El que més em va cridar l’atenció en el meu primer dia a les illes Svalbard va ser la bellesa del fiord on està situada la capital, Longyearbyen, les restes d’estructures mineres que hi ha escampades per tot arreu, la netedat de l’aire, les cases pintades de colors, la melosa llum nòrdica, el fet que hi hagi moltes més motos de neu que no pas cotxes i la sensació d’estar voltat d’una natura de gran format on viuen més ossos que persones i on està prohibit que la gent surti de la ciutat sense fusell.

1. L'última frontera

Les illes Svalbard es poden considerar l’última frontera d’Europa, almenys pel que fa a l’Europa del nord, allà on el fred, el glaç i la nit àrtica fan que els mapes es desdibuixin i que la manera de viure s’aparti dels estàndards europeus. No pot ser d’una altra manera en unes illes cobertes en un 60% per gel que tenen al llarg de l’any quatre mesos de sol de mitjanit i quatre de foscor absoluta.

Viure a les Svalbard, unes illes noruegues situades a mig camí entre el cap Nord, el límit septentrional del continent europeu, i el pol Nord, ha de ser diferent per força. Ho saben molt bé els seus 2.600 habitants (miners, científics, funcionaris, guies de turisme i empleats d’hostaleria), però també els viatgers que hi van a la recerca d’una natura espectacular.

“Vist de lluny pot semblar un lloc extrem, però aquí s’hi viu bé -em comenta la Merethe, una noruega mare de tres nens que fa anys que viu a Longyearbyen-. Només quan bufa el vent el fred és insuportable. L’hivern és fosc, però t’hi acostumes. Les cases estan ben aïllades i és un lloc segur on els nens poden créixer feliços a l’aire lliure”.

“Feliços, sempre que no es congelin”, penso. Però em sorprèn, en efecte, comprovar que hi ha molts nens a Longyearbyen, una ciutat fundada el 1906 pel nord-americà John Longyear, propietari d’una mina de carbó. Els veig jugant al pati de les escoles, amb els anoracs i els gorros ben posats, o anant en bicicleta. Això sí, no s’allunyen mai del centre, ja que, encara que diu la Merethe que aquest és un lloc segur, el fet que de tant en tant un os passegi prop de la ciutat no dona gaire confiança.

Hi ha també molts miners a les Svalbard, però solen viure reclosos a la mina amb un únic argument al cap: fer diners durant un parell d’anys per poder tornar al seu país amb la butxaca plena.

3. Llavors de tot el món

Els científics que estudien el canvi climàtic són uns altres dels espècimens humans de les Svalbard. “Fem mapes per veure com van canviant any rere any la banquisa de gel i les glaceres -em diu la Cecilie, de l’Institut Polar Noruec-. La majoria de científics estan d’acord que el gel retrocedeix, però la gran pregunta és com i a quina velocitat ho fa”.

També s’inscriu en l’àmbit científic el projecte més futurista de les Svalbard: la Global Seed Vault. Es tracta d’una mina abandonada que s’ha condicionat per emmagatzemar-hi llavors de tot el món. En cas d’una gran crisi mundial, argumenten, a partir d’aquest banc de llavors es podria fer renéixer la vida al planeta Terra; suposant, esclar, que la crisi no afecti també les Svalbard.

L’entrada del Gran Magatzem de Llavors, construït el 2008, impressiona. És molt a prop de l’aeroport, a mitja muntanya. És una alta estructura de formigó amb una porta de ferro que gairebé sempre està tancada. Al voltant hi ha tan sols soledat i silenci; a dins, en tres grans sales que es mantenen a 18 graus sota zero, es guarden prop d’un milió de llavors enviades per 233 països.

Si aquesta arca de Noè vegetal es va construir en un lloc tan remot va ser en primer lloc pel fred, ja que el permagel permet conservar millor les llavors, i en segon lloc perquè a les Svalbard hi ha molt poca activitat sísmica. El temps dirà si ha valgut la pena, tot i que opinen els científics que el canvi climàtic fa pensar que sí.

4. No és país per a vells

A l’interessant Museu de les Svalbard, l’os polar és el protagonista, però també s’hi pot repassar la història dels baleners que hi anaven entre els segles XVII i XIX, i la de les mines de carbó que s’hi van començar a explotar al segle XX. El 1920, el Tractat de les Svalbard va garantir la sobirania per a Noruega.

Pel que fa als exploradors àrtics, uns quants van triar les Svalbard per aproximar-se al pol Nord. Un d’ells va escriure al seu dietari aquesta frase inquietant: “Els dies i les nits són una única cosa durant tant de temps que hem perdut la noció del temps. No tenim ni idea ni dels dies ni de les setmanes que passen. És com si ja no sentíssim el pas del temps, immersos com estem en la foscor”.

No és gens fàcil viure a les Svalbard, sobretot a l’hivern. Això es pot comprovar al cementiri de Longyearbyen, on hi ha una trentena de creus blanques de fusta, totes iguals, agrupades a mig pendent. La majoria de les tombes daten del 1920, quan una epidèmia de grip va delmar la població minera. Uns científics en van desenterrar alguns cossos a principis del segle XX i van comprovar que s’havien conservat gràcies al permagel. A partir d’aleshores, les autoritats van prohibir morir-se a les Svalbard.

“Sí, aquí està prohibit morir-se -em diu rient la Maiken, una guia noruega-. Quan et jubiles no et pots quedar a viure a les illes. Si et poses malalt, t’envien a un hospital a la Noruega continental. En cas que algú es mori aquí, l’envien a ser enterrat al continent. En no descompondre’s els cadàvers, el risc d’infecció és més gran. Per això van tancar el cementiri”.

I afegeix: “Encara que et vulguis quedar a les illes un cop jubilat, no pots, ja que és gairebé impossible aconseguir casa aquí. Normalment la casa te la deixa la companyia que et contracta i quan acaba el contracte et quedes sense. Passa el mateix amb el permís de treball. Les Svalbard són l’únic lloc de Noruega on no cal tramitar el permís: si trobes feina, t’hi pots quedar, però si no, te n’has d’anar, ja que tampoc tindràs lloc on dormir”.

5. Més ossos que persones

Els ossos polars, espècie protegida des del 1973, són el símbol de les Svalbard i una de les principals atraccions turístiques, tot i que són cars de veure. Dissecats, això sí, en veus per tot arreu. Al mateix aeroport, al costat de la cinta de les maletes, un os dissecat et dona la benvinguda, i quan surts a fora, el primer que et trobes és un cartell de “Perill, ossos polars”.

Diuen que n’hi ha més de tres mil a les illes, bastants més que persones, però acostumen a viure lluny de Longyearbyen. “L’abril passat un os es va acostar a la ciutat, però no va passar res -m’informa un guia-. Ara fa dies que no en veiem cap”.

La presència eventual dels ossos, en tot cas, fa que sigui obligatori anar armat si surts de Longyearbyen. Tot i així, de tant en tant hi ha accidents, com el de l’estiu del 2011, quan un os va matar un estudiant anglès de 17 anys. Va acampar amb un grup prop d’una glacera i, malgrat les precaucions, un os els va atacar. Poc després els guies van matar l’animal d’un tret.

Pel que fa al fred, a les Svalbard al desembre poden arribar als 20 sota zero i a començaments de setembre a 10 sota zero. A més, s’ha de tenir en compte que pot nevar-hi en ple estiu, com em va passar a mi, i que a l’hivern sempre hi ha massa neu. L’abril passat, per exemple, una allau es va endur sis cases de Longyearbyen i va matar dues persones. La seguretat, doncs, és relativa, tot i que a molts noruecs del continent els agrada viure aquí, on els impostos són més baixos i la natura més autèntica.

6. Vida de pioner

El que tenen de bo les Svalbard, el que atrau viatgers de tot el món, és que s’hi pot fer vida de pioner enmig de la gran natura. “Vaig venir aquí -m’explica la Magda, una polonesa que fa de guia amb el fusell a l’esquena- perquè no em volia passar la vida en un despatx. M’atrauen la natura i els llocs extrems. En aquest sentit, Svalbard és el lloc ideal. No crec que en marxi mai”.

Fidels a aquest esperit, hi ha hotels com el Basecamp Explorer, al centre de Longyearbyen, que decoren les habitacions com un refugi, amb fusta sense polir i lliteres de paranyers. És l’estètica Svalbard, que també es porta al restaurant Kroa, decorat amb fusells antics i fotos de pioners, i amb un bust de Lenin que et contempla, rere la barra, entre una pila d’ampolles de whisky. Per cert, la carn de ren o de balena figuren entre les especialitats de la casa.

L’esperit pioner es pot reforçar fent excursions des de Longyearbyen, sempre acompanyat d’un guia amb el fusell obligatori. Es pot anar al cim de la Roca dels Trols, per exemple, on la neu acumulada dificulta l’acció de caminar. Pel camí pots veure, amb sort, guineus o perdius àrtiques, i fins i tot algun os, a la llunyania. A baix tens les cases de Longyearbyen i, cap a l’interior, un mar de gel on no sembla que la vida sigui possible.

Una altra alternativa per fondre’s amb la natura és llogar un caiac per anar a l’altra banda del fiord, on unes poques cabanes rústiques donen testimoni dels caçadors de rens. A les Svalbard, per cert, ningú pot tocar les restes de les construccions de fusta, ja que es consideren peces històriques. Quan tot és fred i gel, qualsevol tros de fusta pot ser història.

7. Pyramiden

Navegar pel fiord és una altra bona manera d’explorar les Svalbard. Hi ha uns quants vaixells que s’hi dediquen a l’estiu. A bord tens la possibilitat d’admirar els milers d’aus que fan niu als penya-segats, balenes que salten o l’espectacular caiguda de blocs de gel de les glaceres que s’aboquen al fiord. És fàcil veure-hi també xatracs àrtics, una au marina que té el rècord de quilòmetres recorreguts en una migració, ja que vola de l’Àrtic a l’Antàrtida el mateix any, a la recerca de l’estiu.

Un dels lloc que val la pena visitar és la ciutat abandonada de Pyramiden. És al peu d’una muntanya de forma piramidal on hi havia una mina russa de carbó que va tancar el 1998. La ciutat va quedar tal com era, però buida, amb una avinguda central presidida per un bust de Lenin i amb cases moblades com si els seus habitants haguessin hagut de marxar fa només uns dies. Un guàrdia vigila la ciutat fantasmal, assetjada per instal·lacions mineres, on fa pocs anys les autoritats russes, ensumant el negoci, hi van obrir un hotel.

A l’altra banda del fiord, l’assentament rus de Barentsburg acull els sis-cents miners d’una mina encara en actiu. L’ambient és soviètic, amb instal·lacions antiquades, condicions dures, piles de carbó i una botiga on venen matrioixques, vodka i medalles soviètiques. Ve a ser com un tros de Rússia a les Svalbard, amb una inscripció en rus a mitja muntanya que reclama “Pau al món”.

Passar uns dies a l’anomenada ràdio de la fi del món, Isfiord, o en una cabana al peu de la glacera Nordenskiöld, sense ni llum ni aigua corrent ni wifi, enforteix la sensació d’aventura, en especial quan surts a passejar en companyia d’un guia armat, encordat i amb grampons, pel cor de la glacera, trepitjant gel antic i avançant entre escletxes perilloses. La fusió amb la natura és aquí tan gran que hi ha moments en què et sents com si estiguessis caminant pel dors d’una balena, fins i tot juraries que la sents respirar.

8. Més al nord encara

Per a qui vulgui anar encara més al nord, val la pena embarcar-se en un vaixell dels grans, dels que van fins a Ny-Ålesund, la base científica situada a 79º nord. La travessia és una meravella, amb paisatges wagnerians a banda i banda, glaceres gegants que desemboquen en fiords, restes d’antigues instal·lacions baleneres i, amb sort, alguns ossos entrevistos a distància.

Un bon lloc per desembarcar és la platja de Gravesend, al Magdalenafjorden. Hi ha restes dels forns on els baleners, al segle XVIII, bullien el greix de les balenes per fer-ne oli i sabó i, al capdamunt, es veuen unes poques tombes sense nom de baleners que van trobar la mort en aquest lloc inhòspit.

Ny-Ålesund apareix com un parèntesi de colors en la solitud àrtica. Aquesta antiga població minera, fundada el 1916, es va reciclar l’any 1966 en Centre Internacional de Recerca, després que la mina tanqués per culpa d’una explosió.

“Aquest és el poble habitat més al nord del món -em comenta el guia, el Magnus-, tot i que hi ha qui, més que un poble, el considera una comunitat científica. Hi ha quinze estacions de recerca de diferents països que estudien el canvi climàtic”.

Hi ha una trentena de cases per al centenar de persones que hi viuen, i quan t’allunyes del camí marcat corres el risc de ser atacat per les aus que defensen el seu niu llançant-se en picat contra el cap de l’invasor. Les delegacions de l’Índia, amb estàtues del déu Ganeix a l’entrada, i de la Xina, amb dos lleons de pedra, són sens dubte les més originals.

Una estàtua de Roald Amundsen, i la casa on vivia el conqueridor del pol Sud, recorden que també per aquí van passar els exploradors àrtics. Als afores, un gran pal mostra el lloc on lligaven el dirigible de l’italià Umberto Nobile. Tots dos, Amundsen i Nobile, van volar plegats damunt del pol Nord el 1926, però dos anys després, el 1928, Amundsen moriria quan es va estavellar l’hidroavió amb què participava, prop de les Svalbard, en una operació de rescat. Mai es va trobar el seu cos.

“Svalbard és un exemple dramàtic d’escalfament global”, em diu un científic noruec, l’Olav. “Totes les glaceres han retrocedit molt des del 1986, quan vam començar a recollir dades. Veus aquella illa? Abans ens pensàvem que era una península, ja que el gel l’unia a la resta del territori. Però ara que s’ha fos el gel sabem que és una illa”.

9. El llarg hivern

Alguns vaixells arriben fins als 80º nord quan el gel ho permet. Més que res per poder dir que has estat a prop del pol Nord, en una illa rocosa plena de foques des d’on es veu la inquietant ratlla blanca del mar congelat.

Mentre penso com ha de ser de terrible l’hivern immers en el fred, en el viatge de tornada una de les guies, la Ingvild, m’explica que fa uns anys va complir un somni amb un amic. “Sortint de Longyearbyen, vam anar tots dos en motos de neu tan al nord com vam poder -m’explica-. Vam hivernar en una cabana, a la vora d’un fiord congelat, i vivíem de les provisions que vam dur i del que caçàvem: foques, rens, etc. Vam passar-hi tot l’hivern. Quan el gel del fiord per fi es va desfer i vam veure arribar el primer vaixell va ser emocionant. Recordo que gairebé vaig plorar quan vam poder tornar a menjar tomàquets i verdures. Va ser una gran aventura”.

De gent que sospira per viure una aventura com la de la Ingvild n’és ple, a les Svalbard. És l’emoció que encomanen els llocs extrems, on tothom sembla ignorar el fred i la duresa. En torno a tenir una prova l’últim dia a Longyearbyen, quan pujo a l’autobús per anar a l’aeroport. “M’agrada quan s’acosta l’hivern -em diu el conductor-. Tot és més endreçat, més blanc”. Quan li dic que fa fred i és fosc, somriu. “T’hi acostumes -em respon-. Hauries de tornar a l’octubre, quan hi ha el festival de jazz, o al març, quan fem la festa del retorn del sol. De tota manera, encara que no hi hagi cap festa, quan el cel s’omple de llums que ballen gràcies a una meravellosa aurora boreal penses que val la pena passar l’hivern a les Svalbard”.