Publicitat
Publicitat

BRÚIXOLES

M’has regalat una finestra

Carles Capdevila, una persona brúixola que deixa el seu mestratge i les seves paraules guia

Hi ha persones brúixola sense les quals sovint ens perdríem. Cal saber triar-les bé i deixar-les entrar a les nostres vides. Quan ens deixen, queda el seu mestratge i les seves paraules guia, però el món crema amb la seva absència.

. ESPERANÇA. En Carles Capdevila era un abonat a aquesta paraula. Crec que si encara està viva és perquè ell n’era el principal subscriptor. Jo no la feia servir mai. Des del progressisme banal que m’envoltava, l’esperança em semblava una excusa, una manera de defugir el compromís amb el present. Vaig anar entenent, però, que des de l’immediatisme periodístic abraçar l’esperança era una manera de combatre la dictadura cínica i calculadora de l’actualitat. No ens calia consensuar els mots, perquè sabíem que la passió era la mateixa: el compromís amb tot el que està viu i vol viure amb dignitat. Tots dos confiàvem en les paraules i en l’aprenentatge a l’hora de transformar el món. Com es fan les coses? Fent-les, ens dèiem. I aquesta era tota l’esperança que necessitàvem compartir. De tant en tant, arran d’algun article meu, m’escrivia: “M’agrada quan et veig esperançada”. M’enviava aquests missatges per fer-me la punyeta, però a poc a poc vaig aprendre d’ell una cosa important: que l’esperança no té a veure amb projectar el futur sinó amb compartir el temps. Tenir esperança és confiar que podrem fer nostre el temps, el que ha estat i el que està sent, el que és i el que serà.

. CONVICCIÓ. En Carles em va ensenyar, de manera pràctica, a discernir el qui de la paraula: qui parla, a qui li correspon en cada cas prendre la paraula. Darrere els quès tothom es camufla. Qualsevol pot quedar bé parlant de la llibertat o citant un determinat autor… Però qui diu què? El joc de la veritat comença aquí, en la veracitat del qui. Com a entrevistador, sabia fer parlar. Com a amic, no callava mai tot i que escoltava sempre i molt. Com a mestre provisional, m’exigia comprometre’m amb la meva pròpia veu. Es va entestar a corregir-me un llibre que estava acabant quan ens vam conèixer, Filosofía inacabada. A mi em feia vergonya, però al final gairebé em va arrencar el manuscrit de les mans. Me’l va tornar ple de M escrites als marges. Volia dir: “Aquí falta Marina”. No t’amaguis, el que penses és important que ho diguis tu, des de tu, em deia. A mi em semblava una arrogància, falta de pudor. Però vaig reescriure el llibre, de dalt a baix, com un cargol traient les banyes. Posant-hi encara una mica més el cos. Perquè d’això es tractava. De posar el cos en la paraula, com ell va fer fins l’últim dia, literalment. Per això a tots dos ens cridaven les aules i el teatre, territoris on la paraula es posa a prova cada dia i no es deixa immortalitzar sota un tuit, un tag o un flash. Conquerir el nom propi no és esdevenir marca sinó signar la pròpia veu i compartir-la des de la pròpia fragilitat i la pròpia força; no és el nom propi de l’autor, és el nom despullat de la convicció.

. ESTIMACIÓ. Quan el compte enrere de la malaltia s’imposava, tots els plans que tramàvem (entrevistes, llibres, teatre i fins i tot una escola imaginària!) van anar quedant guardats en el silenci. Ja no portàvem les llibretes als nostres esmorzars. Només el més immediat: les nostres ferides i les nostres tendreses. El seu cos adolorit feia més fàcil compartir els dolors. Sense plans, teníem encara el temps per compartir i podíem seguir confiant en les paraules. Conversa a conversa ja només compartíem l’estimació cap als nostres i la línia de demarcació, cada cop més clara, cap a aquells que no serien mai dels nostres. Obrir i donar no són verbs que es puguin conjugar amb qualsevol. Cuida’t i vigila, em deia pocs dies abans de morir: com més dones més et demanen. I n’hi ha que no en tenen mai prou. Quan ens acomiadàvem, el darrer dia que el vaig veure, retorçat de mal em va dir somrient: “Espero que ho hagis après”. En aquesta frase l’esperança i l’aprenentatge, els dos pilars de la seva vida, s’enllaçaven en un misteriós “ho” que em correspondrà a mi, durant la vida que em sigui donada, seguir omplint… d’esperances i d’aprenentatges.

Contra el meu recel inicial, ell em va triar i em va fer entrar: al diari, als seus plans i al seu món, com aquell matí que em va sorprendre trobar-lo esmorzant rere una finestra del meu carrer amb el seu amic de l’ànima, l’Albert Om. Entra i seu, deien els seus gestos vitals darrere el vidre, i el matí es va allargar i mai més vam tenir pressa, malgrat que tot hagi anat tan de pressa. Ara sé què he après: a dibuixar finestres a les parets quan la vida es tanca. I a veure’t cada matí, reflectit a la finestra del meu carrer. Bon dia, Carles.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT