EL DIA 8 DE SETEMBRE, COINCIDINT AMB LA REUNIÓ del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que va declarar l’emergència per l’Ebola a l’Àfrica occidental, onze grups internacionals de la mineria, entre els quals el gegant de l’acer ArcelorMittal, feien un comunicat en què exhortaven a la coordinació mundial per combatre el virus. El comunicat demanava la màxima diligència perquè els països afectats, especialment Guinea, Sierra Leone i Libèria, on tenen els negocis, poguessin sobreposar-se als efectes de l’epidèmia. Els preocupava, esclar, el benefici espectacular per a les multinacionals i la borsa que reporten les explotacions mineres, però no semblava gaire decent queixar-se a crits de les importants pèrdues econòmiques dels inversionistes estrangers quan són milers de vides humanes les que s’extingeixen, enmig d’una pobresa indecent.

De manera que el comunicat expressava, amb un to discret i amable, la voluntat de les multinacionals a col·laborar, alhora que celebrava l’enviament de mitjans militars nord-americans sobre el terreny i demanava que s’aixequessin les restriccions als viatges, tal com recomanava l’OMS. Tantes restriccions no els deixen treballar amb normalitat. El compte de beneficis estava baixant en picat i la London Mining, signatària del comunicat, s’estava quedant a finals d’agost sense el material que els permet l’explotació.

Un mes després, el 14 d’octubre, la London Mining ha vist com les seves accions s’enfonsaven a la Borsa de Londres. Però també la resta de multinacionals de la mineria, el petroli i l’explotació agrícola (l’acaparament de terres és des de fa anys un dels negocis més lucratius dels inversionistes) han vist com es reduïen els beneficis i baixava la cotització a la borsa. El grup Mittal i el grup Bolloré, per exemple, ja ho han fet en un 15% a la Borsa de París. Mentrestant, és ben sabut que n’hi ha d’altres que pugen saludablement a la borsa, com algunes empreses farmacèutiques o les que fabriquen els materials aïllants i protectors imprescindibles per tractar els pacients d’Ebola.

Els mateixos dies que les multinacionals s’apressaven a parlar sobre les seves dificultats en territoris africans (un fet curiós perquè parlar-ne vol dir també assenyalar el que fan allà i, sobretot, la manera com ho fan: un assumpte prou vergonyós perquè l’hermetisme, la manipulació i l’opacitat siguin la doctrina de comunicació d’aquestes empreses), els mateixos dies, dèiem, un fet aparentment banal es produïa a París. La senyora Anne Hommel celebrava el seu aniversari amb una gran festassa. Anne Hommel, “comunicadora”, és una dona molt valorada a França per la seva capacitat de convertir el sutge humà en perfum de roses. El senyor Dominique Strauss-Kahn havia estat un dels seus clients i era un dels convidats a la festa. També hi assistia la crema del socialisme francès, entre els quals hi havia el primer ministre, Manuel Valls, així com les patums de les empreses de sondejos, d’opinió i dels mitjans de comunicació. El fet ha estat molt comentat a les notes de societat perquè la darrera vegada que el primer ministre va coincidir en públic amb l’antic patró de l’FMI, Valls va abandonar la sala per no donar-li la mà. Però ara es veu que Strauss-Kahn ja ha estat perdonat i aquells cinc minuts de la seva vida que va dedicar a violar una dona de fer feines guineana (per cert, una peul d’una regió infectada per l’Ebola) han quedat com una petita ensopegada d’un home nascut per triomfar i fer triomfar els amics: el dia 1 de gener ja s’anuncia el llançament del fons d’inversions de Strauss-Kahn, que es preveu com un èxit per a les fortunes necessitades de gent competent.

Però tornant a l’Ebola, tornant a la mineria i a la festa, voldria destacar un petit detall: Anna Hommel havia treballat també per a l’empresa Euro-RSCG, de la qual Bolloré és el principal accionista. Aquesta empresa ha participat en nombroses campanyes electorals africanes, entre les quals la del Gabon i la Costa d’Ivori, així com la de Guinea. A Guinea va aconseguir fer guanyar les eleccions al president Alpha Condé, el qual, una vegada al poder, va concedir l’explotació del port de Conakry al grup Bolloré, íntim amic de Sarkozy, i va canviar els contractes miners, amb ajuda de Tony Blair i de Soros, cosa que va provocar una lluita legal entre grups tan importants com el del francoisraelià Beny Steinmetz, Rio Tinto i altres monstres miners, inclosos els xinesos. S’ha de dir que només l’explotació de bauxita a Guinea (amb el 63% de les reserves mundials) és un negoci de milers de milions de dòlars anuals. I s’ha de fer notar que, com ara demostra l’Ebola, ni un sol dòlar del benefici enorme dels recursos naturals del país han servit per construir infraestructures decents, inclòs el sistema de salut, les comunicacions o l’electricitat. Però ara resulta que tremola la borsa i l’Ebola preocupa.

Una vegada hi havia una minyona. Es deia Nafissatou Diallo i havia emigrat de les selves de Guinea. Treballava en un hotel de Nova York. Una nit va xocar amb el patró de l’FMI, que la va violar. Però aviat va tornar l’ordre natural de les coses de la modernitat. El món no es podia aturar. Sobretot que no caigui la borsa. Strauss-Kahn puja, Nafissatou Diallo i família... ¿algú se’n recorda?