Diumenge 13/08/2017

Les últimes xarxes de Kochi

La contaminació, la sobreexplotació i el dragatge del canal han fet desaparèixer quasi del tot la pesca a Kochi, al sud de l’Índia, i els pescadors de xarxa xinesa viuen ara de les propines dels turistes

Jordi Canal-soler
5 min
Les últimes xarxes de Kochi

Suraj Aravindan escruta l’aigua grisenca que connecta el llac de Vembanad i el mar d’Aràbia i quan aixeca enlaire la seva mà plena de durícies els seus cinc companys estiren les cordes de fibra de coco. El contrapès de pedres transmet la força pels dos troncs que actuen com a bigues i, balancejant-se sobre una frontissa, eleva de l’aigua a l’altre extrem la gran xarxa quadrada que penja d’un braç de metall.

Cada dia els pescadors llancen les xarxes a l’aigua per intentar recollir algun dels peixos esquius, però aquí a Kochi, a Kerala, al sud de l’Índia, ho fan amb un sistema únic al país. No se sap ben bé qui les va portar, però el seu nom pot ser una pista. En diuen xarxes xineses i potser van ser introduïdes per ambaixadors de l’emperador Khublai Khan o pels mariners que van acompanyar el gran navegant xinès Zheng He. O potser van ser els portuguesos de la propera Goa, que les van importar de Macau. Però des de fa més de cinc segles les enginyoses xarxes de pesca xineses o de balancí, anomenades cheena vala en malaiàlam, la llengua de Kerala, són una icona de la costa de Kochi. Ara són una icona, però, en perill d’extinció.

Tenen una altura de més de deu metres, llargs braços en equilibri per estendre una xarxa de més de quaranta metres quadrats i un complex sistema de contrapesos per moure amunt i avall la xarxa en forma d’hamaca. Per submergir-la buida i aixecar-la plena de peixos és imprescindible la força bruta de mitja dotzena d’homes que diverses vegades al dia proven sort.

Un altre dia sense sort

És primera hora del matí, quan el sol encara no crema, però la seva llum ja brilla als reflexos del lleuger onatge i a les altes grues metàl·liques de la terminal de contenidors, a l’altra banda de l’estret. Els sis pescadors eleven la xarxa i puc notar la contrarietat i desil·lusió a la seva cara. Altre cop torna a sortir buida. Abans, només han aconseguit treure’n un parell de peixos petits.

No se sap ben bé com van arribar les xarxes xineses a la regió de Kerala, però des de fa cinc segles formen part del paisatge de Kochi

-I això que ara és un dels millors moments, quan l’aigua dolça de les backwaters de Kerala flueix sense gaire intensitat al mar -em diu el Suraj.

La dotzena de xarxes que hi ha a la platja, a banda i banda de la del Suraj, semblen tenir totes el mateix resultat. Res. Ho tornen a intentar un parell de cops. A la primera ocasió només n’extreuen un parell d’algues filamentoses. El Binu, un dels pescadors més vells del grup, s’enfila per una de les bigues de suport per arribar prop de la xarxa. La neteja i l’equip torna a abaixar-la cap a l’aigua.

- Nannale bhagyam nerunnu. Desitja’ns sort -em demana el Suraj en malaiàlam i anglès.

No n’hi ha, de sort, quan aixequen la xarxa al cap de quatre minuts. Només apareixen tres peixos que amb prou feines servirien per esmorzar. S’agiten inquiets. Un dels homes deixa anar un crit que no entenc però que sona a improperi. El Binu torna a fer equilibris per les bigues d’acer per recuperar el petit botí abans que se li avanci un dels corbs que observa l’escena enfilat dalt de la xarxa. Recull els peixos amb una petita xarxa al final d’un bastó i els posa en un cubell de plàstic. Els portaran al petit mercat improvisat a la part posterior de les altres xarxes i si tenen sort potser els vendran a bon preu.

-Abans del gran tsunami del 2004 omplíem les xarxes a cada baixada -m’assegura el Suraj-. Ara amb prou feines hi ha dies millors que aquests. Només en traiem un grapat de rupies.

Entre els sis components del grup s’han de dividir les dues terceres parts dels guanys. La resta va al propietari de la xarxa, que els la té llogada. Molts dies tornen a casa sense cap moneda.

-No desitjo que els meus fills segueixin l’ofici -em confessa el Suraj-. És massa dur. Ni a mi mateix m’agrada. Tinc un germà que treballa de conductor de rickshaw i guanya molt més portant turistes d’aquí cap allà.

Kochi havia sigut una de les ciutats més riques de l’Índia gràcies al comerç de les espècies i, tot i que un cert aire de decadència revesteix actualment tota la població, atreu molt de turisme amb ganes de conèixer el passat colonial de Kerala. Els primers a arribar-hi van ser els portuguesos al 1500, i van deixar esglésies com la de Sant Francesc, del 1503, on va ser enterrat Vasco da Gama abans de ser repatriat a Lisboa. Els holandesos van venir-hi després, el 1663, i hi van deixar algunes mansions, magatzems de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals i el mateix Palau del Rajà, que van construir per quedar bé amb la noblesa local.

Tots van venir aquí buscant el comerç d’unes espècies que encara es comercialitzen i que es poden veure en diverses botigues del centre de la ciutat, on les venen a l’engròs: pebre, canyella, gingebre, nou moscada... Or pur per als menjars del món sencer que van tenir aquí, a Kochi, el seu màxim empori.

El Suraj fa més de trenta anys que pesca amb xarxes xineses a Kochi. Però sap que és un ofici en extinció. La sobreexplotació pesquera a la costa malabar, l’augment de la contaminació a les aigües del canal a causa del trànsit de vaixells cap al port d’Ernakulam i les obres de dragatge per al pas d’aquests vaixells han fet que la pesca disminuís progressivament.

LES ÚLTIMES XARXES DE KOCHI

Ara els pescadors de xarxes xineses de Kochi quasi es mantenen exclusivament gràcies a les propines dels turistes que venen a fotografiar-les. Són la icona de Kochi i apareixen a les guies de viatge de Kerala, a les postals de les botigues de records i als fulletons de les agències que organitzen sortides en barca per les backwaters properes, però a poc a poc les estructures de pesca són abandonades.

Fa deu anys a la regió hi havia almenys trenta xarxes. Avui només en queden deu, i el govern no fa res per evitar-ne la pèrdua. Costa unes 500.000 rupies (uns 7.000 euros) instal·lar una xarxa nova i no hi ha ningú que hi vulgui invertir. Ni tan sols les companyies asseguradores volen assegurar-les perquè el bambú i la teca amb què es fabriquen es poden trencar, i les bigues de ferro oxidar-se, i ja hi ha hagut casos d’accidents mortals.

-No tenim assegurança mèdica -es queixa el Suraj-. I si en volem fer un manteniment correcte hem de canviar com a mínim la xarxa dos cops l’any.

Només això ja costa trenta mil rupies. Impossible disposar d’aquests diners amb una pesca tan pobra, i tampoc no poden demanar diners als prestadors perquè els ofeguen amb interessos altíssims. Els homes que volen seguir pescant inverteixen els diners en una barca, que els permet anar a trobar aigües més fèrtils. I els romàntics que volen seguir pescant amb les xarxes xineses simplement sobreviuen fins que s’acabin jubilant...

Els romans ja coneixien les riqueses de Kochi i el sud de l’Índia i les seves espècies. Potser aquestes seran les úniques riqueses que subsistiran. En el futur les xarxes xineses deixaran de funcionar, i en l’aire càlid de la costa a l’albada i a la posta del sol deixaran de sentir-se el grinyol de les bigues de fusta i els crits d’esforç dels homes aixecant les xarxes. Canviaran els temps i els pescadors sortiran aleshores amb barca, però quan tornin a casa amb les xarxes plenes de peix seguiran cuinant-lo com abans... amb multitud d’espècies.

stats