Al Museu del Prado hi podeu veure, fins al dia 11 de setembre, una exposició impactant sobre Hieronymus Bosch (s-Hertogenbosch, 1450). Val la pena que la visiteu. Compreu les entrades anticipadament si no us voleu passar hores fent cua, coent-vos sobre la pedra gris del terra per efecte de la calorada habitual de Madrid a l’estiu.
La utilitat de l’audioguia serà relativa. Us donarà un context històric a cau d’orella, però davant de la intensitat dels quadres del Bosch us semblarà insuficient.
Els misteris sobre aquest artista continuen intactes. Segurament és el pintor que ha generat més investigacions fracassades per part dels experts. Hi ha més vanitat interpretativa que certeses. Fent el recorregut per les sales de l’exposició intentes entendre l’evolució pictòrica i psicològica del personatge. "Este tío era una cachondo", diu un home a la seva dona enganxant el nas a un quadre. Dubtes entre considerar-lo un moralista o un satíric, però quedes fascinat per les petites escenes que, com pots i entre la multitud, vas descobrint.
Hi ha una imatge impactant. Entrar a la sala on hi ha el tríptic d''El jardí de les delícies', la seva obra mestra. Perfectament il·luminat sobre un altar blanc i auster, reposa el retaule. Una vintena de persones estan abocades a l’obra. El cap més endavant que els peus, intentant detectar les miniatures sorprenents que descobreixes enmig de tants personatges que frueixen d’una orgia col·lectiva. És difícil acostar-s’hi per gaudir l’obra de prop. T'has d’esperar. Però mentre ho fas pots gaudir d’un altre tipus de bellesa. El pla general del panorama. Un grup de persones en silenci dirigint la seva atenció a un quadre atapeït de misteris, erotisme, maldat i deliri. No hi ha mòbils, no hi ha sorolls més enllà del lògic murmuri, no hi ha pantalles, no hi ha música. Més que una actitud contemplativa i relaxada dels visitants com veus als altres grans museus, aquí detectes una inquietud per mirar, un desig de descobrir. Recuperes una mica de fe en la humanitat quan contemples un grup de persones fent un esforç per entendre una sensibilitat peculiar i enigmàtica. T’acostes al grup i pares l’orella. "Es como estar buscando a Wally, pero sabiendo que no está", diu una noia a la seva mare. Una japonesa pregunta a un amic si ha vist el que ella acaba de veure. Són dues cames enganxades a una bola de carn i dues orelles. Al mig hi ha un punyal clavat. Ell li fa que sí amb el cap. No entenc el japonès però tothom fa el mateix. Demanar als acompanyants si han vist el que acaben de descobrir.
La velocitat de circulació en un museu és un tema digne d’estudi. Amb l’exposició temporal de Hieronymus Bosch qualsevol ritme és massa ràpid. Els quadres atapeïts demanen molt de temps per devorar-los amb la mirada.
Marxes satisfet per haver estat tan a prop d’un munt d’enigmes però amb la recança d’haver deixat escapar milers de secrets. Creues la botiga del museu per sortir. “Me voy a comprar el fular del 'Jardín de las delicias', así tendré tiempo de observar los detallitos del cuadro mientras voy en el autobús", diu una senyora elegant al seu grup d’amigues. Riuen. Hieronymus Bosch també s’ho hauria passat molt bé si hagués nascut cinc-cents anys després.
