Van agafar un vaixell rumb a Mèxic que durant la travessia va ser capturat per un submarí holandès que el va fer desviar cap a Trinitat. A l’illa van aconseguir un nou permís per viatjar, però no van poder emigrar cap a Mèxic sinó cap a Nova York. Com que els seus pares ja havien demanat un visat, no van tenir problemes per residir-hi. I es van casar.

Acabada la Segona Guerra Mundial, els Krüger, ja amb la petita Susan a la família, van decidir tornar el 1946 a Berlín Est. Allà la fotògrafa va penjar definitivament la càmera i va exercir de traductora de literatura anglesa i americana. Pràcticament tots els nens que van créixer a la RDA, com la Susan o el petit Ernst-Peter, va tenir a la mà un Robinson Crusoe,un Tom Sawyer o un Huckleberry Finn traduïts per la vocacional fotògrafa.

A l’Alemanya de l’Est, la comunista Krüger tornava a sentir-se reconfortada. Però hi havia un punt de dolor personal: el destí fatal poc aclarit dels seus pares. Uns amics mallorquins li havien fet arribar una foto de la tomba dels seus progenitors. Tanmateix, no volia viatjar a l’Espanya de Franco, però així que va morir el dictador es va desplaçar a Mallorca per localitzar on estaven enterrats Ernst i Irene Heinemann.

No se’n va sortir. Al cementiri de Palma li van assegurar que la tomba no existia, una versió versemblant perquè havien fet obres a la zona on suposadament hi havien les despulles dels seus progenitors.

Va desistir en la recerca, però el record dels pares sempre el va tenir present. En una entrevista concedida el setembre del 2004 a Junge Welt, un mitjà de marcada tendència d’esquerres, Krüger va explicar el tràgic final dels seus pares a Mallorca. Un periodista alemany resident a Palma, Alexander Sepasgosarian, que justament investigava la persecució dels jueus germànics a Mallorca, va parar el radar i va localitzar de seguida Krüger a les guies telefòniques de Berlín. “Si vols que t’expliqui més coses vine’m a veure, però afanya’t, que ja tinc noranta anys”, va etzibar-li. “Era una dona superespecial. D’una banda, era molt meticulosa, sempre buscava la paraula més adequada en parlar. De l’altra, feia anar un humor espontani molt peculiar”, recorda Sepasgosarian.

Com a reporter del Mallorca Magazin, escrit en alemany, Sepasgosarian es va quedar impactat per la història de Krüger i els seus pares. A finals d’octubre d’aquell any, en la preparació d’un reportatge per Tots Sants, va poder fer una visita guiada pel cementiri de Palma. Plovia, feia fred. Ja havia voltat molt pel lloc quan de sobte va veure una tomba que li va recordar la fotografia que li havia ensenyat Krüger a Berlín: “A la memoria de Ernesto e Irene Heinemann”. Era l’autèntica. L’enyorada. “T’has quedat ben pàl·lid”, li va dir al periodista el guia del cementiri.

L’ÚLTIM VIATGE A MALLORCA

Sepasgosarian es va trobar amb un debat intern. Sabia que Lore Krüger tenia 90 anys i estava malalta del cor. “¿I si la notícia la impacta massa? Però té dret a saber-ho”, es va dir el reporter. Va trucar a Berlín. “Senyora Krüger, assegui’s, sisplau, que ha de saber una cosa molt important”.

La primavera del 2005 Krüger va viatjar a Mallorca amb els seus fills, el gendre i un besnét. 65 anys després de la mort dels seus pares se’n va poder acomiadar. “Em va emocionar molt com la meva mare va acaronar la tomba”, recorda Ernst-Peter Krüger. “Vaig sentir les meves arrels”.

Lore Krüger es va assabentar que uns mallorquins amics dels seus pares van pagar el funeral i la tomba, i la van posar al seu nom. No hi havia cap deute pendent. Ernst i Irene Heinemann podien haver sigut ben feliços a Mallorca si no hagués sigut per la barbàrie dels feixismes. Hitler i Franco. La Gestapo i la policia franquista.

L’estiu del 1940 els Heinemann van rebre una notificació de les autoritats policials espanyoles que deia que tenien 10 dies per sortir del país. Franco no havia autoritzat l’extradició de jueus mallorquins, però sí el retorn dels alemanys a la seva pàtria. Ernst, de 62 anys, i Irene, de 51, no es creaven falses esperances amb el que significava aquella ordre. “Sabia que els esperaria Auschwitz”, resumeix ara el seu nét. Mallorca s’havia convertit per a ells en una trampa mortal i van llevar-se la vida la nit del 21 de juliol del 1940 amb sobredosi de somnífers.

Només qui podia amagar el seu origen jueu amb documents caritativament falsificats per l’Església tenia una oportunitat de salvar-se. Però els Heinemann ja no hi eren a temps: només tenien passaport alemany amb una j de jueu estampada i eren ben coneguts pels nazis infiltrats a l’illa.

Ernst-Peter Krüger no ha tornat a Mallorca des del 2005. Recorda que la seva mare els va portar pels llocs de la seva infantesa: per Llucmajor, el santuari de Lluc, Calvià, Andratx, Portals Nous, Valldemossa i Sóller. I que a Palma van passejar pels diferents carrers on van viure els avis. Es recorda de la casa del carrer de Beethoven. El fill de Lore Krüger també té present que un cop la seva mare va anar a fotografiar cadàvers cremats per les tropes franquistes a Portocristo, però les imatges es van extraviar. “Estaria bé tornar a Palma. Seria una immensa alegria poder portar l’exposició a Mallorca. O Barcelona no seria tampoc mal lloc”, somriu.

En qualsevol moment pot agafar la maleta, i omplir-la de fotografies.