F a trenta-cinc anys, però ho recordo perfectament. Havia començat els estudis de filosofia a la UB, més mogut per una vaga intuïció que per una argumentació conscient, i sobretot per l’admiració dels materials que m’havien posat a les mans els meus professors d’institut, Joaquín Sempere i Joan Muñoz. Però estava a punt d’acabar-se el primer curs i ningú no havia aconseguit de fer-me entendre què era aquesta cosa estranya que m’havia decidit a estudiar. És cert que, en aquest curs, de cinc assignatures, i descomptada la de lògica, només n’hi havia una de filosofia: les altres eren psicologia, pedagogia i.... estadística! Amb una gran timidesa, que mai no m’ha abandonat, em vaig armar de valor i vaig anar a veure un dels dos professors que es repartien el temari personal amb el qual havien ocupat les hores de l’assignatura de filosofia: un, amb una mena d’introducció a la filosofia grega, i l’altre, amb una introducció a la revolució científica.

Pel meu compte, esperant trobar-hi una resposta, havia començat a llegir Cinco lecciones de filosofía de Xavier Zubiri. Però el llibre, enlloc d’aclarir-me els dubtes, els havia incrementat! Llegint el que Zubiri deia de cinc filòsofs, descobria estupefacte que la filosofia era, per a cadascun d’ells, una cosa diferent! Amb el temps vaig aprendre, si és pot dir així, que la resposta a què és la filosofia acaba sent part essencial de la filosofia de qualsevol filòsof que aspiri a ser-ho. La resposta, per tant, no podia trobar-se al començament, sinó en l’exercici mateix del filosofar.

He tornat a pensar en tot això aquests dies, quan llegia el número 100 d’una revista prodigiosa, publicada a França, de la qual sóc addicte: Philosophie Magazine. Un esforç editorial continuat, fresc, combatiu, suggeridor, per mostrar la filosofia com una cosa que afecta i interessa no només al gremi dels filòsofs sinó a tothom, com sempre ha ambicionat de fer la filosofia. La revista ha convidat diversos pensadors a donar respostes a la pregunta sobre què és la filosofia. I n’hi ha de realment interessants. El director, Alexandre Lacroix, diu que és com el cafè: “Ni religió, ni reserva de saviesa, ni protocol terapèutic, ni ciència exacta, la filosofia és aquesta disciplina singular que provoca el pensament en nosaltres”. Michel Eltchaninoff, recordant Merleau-Ponty, escriu que la filosofia “interroga amb llibertat tot allò que pretenem saber”. Francis Wolff, apassionat per la música, recorre a una analogia musical: “Filosofar és cantar com un castrat: amb una veu d’infant i una tècnica d’adult. Filosofar és interrogar el món amb veu d’infant (per què?, es demanen incansablement els infants) però utilitzant una tècnica rigorosa”. Chantal Mouffe recorda que “la reflexió filosòfica pot contribuir a orientar la nostra acció en el camp polític” i Gayatri C. Spivak, en la mateixa línia, va més enllà: “Construir-se com a subjecte de coneixement i construir el món com a conegut a fi de fer possible la democràcia”. I Slavoj Zizek, des d’una perspectiva diferent, invertint Marx, escriu: “Durant el segle XX ens hem preocupat per transformar el món; prenguem-nos ara tanmateix el temps d’interpretar-lo”. Alain Badiou especifica la filosofia com una ambició de coherència, i Yves Michaud, com un estil. Michel Serres reconeix que ell pensa “amb els peus” i Marcel Conche, amb 94 anys, es pregunta: “Quan em reconec com a filòsof, ¿no sóc com el boig que es pren per Napoleó?”

¿Deu ser veritat que, en contra de l’opinió més comuna, la filosofia no té “temes” que li siguin propis, sinó que es defineix per la manera de pensar?