(THE NEW YORK TIMES)Clica aquí per llegir la versió original, en anglès

Quan es van reunir a l’hotel J.W. Marriott, a dues travessies de la Casa Blanca, Linda Singer, exfiscal general reconvertida en advocada especialista en reclamacions, va fer una proposta insòlita al fiscal general Gary King de Nou Mèxic. Singer volia que actués contra el propietari d’una residència geriàtrica situada a la ruralia de Nou Mèxic de la qual King no havia sentit a parlar mai i on Singer no havia posat els peus. Després, li va presentar una proposta de demanda en què no constava cap al·legació concreta relativa a l’atenció als residents, sinó xifres extretes de registres que feien referència al nombre d’empleats i apuntaven que, tant en aquell centre com en altres, els residents estaven mal atesos. “Tindràs deu minuts en algun moment del dia?”, va escriure el mes de març de 2012 Singer, exfiscal general del districte de Colúmbia, en un correu electrònic adreçat a King amb l’objectiu de concertar una cita. “Per fi disposo de les xifres del cas de la residència i m’agradaria molt poder-les comentar amb tu breument”. “Sóc al vestíbul, a prop del taulell de recepció”, va contestar King més tard, signant el missatge com a “GK”.

El caràcter informal de la reunió entre els dos demòcrates, que ha revelat l’anàlisi de milers de pàgines de correus electrònics obtingudes per 'The New York Times', contrasta amb la suma desorbitada que podia ingressar el despatx de Singer si aconseguia convèncer King de contractar-lo i utilitzar les atribucions de la fiscalia per investigar i interposar una demanda, tal com va fer. Aquesta aliança s’inscriu en el marc d’una economia pròspera en què advocats especialistes en reclamacions col·laboren amb fiscals generals estatals per demandar empreses, una cooperació que ha fet sorgir una competència ferotge entre advocats litigants i ‘lobbistes’ per influenciar els fiscals generals.

De la mateixa manera que les indústries amb més pes han trobat en els fiscals generals republicans un aliat natural per impugnar les regulacions federals, els advocats especialistes en reclamacions, els ingressos dels quals depenen de pactes de ‘quota litis’ (equivalen a un percentatge de la suma guanyada en litigi), s’han associat majoritàriament amb fiscals generals estatals demòcrates amb el propòsit d’interposar centenars de demandes contra empreses d’allò més diverses: des de farmacèutiques fins a fabricants d’aliments envasats.

Les demandes segueixen un patró concret: advocats de despatxos privats escruten els mitjans de comunicació i els registres públics a la recerca de casos en què potencialment s’hagi causat un perjudici a un estat o als seus consumidors i s’adrecen a fiscals generals. A continuació, els darrers contracten el despatx privat perquè faci la feina necessària, amb el benentès que es farà càrrec de la major part del cost de la investigació i el procés. Els bufets cobren un percentatge, normalment del 20%, i l’estat es queda amb la resta dels diners obtinguts dels demandats.

Mentre busquen contractes, els advocats donen desenes de milers de dòlars a les campanyes de certs fiscals generals, així com a les organitzacions que controlen, vinculades als partits. Sovint els donatius arriben en grans quantitats just abans o després que els despatxos d’advocats subscriguin contractes per representar l’estat, segons es desprèn dels registres comptables de les campanyes i més de 240 contractes examinats per 'The New York Times'.

“Això se’ns ha escapat de les mans”, comenta Scott Harshbarger, un demòcrata que va ser fiscal general de Massachusetts durant la dècada dels 90, quan aquesta pràctica va sortir a la llum per primera vegada arran dels processos contra empreses tabaqueres. “A més, amenaça greument la percepció d’integritat i de professionalisme de la institució”.

Correus electrònics i contractes de pactes ‘quota litis’ que ha obtingut The New York Times de fiscals generals de 15 estats posen de manifest que aquestes aliances han fet que les funcions tradicionals dels professionals del dret es barregessin. Així, els advocats de despatxos privats, que tradicionalment s’han dedicat a les accions col·lectives per danys i perjudicis o les demandes per fraus financers en representació de particulars o col·lectius, ara actuen recolzats pel poder de l’estat, cosa que fa augmentar considerablement les seves possibilitats d’èxit, atès que poden emprendre accions judicials en nom “del poble”.

Els fiscals generals estatals defensen aquesta pràctica esgrimint que, donat que disposen de pressupostos ajustats, sovint no tenen alternativa a contractar juristes externs per poder fer front en relativa igualtat de condicions a l’exèrcit d’advocats de les grans empreses que intenten desarmar les seves demandes bé sigui als tribunals, mitjançant la legislació o en eleccions, apostant per la derrota de determinats fiscals generals.

En total, al llarg dels darrers deu anys, els despatxos privats d’advocats han donat almenys 9,8 milions de dòlars directament a fiscals generals estatals i a organitzacions polítiques vinculades, d’acord amb el que es desprèn d’una anàlisi de les dades sobre el finançament de les campanyes a càrrec de The New York Times. Més del 76% d’aquesta quantitat ha tingut com a destinataris fiscals generals demòcrates.

Alguns exfiscals generals, com ara Singer, han contribuït al ‘boom’ de l’advocacia a percentatge traient profit de les relacions personals amb excol·legues, vincles que han conreat d’ençà que van deixar la fiscalia, sovint en congressos en complexes hotelers als quals accedeixen pagant.

La pròpia Singer s’ha adreçat en desenes d’ocasions a fiscals generals presentant-los una llista de la compra amb possibles qüestions per les quals incoar un procediment, per exemple, barreres protectores d’autopistes defectuoses i abusos comesos per universitats privades, com revelen els correus electrònics analitzats.

“Em fa por estar-te assetjant amb missatges de contestador automàtic, per això he pensat que canviaré de mitjà”, va escriure Singer l’any passat en un correu electrònic adreçat al fiscal general de l’estat de Washington. “Tindràs algun moment per parlar les pròximes setmanes? M’agradaria continuar la conversa que vam tenir i saber la teva opinió sobre els casos que et vam proposar”.

King i altres fiscals generals afirmen que, per demandar grans empreses o sectors importants, pot ser necessari contractar pèrits i redactar centenars de milers de pàgines que cal revisar. Tot això té un cost elevat i els juristes externs poden pagar les despeses a compte. “És una de les poques eines de què disposo per equilibrar les forces en benefici dels consumidors, atesa la potència econòmica que tenen les grans farmacèutiques, els grans bancs i incomptables sectors”, explica King. “El fiscal general és pràcticament l’única protecció del consumidor contra els abusos de les empreses”.

Malgrat això, alguns dels seus col·legues es mostren molt crítics amb aquesta pràctica. “Deixar la competència de control del compliment de la legalitat de l’estat en mans d’una empresa privada amb incentius econòmics és una cosa molt i molt negativa”, estima el fiscal general de Colorado John Suthers, republicà i exfiscal general dels Estats Units.

Les empreses, per la seva banda, han protagonitzat una contraofensiva davant dels tribunals federals i estatals. Companyies tant diverses com Diamond Foods, que elabora productes alimentaris envasats, i Merck, el gegant de la indústria farmacèutica, han interposat demandes o reconvencions esgrimint que els fiscals generals han concedit de manera indeguda la facultat de vetllar pel compliment de la legalitat estatal a entitats privades. Als escrits, fan referència als incentius econòmics existents per impulsar accions judicials contra elles, fins i tot en casos en què els fets no corroboren les al·legacions. Per bé que encara no ha prosperat cap d’aquestes demandes, alguns jutges federals ja s’han mostrat receptius amb l’argument de les empreses.

El jutge William Alsup del Tribunal del Districte del Nord de Califòrnia, que va ser designat pel president Bill Clinton, va escriure l’any passat que els procediments iniciats a instància dels fiscals generals no s’haurien de convertir en “un mitjà que permet als càrrecs electes conservar el càrrec captant donatius per a les seves campanyes d’advocats seleccionats per portar accions judicials col·lectives”.

La campanya contra la complicitat entre fiscals generals i despatxos privats es concentra principalment en les cambres legislatives estatals. Des del 2012, almenys 14 estats han promulgat normes noves que, en la majoria de casos, obliguen els fiscals generals a “justificar la necessitat de recórrer a serveis jurídics externs” i sovint a convocar licitacions públiques per a l’adjudicació de la prestació dels serveis. A uns quants estats, també s’han fixat límits a les retribucions.

Els advocats especialistes en reclamacions afirmen que no els sorprèn que se’ls ataqui. “Si fas un cop d’ull als resultats, s’entén que el món empresarial s’estigui organitzant per fer front a aquesta pràctica”, comenta Blair A. Nichols, soci directiu del despatx Bernstein Litowitz. “Els fiscals generals estan obtenint uns resultats notables. Els números parlen per sí sols”.

Clica aquí per llegir la versió original, en anglès