JOHN LUNDBERG I EDDIE WEITZBERG SÓN DOS INVESTIGADORS de l’Institut Karolinska que fa poc han confessat que, durant 17 anys, en els seus nombrosos articles científics, en editorials i introduccions de llibres, han intentat col·locar tantes cites de Bob Dylan com han pogut. Tots dos, uns admiradors absolutament acèrrims del cantautor nord-americà, van proposar-se el repte d’introduir en els seus treballs tantes frases com fos possible, en el mateix títol o amagades en el text.

Aquesta juguesca es va acabar estenent a tres investigadors més i va donar com a resultat articles amb títols tan recarregats com Nitric oxide and inflammation: the answer is blowing in the wind, Tangled up in blue: molecular cardiology in the postmolecular era. O fins i tot cites dobles com Blood on the tracks: a simple twist of fate. Sembla que la seva pràctica està lluny d’aturar-se perquè hi ha en joc un sopar per al guanyador. El fet ens fa oblidar una vegada més el tòpic absurd del científic amb una nul·la sensibilitat artística i musical, i destrossa aquest concepte de cultura seccionada en ciències i lletres tan estesa.

Seria divertit, a més, que la idea proliferés arreu i que els investigadors n’explotessin les possibilitats. Per exemple, un químic admirador de Lluís Llach que escrigui sobre els enllaços amb pont d’hidrogen podria titular Et deixo un pont d’hidrogen de mar blava. Els biòlegs marins admiradors de Manel podrien fer perles com Relació del nivell de zooplàncton amb la variació del fitoplàncton al mar! Al mar! Els investigadors climàtics nostàlgics dels grans temes dels Europe podrien donar un aire apocalíptic al seu article amb: Efectes del CO2 a l’atmosfera: it’s the final countdown. També els científics que estudien les noves aplicacions del grafè podrien citar Juan Luis Guerra amb Ojalá que llueva grafeno en el campo. O potser algun dia un admirador de l’eloqüència del Fary bateja un nou material com La mandanga.

Això sí, davant la troballa d’un nou recobriment que eviti l’oxidació del ferro, seria de justícia citar Peret i el seu La fiesta no es para FeO’s. No és un repte fàcil però les possibilitats són infinites i, evidentment, molt millorables.