THURAM ÉS UN HOME MOLT AFABLE, I TÉ LES IDEES CLARES. El coneixem com a jugador del Barça, amb una gran qualitat i empenta al camp. Fora del camp dedica la seva energia i claredat d’idees a lluitar contra el racisme. A partir del seu testimoni -té avantpassats que van ser esclaus, i com altres jugadors va haver de sentir crits de mico als camps on jugava- es proposa desmuntar el racisme i l’ús polític que se’n fa per confrontar la gent. És un plaer conversar amb ell en una barreja de francès i castellà italianitzat, o italià castellanitzat. Però se l’entén a la perfecció.

Has signat un acord de la teva fundació amb la del Barça.

Quan hi jugava, el Barça ja ajudava la meva fundació, i fèiem treball educatiu amb els nens. Estic molt content de treballar per a això. Els clubs de futbol no s’interessen sempre per ajudar les fundacions, sobretot pel que fa a qüestions de racisme i igualtat. I el Barça sí que ho fa.

En què consisteix la col·laboració?

Vinc sovint a parlar amb els nens d’aquest tema. Els nens tenen preguntes i jo explico la meva història, la feina que estic fent, els motius pels quals existeix el racisme. És molt important explicar als nens que una persona no neix racista, perquè hi ha gent que es pensa que el racisme és una cosa natural. Fem una desconstrucció del racisme, molts cops a La Masia o amb escoles.

Explica’m el perquè de la fundació.

La fundació va néixer fa set anys a Barcelona perquè un dia vaig anar a sopar amb el cònsol de França, Pascal Brice, i durant aquest sopar era a prop de Juan Campmany. Ell em va preguntar què volia fer quan fos gran, perquè ja era una mica gran per jugar a futbol. Jo li vaig dir que volia canviar el món [riu]. Ell m’estava fent una broma i li vaig respondre amb una broma. Li vaig explicar la feina que m’agradaria fer contra el racisme, per dir a la gent que el racisme és a causa de la nostra cultura. És un condicionament que ens han posat al cap durant anys, una jerarquia de la gent segons el color de la pell. És el mateix que passa si diem que els homes són superiors a les dones: els homes acabaran pensant que és normal. Després del sopar em va dir que ell era més gran que jo i que era molt difícil canviar el món. Però al cap d’una setmana em va trucar i em va dir que el que jo havia de fer era crear una fundació, amb la qual tindria més força per explicar coses i parlar amb altres jugadors i esportistes que poden ajudar perquè la teva veu arribi a més gent. Després em vaig trobar Rafa Vila Sanjuan, a qui coneixia de quan era al CCCB, perquè quan era jugador hi anava sovint a veure conferències i exposicions.

Ja eres un jugador especial. Anar al CCCB no és habitual per a un jugador del Barça. Todorov em va dir que recorda Barcelona com el lloc on et va conèixer, perquè estaves de públic en una conferència seva.

El CCCB ha sigut un lloc molt important per a mi. Té molta base i és possible rebre una educació amb la gent que hi parla. Després d’això vaig tenir la idea de fer la fundació a Barcelona.

En dieu “educació contra el racisme”. ¿Creus que l’educació és la solució?

Sí. Una persona pot perdre-ho tot, però sempre li quedarà l’educació. És molt important. Nosaltres no ho sabem, però la nostra manera de pensar el món ve donada per la nostra educació. Com més educació tinguis, més obertura tindràs envers el món. Moltes vegades fem les coses però no sabem per quin motiu. Necessitem educació per entendre les coses, l’educació és el que et permet ser més lliure. Moltes vegades no tenim un pensament lliure, sinó condicionat per la família, pel lloc on hem nascut, on hem crescut. Necessitem cultura i llibertat per no fer les coses automàticament.

Tu quan vas descobrir que existia el racisme?

De petit. Al principi jo no sabia que era racisme. Vaig néixer a Guadalupe i vaig arribar a França amb 9 anys. Molts cops, parlant amb la gent, dic que em vaig assabentar que era negre als 9 anys. Quan era a Guadalupe la majoria de gent tenia el mateix color de pell que jo, i quan arribo a París em diuen “negre”. Jo no ho entenia. A l’època hi havia uns dibuixos animats que tenien dues vaques. Una vaca negra molt estúpida i una de blanca molt intel·ligent. Els companys de l’escola em deien pel nom de la vaca negra estúpida. Jo estava molt trist i recordo que un dia, tornant de l’escola, vaig parlar amb la meva mare per entendre per què el color de la meva pell era vist d’una manera negativa.

Què et va dir?

Em va dir que si passava això era perquè la gent era racista, i que això no canviaria. Jo penso que és una resposta molt negativa per a un nen de 9 anys. Tinc la sort que a mesura que he anat creixent he entès que el racisme és a causa de la cultura, una construcció política. Si necessites controlar la gent has de tenir un discurs molt negatiu i normalitzar el fet de dir que algú és diferent de nosaltres perquè té un color de pell diferent. Es poden inventar de tot, el racisme o qualsevol cosa. Demà, per exemple, perquè tu escriguis amb l’esquerra pots passar a ser una persona dolenta, o jo perquè porto ulleres... Però tot això és una construcció del discurs, i per a mi el més important és que la gent entengui el discurs, perquè el discurs es repeteix al llarg de la història. I ara estem en una societat que desqualifica la gent. Per això abans de venir aquí amb tu he parlat amb dues persones que m’he trobat, que han vingut del Senegal. Em deien que és molt difícil viure aquí perquè no tenen papers. Hi ha gent amb papers i una altra gent sense papers. I si tu no tens papers, no ets vist com un ésser humà. Aquest és el problema.

I poden abusar de tu, poden aprofitar-se’n.

El que diu que la gent sense papers és menys que la resta és un discurs polític. Jo crec que cal pensar com es construeix aquest discurs que diu que la gent amb papers és millor que la que no en té. Hem de tenir aquest dret.

El mercat és lliure, però les persones no.

I hi ha persones que se n’aprofiten. Al final el racisme es basa molt en això... Per aquesta raó creix durant els períodes de crisi econòmica, perquè és una competició en què els polítics no en tenen prou per a tots i cal assenyalar algun culpable. Aleshores la gent cau a la trampa. És molt egoista, però si tu desqualifiques l’altra persona tens més possibilitats. És per això que dic que moltes vegades els discursos polítics creen diferències, i és perillós.

Aquí ens sorprèn que a França, un país tan culte, hi hagi tanta presència del racisme i creixin Le Pen i la xenofòbia.

Ser culte no t’impedeix caure a la trampa del racisme. Marine Le Pen triomfa a França pel moment històric de crisi en què estem. A més, el món està canviant. Europa ha passat de liderar-lo a no estar al centre. Marine Le Pen és una persona perillosa perquè està reactivant la diferenciació pel color de la pell. Està dient que si ets blanc tens més drets que els altres. Quan comences a fer grups diferents, és terrible. La gent no entén que el racisme es fa fort en la diferència, i que això porta a la violència. El racisme té una llarga història. Per exemple, a Espanya. Quan vaig jugar al Barça em vaig fixar que aquí hi ha el monument a Cristòfor Colom. Som al 2015, i quan preguntes a les escoles qui era Colom em diuen que és l’home que va descobrir Amèrica. Aleshores jo els dic que és com si jo entrés a la classe on són ells i els digués que els he descobert. És el mateix. Tu estàs reconeixent que hi ha una superioritat, i que les persones que eren allà no compten, que no existeixen fins que tu no hi arribes.

I Europa no explica bé la seva història.

No, no l’explica bé perquè només explica la història dels rics i no la dels pobres. La lluita per la igualtat no s’explica. Estic parlant de la lluita per la igualtat racial, de la lluita dels pobres contra el poder. La gent de la base ha d’estar molt atenta al discurs polític, i molts cops el discurs polític del racisme impedeix a la gent entendre que ells estan sotmesos al poder. Al contrari, se’ls fa creure que han de lluitar entre ells. L’educació és necessària per entendre que som tots éssers humans, i hem de treballar junts per veure la veritable opressió.

¿I veus resultats amb els nens quan vas a les classes?

Jo crec que ara estem vivint un món on hi ha menys racisme que abans. Per exemple, parlo de la meva família. El meu avi va néixer el 1908, 60 anys després del final de l’esclavitud a França. La meva mare va néixer el 1947, durant la segregació a Amèrica i la colonització dels països europeus. Jo vaig néixer el 1972, quan França estava fent negocis amb la Sud-àfrica de l’apartheid. Hem d’aconseguir que cresquem amb la idea que som la mateixa terra. Abans la gent no ho sabia, però ara sí. Les societats europees són multicolors i multireligioses. Hi ha gent que pensa que es pot aturar la història del món i de l’home, i no es pot. Les identitats de les persones i els països canvien, però això és normal.

I tu què en penses de la identitat? Quina és la teva identitat?

És molt complicat. Si t’he de dir quina és la meva identitat, per força oblidaré alguna cosa. La identitat d’un país i d’una persona és molt complexa i rica. Oblidant-me de coses puc dir que la meva identitat és tancada i puc limitar-me a dir que sóc pare, exjugador de futbol, de Guadalupe, que he viscut a Catalunya, que sóc francès, però francès amb una història relacionada amb l’esclavitud, amb orígens a l’Àfrica... És molt complex. Si fas referència a la identitat francesa, això no existeix. Hi ha 60 milions de persones, cadascuna amb la seva identitat pròpia. És necessari traslladar tot això als nens.

Amb la globalització semblava que tot seria millor, però en canvi a França i Europa hi ha molts conflictes i separació, hi ha guetos.

Les separacions són construïdes. Les persones volen ser lliures, i es fan servir aquestes construccions per dir que ells no són com nosaltres. Però qui som nosaltres? Qui són ells? Els conceptes no existeixen d’una manera natural. Quan tu diferencies pel color de la pell, el que fas és una invenció. Però també pots diferenciar segons el grup sanguini. Quan jo vaig a una classe d’una escola els nens juguen junts. Cal educar els nens en una educació humanista. No hem d’oblidar que l’altre és un ésser humà com tu, i s’han de defensar els drets humans. La igualtat per a mi és una novetat que necessita també una construcció política. Estic pensant en l’Índia i les seves castes, per exemple. Han funcionat durant segles, però la igualtat és una construcció mental, ja sigui en relació al gènere, al color de la pell, a la sexualitat... En això hem d’educar els nens. Penso que moltes vegades es parla de la genètica, i amb el temps canvia, i estem caminant cap a aquesta idea de la igualtat.

Però no sempre s’avança.

Exacte. Avancem, però això no vol dir que no pugui haver-hi catàstrofes. És per això que necessitem parlar-ne i dir que, encara que les coses són millors que abans, hi ha perills evidents. Si no ho treballes, acabes assumint com a normal la confrontació entre la gent. Necessitem obrir els ulls, ja sigui a Barcelona, a París o a Roma, perquè les coses canviïn. És cert que hi ha gent que no vol que les coses canviïn perquè tenen por, però hem de dir als nens que el canvi és la cosa més natural del món. Com a persona, cadascú de nosaltres canvia. Les úniques coses que no canvien són les coses mortes. A vegades penso que els polítics no estan a l’altura de la situació actual.

Segur que t’han ofert ser polític.

Sí.

I no ho vas acceptar?

No.

¿Però en canvi aquest compromís durarà sempre?

Si, és la vida. Un dels senegalesos amb qui t’he dit abans que he parlat m’ha dit que fa set anys que viu a Barcelona, i en tot aquest temps no ha tingut mai papers. Aleshores, quan podrà participar de la societat? Mai. Per a mi és difícil entendre aquestes coses. El meu fill té 17 anys, en farà 18 a l’agost. I podrà anar a votar. Tens gent a França de més de 18 anys que no pot votar. No ho entenc, per a mi no és lògic.

I se segueixen construint murs, com la tanca de Melilla.

Sí. Nosaltres hem criticat l’esclavitud, la colonització. Però això d’ara és el mateix per a nosaltres, eh? Al final és sempre el mateix. La gent que té no vol repartir. Aquest és el problema. Si hi ha països rics és perquè hi ha països pobres, i en moltes ocasions els països rics s’aprofiten dels pobres. Molts cops la gent del carrer no ho sap, això.

Ara hi ha pobres a tot arreu.

És el que necessita el sistema capitalista liberal. L’esclavitud és una etapa que m’interessa analitzar, perquè té connexions amb la meva família. El sistema per guanyar molt és tenir persones a les quals no pagues. Al final, el sistema necessita pobres. Parlem molt de la crisi, però el capitalisme necessita la crisi per funcionar. Això és molt pervers. És per això que dic que és fàcil caure en la trampa del racisme. Si caus a la trampa d’uns contra els altres, no estàs fent el més intel·ligent.

Tens nous projectes.

Estem treballant sobre dos còmics. L’any passat ja en va sortir un.

També vas fer un llibre: Mis estrellas negras.

Quan jugava a futbol, els aficionats em demanaven autògrafs i jo hi accedia. A vegades els preguntava què era el primer que coneixien de la història de les persones negres, i molts cops em deien que l’esclavitud. Si penses que les persones negres eren esclaves és normal que tinguis un pensament negatiu. A França l’escola no ensenya la història prèvia. Per a mi era important que la gent canviés la manera de pensar. A França el llibre ha tingut èxit, i ara ha arribat a l’Àfrica, a un preu més barat. I també és a Itàlia. Estic content perquè la gent, després de llegir-lo, canvia la seva manera de pensar. Es parla de racisme, sexisme o homofòbia i ens oblidem de les persones que ho pateixen. Patir el racisme toca l’autoestima, que és essencial per viure. És bàsic dir a la gent que pateix racisme que no són ells els que tenen el problema, sinó que el tenen els racistes. Tampoc són els homosexuals els que tenen el problema, són els homòfobs.

Què faries per evitar aquests comportaments en el futbol?

Campanyes d’educació, que són molt presents. També és feina dels educadors dels nens, dels entrenadors. Tothom té els seus prejudicis, i cal treballar-ho. I els jugadors dels clubs també tenen un paper important.

Quan ho vivies com a jugador què pensaves?

Per superar una cosa primer l’has d’entendre. Si no l’entens, la pateixes. Quan jugava a Itàlia hi havia gent que feia el crit del mico. Jo sabia què volien dir. M’estaven dient que jo era jugador de futbol, famós i tenia diners, però que ells eren superiors perquè jo era negre. Però jo sabia que eren ells els que tenien el problema, que eren persones que no estaven bé. Sempre dic als nens que cal ajudar les persones racistes, perquè són com animals salvatges. Són persones que es poden transformar en violentes. És important educar els jugadors i la gent per entendre que això que fa la gent és un principi de violència. Sempre sol acabar en violència.

Et veig lluitador i optimista.

La història et permet ser més humà, la situació de les persones que avui anomenem sense papers t’obliga a ser més humà. Sóc francès, i amb la llei del matrimoni homosexual hi ha hagut un embolic terrible. La gent que protestava en contra d’aquesta llei al carrer oblidava que els homosexuals són humans. Sovint les persones discriminades t’ajuden a ser més humà. Hem de caminar al seu costat. Un ésser humà no pot tenir més drets que un altre. Això és el que hem d’ensenyar als nens des de petits.

El perfil

Lilian Thuram (Guadalupe, 1972) va emigrar des de les Antilles franceses fins a París als 9 anys. Va debutar professionalment com a futbolista al Mònaco, i després de passar pel Juventus de Torí va arribar al Barça el 2006 i es va retirar del futbol el 2008.

Fa set anys va fundar la fundació que porta el seu nom, i que té com a eslògan “Educació contra el racisme”. Fan xerrades, publicacions, intervencions en escoles, instituts i universitats, i també exposicions per conscienciar els joves sobre l’absurd i els perills del racisme.

Una de les seves exposicions, Les zoos humains, recull com han estat exposats i exhibits i engabiats ciutadans per motius de raça, en casos com el del negre de Banyoles. Ha escrit el llibre Mis estrellas negras (Now Books), sobre els personatges que han sigut els seus referents.