Publicitat
Publicitat

Les estacions de la vida

Si ens preguntem per què el motiu de les quatre estacions ha interessat tants poetes, músics i pintors, la resposta més immediata ens porta a la importància del temps i a la lluita contra el temps. L’art reflecteix la fugacitat, però també vol lluitar-hi. Enfront d’un temps lineal i acumulatiu, una fletxa directa des del bressol fins a la tomba, el temps que suggereixen les quatre estacions és cíclic, circular, un etern retorn en què, després de la mort de l’hivern, es produeix la resurrecció primaveral. De fet, si la percepció humana, ignorant l’acumulació dels anys, atengués només el cicle de les estacions, la imatge que tenim de l’home seria radicalment diferent. La vida seria vista com una perpètua metamorfosi.

Molts artistes han pintat les quatre estacions. Però potser ningú ho ha fet amb l’essencialitat de Giuseppe Arcimboldo, que va abordar el tema de manera recurrent i amb una visió inèdita. Arcimboldo no ha sigut un dels meus pintors favorits malgrat l’esforç de Dalí i altres surrealistes per explicar la seva genialitat. El manierisme dels seus brutescos em deixava força indiferent. No obstant això, com en altres casos, el pas dels anys -dels meus anys- ha anat al seu favor. Ara el veig no sols com un artista singular i extravagant sinó com un lúcid intèrpret de la idea de metamorfosi.

Arcimboldo fa confluir la tradició de la natura morta amb la tradició del retrat. La naturalesa s’humanitza, l’home es naturalitza. És una simbiosi dinàmica en què tot queda estranyament integrat. No sense una gran ironia, Arcimboldo explica als espectadors que la condició humana és també una condició animal, vegetal, mineral. Tot forma part de la metamorfosi. I res millor per representar-ho que el tema de les quatre estacions, un dels seus predilectes: el pas de la vida com a retorn de la vida.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT