| Fotos: JOSEP GOL“LI AGRADAVA BALLAR I TENIR UN PÚBLIC. I ERA UNA DEPENDENT DE L’AMOR”. Així és com el fotògraf Josep Armengol, Josep Gol, recorda Christa Leem (Barcelona, 1953-2004). Durant dos anys Gol va retratar en infinitat d’ocasions aquesta icona de la llibertat de la Barcelona dels 70, una ballarina i mestra de l’estriptis que, després d’haver sigut admirada per la intel·lectualitat catalana de l’època, va viure 20 anys apartada de l’esfera pública fins a la seva mort, quan en tenia 51. No va poder veure el llibre que Gol planejava publicar amb els seus retrats: el projecte no va quallar mai. Però ara, per iniciativa de Manuel Guerrero i Tinta Invisible Edicions, se n’ha fet una cuidada edició en forma de llibre-objecte. El volum està format per 10 fotografies seriades i signades que destil·len tota la bellesa, la sensibilitat i la sensualitat de Christa Leem. I s’acompanya d’un opuscle amb quatre textos escrits per Marina Garcés, Jordi Coca (que l’any 2009 va guanyar el premi Sant Joan de novel·la amb un homenatge a Leem, La nit de les papallones, inspirada en la vida de l’artista), Joan Brossa (el més incondicional dels seus admiradors, que fins i tot va crear alguns números per a ella i en va enregistrar una actuació en vídeo) i el mateix Guerrero, uns escrits que ajuden a entendre la fascinació suscitada per l’artista.

Les fotografies i els textos es presenten (en una edició limitada de 70 unitats) en una capsa forrada de vellut vermell, un contenidor idoni per a la conservació de les imatges, amb un color i un teixit plens de reminiscències: el vermell i el vellut evoquen la passió, els telons luxosos dels grans teatres, l’exclusivitat de les capsetes de joies. Al llom del llibre, només dues paraules: Christa Leem. A la portada, un retrat de l’artista nua, jugant amb un mocador de seda, un vel per amagar, ensenyar i suggerir. “El vel és el misteri de la bellesa, la sensualitat, l’erotisme i evoca el desig de la bellesa. El ball de la Christa recrea els valors eròtics i sensuals de la dansa àrab, sense implicacions sexuals. Per això s’hi va interessar una certa intel·lectualitat de l’època encapçalada per Joan Brossa”, explica Gol.

La Christa, setena generació d’una família d’artistes, va iniciar la seva carrera artística com a go-go en una discoteca de Barcelona. Per poder-ho fer necessitava el permís de la família i la seva mare, Carmen Wernoff, l’hi va donar. Però la dona, que no sabia exactament en què consistia la feina de go-go, va quedar esparverada en comprovar-ho en persona un dia que la va anar a veure actuar. “És que la meva filla anava a les monges”, comentava en certa ocasió la Carmen en una trobada amb periodistes amb motiu d’un homenatge a la Christa. Però de seguida es va convertir en còmplice de la filla i, en els anys més difícils, quan va caure en l’abisme de les drogues primer i de la malaltia després, també va ser el refugi on la Christa més fràgil es va amagar de l’escena pública.

Aquell ocàs amarg va ser la cara fosca d’una carrera que havia començat a brillar al Paral·lel, a la Bodega Apolo i a recer de les aspes d’El Molino. En un univers ple de plomes, lluentons, pit i cuixa a l’engròs, pura proteïna per a una tropa afamada de condiment després de tants anys de règim, l’artista va aterrar com una rara avis. Prima, fibrosa i poc voluptuosa, buscava una veu pròpia que portés el destape per terrenys més delicats. Utilitzava el seu cos per reivindicar la llibertat individual, col·lectiva i d’expressió d’una manera que no havia vist mai el públic (no només els intel·lectuals: va fascinar bona part de la classe mitjana de l’època). Aquesta recerca del seu propi camí la va portar fins a un local de referència a la Barcelona de finals dels setanta i els vuitanta, la Cúpula Venus; el seu responsable, Joan Estrada, continua avui retent homenatge a l’artista com a impulsor del premi Christa Leem, que concedeix anualment el lobi progressista Un dels Nostres. Però la Christa també va exportar la seva singular manera d’entendre l’estriptis, amb gires per diversos països (Itàlia, Grècia, Israel), i va exercir d’actriu de cinema ( Street Warriors i Las alegres chicas de El Molino, les dues de José Antonio de la Loma, i La ciutat cremada, dirigida per Antoni Ribas) i teatre ( The Rocky Horror Show, a les ordres de Ventura Pons, i L’armari en el mar, dirigit per Brossa al Teatre Lliure).

Josep Gol va arribar a conèixer bastant la Christa Leem. No es va considerar mai amic seu, però sí algú amb una certa proximitat i complicitat. Solien veure’s en algun bar del Paral·lel per parlar i anar creant el “clima de confiança” que necessita tot bon projecte per anar més enllà de la superfície. Per això li agrada considerar que es tracta d’“un projecte de vida” que s’acosta a la persona rere el mite, perquè la seva intenció era “entendre l’esperit, la seva personalitat”: “La Christa era una persona molt patidora, però també valenta i emocionalment molt activa”. També va sintonitzar amb el seu art, “amb aquesta idea del ball que té una part de recuperació de fórmules antigues”. “Buscava l’erotisme sensual a través del seu propi cos”, diu.

Malgrat aquest clima de confiança, Gol mai va demanar a la Christa que posés per a ell, sinó que sempre va buscar la màxima veritat en l’escena retratada. La va fotografiar treballant o descansant entre actuacions, a l’escenari o al camerino, ballant o en bata, el cos estilitzat i el pit petit, el moviment i el repòs, com el del peu dins la sabata mudada al costat d’unes tisores després d’haver-se tallat les ungles, una de les imatges més estimades per Gol. “No vaig composar mai res, però és que no ho he fet en cap tema. No suporto dir «Posa’t aquí o allà». El fotògraf és com una mosca, va seguint les coses, no pots ordenar la realitat visual perquè t’ofereixi unes condicions artístiques que et convingui”, declara, militant d’un tipus de fotografia “que seria l’equivalent al cinema veritat”. I és que Josep Armengol va arribar a la fotografia d’espectacles després d’uns anys molt actius en el camp del fotoperiodisme, del qual es va autoexpulsar pel desencant de la monotonia i per la desafecció amb el gust imperant en la premsa de la Transició: abundància de política, escassa presència dels temes socials.

Josep Gol havia arribat a la fotografia per casualitat. Per finançar-se els estudis de filosofia va acceptar la proposta de fer d’ajudant de Francesc Català-Roca. Ho va ser tres anys, entre el 1972 i el 1975, fins que les obligacions militars es van imposar a la feina. Però “el bitxo de la fotografia”, com ell en diu, va seguir creixent, i amb la mili ja feta va canalitzar en el fotoperiodisme els coneixements tècnics i artístics apresos al costat del mestre. Ajoblanco, Alfalfa, Primer Plano, Cambio 16, TeleExprés, Noticiero Universal i Diario de Barcelona són algunes de les publicacions en què va treballar.

Gol va ser un dels fundadors de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Premsa i Mitjans de Comunicació, que va presidir entre el 1988 i el 1992. A poc a poc va anar decantant el focus de la seva feina fins a situar-lo sobre l’espectacle i els seus creadors, i sobre la producció artística en general. Primer retratant la vida de locals com El Molino, el Bagdad o el Barcelona de Noche. Després, en un treball continuat amb companyies com Comediants, La Fura dels Baus i La Cubana. I més endavant col·laborant amb artistes com Perejaume, amb qui ha col·laborat regularment.

Va ser a El Molino on va conèixer la Christa i on va començar la relació que es va materialitzar en més de 360 fotografies en blanc i negre transmissores del clima de confiança generat entre el retratista i la seva model. El projecte de convertir-les en un llibre no va passar de ser una maqueta que Gol va guardar durant 30 anys al seu arxiu. Fins que Manuel Guerrero se’n va enamorar, va encomanar el seu entusiasme a Ricard Ibernon, de Tinta Invisible, i entre els tres van posar en marxa la maquinària que ha fet possible la publicació. Josep Armengol parla de “treball en equip”, un concepte que li resulta molt preuat, per explicar com s’ha gestat el projecte, com s’ha fet la tria de les 10 fotografies aplegades al llibre. Entre tots n’han fet la selecció a partir d’una tria prèvia de 40 o 50 fotografies escollides per Armengol. El fotògraf les té curosament catalogades al seu arxiu personal (més d’un milió d’imatges). “Tinc la sort que sóc analògic, i els negatius estan ben conservats”, explica.

El tractament digital de les imatges ha sigut la part més delicada del procés de materialització del llibre-objecte, que ha pres forma als tallers de Tinta Invisible. Sesé Rubio, que juntament amb Martí Guinovart i Ricard Ibernon és sòcia fundadora d’aquesta cooperativa, s’ha encarregat de controlar fins als últims detalls de la impressió. “S’ha de ser molt curós perquè cal garantir que es vegin bé les textures de la pell, les llums, el rostre…”, remarca Gol.

Està previst que a l’acte de presentació del llibre (el 8 de maig a les 19.00 a la seu de l’editorial, al carrer Lleó número 6 de Barcelona) hi assisteixi Carmen Wernoff, la mare de la Christa. Gol diu que elles dues, la Carmen i la Christa, són les veritables autores del projecte. “Sense elles tot això no hauria sigut possible”, medita el fotògraf, que encara no ha perdut del tot les esperances que algun editor s’animi a publicar, íntegre, el llibre. Un treball fascinant pel misteri de la Christa Leem.