BarcelonaAL VOLTANT DE 500.000 PERSONES A EUROPA viuen amb esclerosi múltiple. La malaltia es diagnostica, sobretot, en persones joves d’entre 20 i 40 anys, i la majoria de vegades són dones. En adultes joves, doncs, és una de les causes més importants de discapacitat després dels accidents de cotxe. L’any 1995 es va aconseguir el primer medicament per tractar el tipus més freqüent de la malaltia. Des d’aleshores han sortit al mercat 13 fàrmacs més per al mateix tipus de malaltia que aconsegueixen pal·liar-ne els danys i anar frenant-ne el progrés. No obstant, encara són orfes de medicament els malalts afectats pels altres tipus. Aquest mes Barcelona ha acollit el 31è Congrés del Comitè Europeu per al Tractament i la Recerca en Esclerosi Múltiple (ECTRIMS), que presideix Xavier Montalban, director del Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya (Cemcat). Des del centre català s’estan fent importants contribucions internacionals per trobar nous fàrmacs.

Com es pot millorar el tractament de la malaltia i arribar a tothom?

El que estem vivint ara és el final d’un mateix enfocament terapèutic per a tots els casos. El nombre de tractaments disponibles per a l’esclerosi múltiple amb diferents mecanismes d’acció és molt ampli, n’hi ha de més adequats per a uns malalts o per a altres. Cal entendre el pronòstic de cada cas, escollir el millor tractament possible i predir la seva eficàcia i els efectes secundaris que pot tenir. Això no és fàcil, però cada cop tenim més proves, incloent-hi dades que es poden obtenir analitzant biomarcadors i altres predictors, que ens permeten avançar en aquesta direcció.

¿Participeu en assajos clínics amb fàrmacs més eficaços?

Hem pogut provar l’efecte terapèutic d’un anticòs monoclonal amb dos assajos clínics, un amb pacients amb la forma de malaltia que es manifesta amb brots, que són el 85% dels afectats. I hem vist que efectivament pateixen menys brots, menys danys i menys discapacitat. També ho hem investigat amb malalts amb formes progressives de la malaltia, que són el 15%, i que pateixen una discapacitat progressiva tot i no tenir brots. Per a aquest tipus no hi havia cap medicament i hem vist que hi ha un efecte positiu perquè disminueix l’evolució de la discapacitat. Nosaltres hem liderat aquest estudi internacional, amb 700 pacients, i esperem que l’any vinent l’Agència Europea del Medicament i la FDA (l’americana) donin el vistiplau per utilitzar-lo. També hem vist que hi ha un antibiòtic, la minociclina, que pot ser útil en casos de detecció precoç perquè redueix a la meitat les recaigudes.

¿Un cert perfil genètic fa algunes persones més susceptibles a la malaltia?

Hi ha una predisposició genètica, tot i que no és hereditària. En bessons idèntics, si un té la malaltia l’altre té un 30% de possibilitats de desenvolupar-la. Es pot fer una altra lectura de la dada: vol dir que el 70% no la tindrà. Un fill de pare o mare afectat té cinc cops més probabilitats de desenvolupar la malaltia. En la malaltia hi intervenen 200 gens, però sabem que també hi ha una quantitat de factors ambientals que hi intervenen.

I quins factors ambientals ja sabeu que hi poden influir?

Els nivells baixos de vitamina D augmenten la susceptibilitat i fan empitjorar els malalts. Als aliments hi ha poca vitamina D i s’ha apuntat que potser seria convenient prendre suplements. Una font és el sol. Aquesta recomanació estaria adreçada al mateix malalt o als familiars de malalts, però encara no hi ha assajos clínics que ho avalin. El tabaquisme també empitjora l’evolució de la malaltia. Els malalts fumadors que deixen el tabac milloren notablement. Així doncs, fumar sempre és dolent, però si ets malalt o un familiar encara més. També es creu que el sobrepès a l’adolescència és un factor de risc. I que la dieta rica en sal afavoreix els trastorns neurològics, entre ells l’esclerosi múltiple. També s’ha vist que la microbiota intestinal, els dos quilos de microorganismes que habiten al nostre budell, i la seva regulació pot afavorir o empitjorar la malaltia. Un altre factor de risc és haver estat infectat pel virus d’Epstein-Barr.

Una cosa que crida l’atenció és l’augment de la malaltia en els últims temps.

Sí, ha augmentat. A Catalunya hi ha uns 7.000 malalts. Fa 20 anys n’hi havia la meitat. No obstant això, la seva esperança i qualitat de vida és molt millor que fa dues dècades.

¿I es pot atribuir a un empitjorament del nostre entorn?

No és clar.

Les dones són les més afectades. Per què?

Tampoc hi ha una explicació clara. Ara les dones treballen més -tot i que no queda clar que l’estrès sigui un factor de risc-, no prenen tant el sol i, per tant, els nivells de vitamina D són més baixos. També fumen més, i això augmenta el risc. A tot això s’hi sumen factors hormonals.