Publicitat
Publicitat

Penya Rhin: els anys heroics del motor català

Eren rics i amants del motor i es reunien al cafè Oro del Rhin de rambla Catalunya, des d’on van organitzar, entre el 1916 i el 1954, un dels Grans Premis d’automobilisme de més solera d’Europa

La història del motor català no es pot entendre sense conèixer la història de la Penya Rhin. Aquesta entitat es va fundar el 1916 al desaparegut cafè Oro del Rhin -situat a la cantonada entre la rambla de Catalunya i la Gran Via de Barcelona (al costat del Coliseum)- gràcies a la iniciativa d’un grup de prohoms barcelonins aficionats al motor i a l’automobilisme que utilitzaven aquell establiment com a punt de reunió habitual.

El nucli fundador de la Penya Rhin reunia, ja des de bon començament, el bo i millor de la societat catalana del moment. Entre d’altres, cal destacar la presència del periodista Narcís Monferrer, el pilot Frederic Armangué, l’enginyer Francesc Xavier Lluch i l’empresari Francesc Serramalera i Abadal (més conegut com a Paco Abadal).

Els fundadors van decidir organitzar, per diversió, una primera cursa en un circuit entre Sitges i Vilafranca del Penedès. Hi va haver una participació sorprenent, totalment inesperada per als organitzadors. Un total de 56 vehicles es van reunir en aquella cursa inaugural que va representar la primera pedra de l’automobilisme esportiu a Catalunya. Aquella primera cursa, que va ser un èxit de públic, la va guanyar l’empresari Josep Maria Moré Comas al volant d’un David que ell mateix fabricava i que va registrar una gens menyspreable mitjana de 60 quilòmetres per hora.

A causa de l’impacte social d’aquella primera cursa i del seu inesperat èxit, la Penya Rhin va organitzar un comitè director que va encarregar-se d’organitzar tot tipus de curses d’automòbils i motocicletes, i es va convertir en l’entitat organitzadora d’esdeveniments esportius de motor més important de tota la península Ibèrica i un referent al sud d’Europa.

L’any 1921 l’empresari Joaquim Molins va ser escollit president de la Penya Rhin, un càrrec que va ostentar durant els 34 anys següents. Sota la seva presidència, la Penya Rhin va consolidar-se com el referent del motor a Espanya, alhora que va suposar un centre difusor de la cultura del motor i referent de catalanitat i democràcia en temps de la dictadura de Primo de Rivera. L’empenta de la Penya Rhin va ser tan important que va impulsar la construcció de l’autòdrom de Terramar, i va fomentar la indústria automobilística catalana, amb l’ajuda per a la fundació de marques com ara Elizalde, Ricart i Pérez, David, Derbi, Garriga o Nacional Pescara.

Entre les proves celebrades per la Penya Rhin cal destacar les edicions de la Carrera Motociclista del Baix Penedès (1916-1919) -on curiosament, i malgrat el seu nom, també hi participaven automòbils-; tres curses internacionals més entre Sitges i Vilafranca; les deu primeres edicions de la cursa a la Rabassada; quatre curses internacionals al circuit de Terramar (entre les quals el Gran Premi d’Espanya de 1923); el quilòmetre amb sortida llançada de Castellar del Vallès a Sabadell, i la primera edició de la cursa de Sant Cugat al Tibidabo.

Amb tot, la falta d’un relleu generacional estable, i els anys de la difícil postguerra espanyola, van dificultar l’existència de la Penya Rhin, que va anar perdent importància. El desastre de Le Mans del 1955 va afectar l’automobilisme mundial i va provocar la cancel·lació del Gran Premi d’Espanya, que fins aleshores havia organitzat la Penya Rhin. Aquest buit esportiu va provocar la desaparició de la Penya, que va ser immediatament substituïda en l’organització d’esdeveniments esportius pel RACC, que ja a partir del 1964 va encarregar-se de gestionar i organitzar els nous esdeveniments esportius a Catalunya.

Anys 20

Campionats d’Espanya i circuit de Vilafranca

La primera edició del Gran Premi Penya Rhin, celebrat al circuit de Vilafranca el 16 d’octubre de 1921, era el successor de les diferents Copes i Campionats de Catalunya i va comptar amb la inscripció de les marques de cotxes catalanes com David, América Autos i Matas y Álvarez, i de les franceses Bugatti i La Perle. Aquella primera edició va resultar extraordinàriament dura i exigent, i tots els cotxes catalans van haver d’abandonar la cursa. Començava a la confluència de la carretera de Sant Jaume dels Domenys amb la N-340, i feia un traçat circular al voltant dels pobles dels Monjos, la Múnia i la Ràpita. El circuit tenia una llargada de 14,79 quilòmetres i els pilots havien de fer 35 voltes, completant una distància total de 514,65 quilòmetres. La victòria va ser per al pilot nascut a Alemanya Pierre De Vizcaya (fill del baró Agustín de Vizcaya), al volant d’un Bugatti Type 13 Brescia, amb una mitjana de velocitat de 85 quilòmetres per hora, i va obtenir un premi de 10.000 pessetes i un trofeu d’or.

La segona edició del Gran Premi Penya Rhin, celebrada l’any següent, va comptar amb la participació de disset participants, entre els quals cal destacar la presència del comte anglès Louis Zborowski, propietari d’Aston Martin, i de l’irlandès Kenelm Lee Guinness (propietari de la cervesera Guinness) i el llegendari pilot d’aviació americà Sir Henry O’Neil de Hane Segrave, tots dos al volant d’un Talbot Durracq. La victòria final va ser per a l’irlandès Guinness, que va firmar un ritme de cursa vertiginós en aquell moment: va arribar als 105 quilòmetres per hora de mitjana.

En la tercera edició del Gran Premi Penya Rhin, celebrada l’any 1923 també al circuit de Vilafranca, hi van participar els equips punters del moment i hi va debutar un jove Tazio Nuvolari.

Però el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera i la posterior dictadura militar va impossibilitar l’activitat de la Penya Rhin, sota sospita constant pel seu tarannà catalanista i democràtic, que aixecava suspicàcies entre la casta militar espanyola.

Anys 30

Montjuïc es transforma en muntanya màgica

1933-34: torna el Gran Premi Penya Rhin inaugurant el circuit de Montjuïc

El Gran Premi Penya Rhin va haver d’esperar deu anys, fins a l’any 1933, ja dins del context sociopolític de la Segona República Espanyola, per veure la seva quarta edició. A més, aquesta nova edició es disputaria per primer cop sobre l’asfalt de Barcelona.

La quarta edició del Gran Premi Penya Rhin, celebrada el 25 de juny de 1933, va servir per inaugurar el traçat del circuit urbà de Montjuïc. El quart Gran Premi Penya Rhin va ser un èxit de participació, i el seu desenvolupament va ser frenètic i espectacular gràcies als constants canvis de líder entre els Alfa Romeo de l’italià Tazio Nuvolari i el xilè Juan Zanelli, que va acabar guanyant.

La segona Copa Barcelona-Cinquè Gran Premi Penya Rhin es va disputar el 17 de juny del 1934, també sobre el traçat urbà de Montjuïc i sota una calor asfixiant i un sol radiant. L’esdeveniment va tornar a ser un èxit d’afluència d’espectadors i d’organització.

Un cop més els millors pilots europeus van córrer a l’asfalt de Montjuïc, i l’italià Achille Varzi va imposar-se en aquella ocasió novament al volant d’un Alfa Romeo.

1 935: Me rcedes contesta la superioritat italiana

El 30 de juny del 1935 es va disputar la sisena edició del Gran Premi Penya Rhin a Montjuïc. En aquesta edició també hi van participar els alemanys de Mercedes, ansiosos de demostrar la superioritat tècnica del Tercer Reich sobre els automòbils italians, grans dominadors del panorama automobilístic mundial fins aleshores.

Els Mercedes Benz W25B de l’alemany Rudolf Caracciola i l’italià Luigi Fagioli van desembarcar a Barcelona amb l’etiqueta de grans favorits, i la cursa va ser un monòleg dels Mercedes-Benz, que realment només van tenir l’oposició de Tazio Nuvolari, que amb un cotxe inferior va fer suar de valent els pilots de les fletxes platejades per deixar-lo enrere. En la lluita fratricida entre els pilots de Mercedes cal destacar la sorprenent victòria de Luigi Fagioli sobre el company Caracciola, ja que l’italià tenia ordres molt clares de deixar passar el seu cap de files i de no mirar d’avançar-lo en cursa. Nuvolari va entrar en tercera posició. Segurament la decisió de no deixar passar el campió alemany va pesar molt en la continuïtat de Fagioli dins l’equip Daimler-Benz.

1936: el millor Gran Premi Penya Rhin de la història

El setè Gran Premi Penya Rhin es va disputar a Montjuïc el 7 de juny del 1936, poques setmanes abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Aliens a la realitat social i política del país, aquest Gran Premi segurament va ser el més disputat, complet i entretingut que s’ha celebrat mai sobre l’asfalt de Montjuïc.

La cursa es va convertir en una lluita aferrissada entre l’italià Tazio Nuvolari i l’alemany Rudolf Caracciola, que van deixar extasiat el públic que omplia la muntanya de Montjuïc. L’alemany i l’italià van avançar-se l’un a l’altre en diversos punts del circuit. Caracciola feia prevaler la superioritat del seu Mercedes a la recta de l’Estadi i a les parts més ràpides del circuit, mentre que Nuvolari espremia com ningú el seu Alfa Romeo 12c.

Les voltes finals van ser d’infart, amb el campió alemany atacant el geni italià, que defensava amb dents i ungles la seva posició, tot i haver de passar novament per boxs per omplir el dipòsit i canviar els neumàtics del seu Alfa Romeo 12c. Finalment Tazio Nuvolari va travessar en primer lloc la línia d’arribada, només un segon per sobre del seu rival, i va firmar una de les millors curses automobilístiques mai vistes fins aleshores.

Anys 40

Postguerra i una nova ubicació

1946: torna el GP Penya Rhin en un altre circuit, Pedralbes

Deu anys després de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la posterior Segona Guerra Mundial, es van tornar a celebrar Campionats del Món d’automobilisme, encara anomenats Grand Prix, i Campionats de Fórmula A, que ja anunciaven la imminent arribada de la Fórmula 1.

Aquella temporada la Penya Rhin va buscar un nou emplaçament per celebrar el Gran Premi: el circuit de Pedralbes. El traçat urbà, molt més pla i ràpid que Montjuïc, era especialment apreciat per pilots i espectadors gràcies a l’espectacularitat del circuit i a la configuració que podien tenir els bòlids gràcies a les amples avingudes del barri barceloní.

Al vuitè Gran Premi Penya Rhin, celebrat el 27 d’octubre del 1946, el guanyador va ser l’italià Giorgio Pelassa, un ric industrial que competia com a pilot privat i que va donar la campanada imposant-se als carrers de Pedralbes amb el seu Maserati 4c. El català Albert Puig i Palau, també al volant d’un Maserati, va finalitzar la prova en tercera posició.

L’edició del 1948 va repetir escenari, i la victòria final va ser per al pilot italià Luigi Villoresi, al volant d’un Maserati.

Anys 50

Arriba la Fórmula 1

1950: arr enca la Fórmula 1

El 1950 es va disputar el primer Mundial de Fórmula 1. Es van celebrar Grans Premis puntuables per al Mundial al mateix temps que d’altres que no ho eren, com el desè Gran Premi Penya Rhin. Aquesta cursa, disputada el 29 d’octubre del 1950, tancava la temporada automobilística de l’any, i va suposar un important esdeveniment esportiu, social i cultural per a la Barcelona de la postguerra. La Penya Rhin va col·laborar-hi ampliant el circuit de Pedralbes i fent allargar la recta de la Diagonal des de l’avinguda de Pedralbes fins al carrer Numància, cosa que deixava una recta de dos quilòmetres de llarg. Segons l’estudiós Javier del Arco, això va fer que el traçat de Pedralbes es convertís en el més ràpid del Mundial de Fórmula 1 del moment.

La cursa va ser un passeig per als ràpids Ferrari 4500, que van imposar-se amb relativa facilitat als seus rivals aprofitant la superioritat dels seus aparells. El guanyador va ser Alberto Ascari.

1951: neix una estrella en un duel fratricida

El 28 d’octubre del 1951 es va celebrar l’onzè Gran Premi Penya Rhin, ara ja amb el nom oficial de Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. La de Barcelona tornava a ser l’última cursa del Mundial de F-1, però aquesta vegada sí que era puntuable per al Campionat del Món i formava part del calendari oficial de la FIA.

De cap de les maneres es podia trobar un final amb més suspens que el de la temporada 1951. L’italià Alberto Ascari, al volant d’un Ferrari, i l’argentí revelació de la temporada, Juan Manuel Fangio, al volant d’un Alfa Romeo, van arribar a l’última cursa de l’any amb opcions d’emportar-se el títol de campió del món de F-1. Ascari tenia 25 punts i Fangio 28, però les sinergies vistes les últimes curses de l’any i la potència superior del Ferrari donaven certa superioritat al pilot italià.

Contra pronòstic, Fangio va guanyar el Gran Premi i es va proclamar campió del món. Aquell gran èxit a Pedralbes va significar l’última gran victòria d’Alfa Romeo a la Fórmula 1, alhora que va ser la primera gran victòria del llegendari pilot argentí.

Pel que fa als dos pilots catalans participants, Paco Gòdia i Joan Jover, tots dos al volant del Maserati 4CL de la Scuderia Milano dels germans Ruggieri, van tenir una sort força dispar. Paco Gòdia va acabar en desena posició, mentre que Joan Jover va haver d’abandonar a la primera volta per problemes amb el seu motor Maserati.

1954: l’ú ltim Gran Premi Rhin

La del 1954 va ser l’última cursa celebrada a Pedralbes, i l’última que organitzaria la Penya Rhin en la seva llarga història. La tragèdia de Le Mans de l’any següent, el 1955, on en un accident van morir 82 espectadors, faria que la FIA exigís noves mesures de seguretat que significarien la fi del Gran Premi Penya Rhin al circuit urbà de Pedralbes. Aquesta dotzena i última cursa va tenir lloc el 24 d’octubre del 1954. Novament, la de Barcelona era l’última prova puntuable de l’any, però en aquesta ocasió el Campionat del Món ja estava decidit: Fangio, ara al volant d’un Mercedes, ja s’havia proclamat campió del món setmanes abans.

Aquell Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1, amb tot el mundial decidit, va convertir-se en una cursa sense pressió -però no per això menys espectacular-, que va acabar amb la victòria del pilot britànic Hawthorn.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT