Publicitat
Publicitat

Entre els dos mons

Que l’art depengui més del món exterior o del món interior és una qüestió que està plantejada des del Renaixement. La trobem ja als textos d’Alberti o de Leonardo. Aquest últim, estudiós exhaustiu del funcionament de la naturalesa visible, creu que l’art també depèn de la naturalesa interior, invisible però determinant. De fet, aquesta és, possiblement, la qüestió essencial de l’art, el conflicte que més reflexions ha despertat, sobretot a l’època moderna, traduït molts cops, equivocadament, en la lluita entre realisme i abstracció. Crec que els expressionistes de Der Blaue Reiter, amb Kandinski al capdavant, són els que van apuntar conclusions més notables sobre els ponts que uneixen els dos mons que habita l’ésser humà.

Juntament amb els de Kandinski em semblen particularment atractius els plantejaments d’Alexej von Jawlensky, un rus, com aquell, que va desenvolupar la seva vida creativa a Alemanya. Jawlensky va ser un competent pintor de natures mortes, paisatges i retrats. Però, per a mi, va arribar a l’excel·lència amb la pintura d’uns singulars caps que no representaven a ningú en concret i que mostraven els rostres com si fossin fragments d’un paisatge. Sense allunyar-se del tot del figurativisme, Jawlensky va practicar un elevat nivell d’abstracció. El fruit van ser una mena de màscares còsmiques en les quals, al costat de la fascinació avantguardista pel primitivisme, no es pot descartar la influència de la tradició russa de les icones.

Com es pot comprovar a Cap, obra del 1910, Jawlensky construeix les seves màscares còsmiques en territoris de colors vius delimitats per vigoroses línies negres. El que en resulta no és un rostre concret o, si es vol, són tots els rostres confusos en un gran paisatge policrom. Uns ulls desmesurats dominen l’espai de la màscara: els ulls que miren el món exterior, els ulls que veuen el món interior.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT