Després de la massacre de la plaça Rabà al-Adauiya del Caire perpetrada per la policia d’Al-Sissi contra els seguidors del president derrocat Mohammed Mursi l’agost del 2013, es va fer famós aquest símbol de la mà amb quatre dits.

EL FUTUR DE L'ISLAMISME

L’islam polític pot reeixir en el món modern?

La revista ‘The Economist’ analitza, amb aportacions dels seus periodistes des del Caire, Istanbul i Tunis, la situació actual dels partits polítics islamistes a la conca mediterrània

Després de la massacre de la plaça Rabà al-Adauiya del Caire perpetrada per la policia d’Al-Sissi contra els seguidors del president derrocat Mohammed Mursi l’agost del 2013, es va fer famós aquest símbol de la mà amb quatre dits. / AMR ABDALLAH DALSH / REUTERS

"Morts, moribunds o detinguts”. Així és com un membre dels Germans Musulmans egipcis descriu l’estat dels seus companys integrants del que ha sigut el moviment islamista més destacat del món. Després de la Primavera Àrab del 2011, els Germans Musulmans van guanyar les primeres eleccions lliures a Egipte i, a principis del 2012, governaven el país. Ben aviat, però, l’exèrcit, encapçalat per Abdel Fattah al-Sissi, amb el suport d’una onada de protestes massives, els va fer fora del poder. Aquest mes fa quatre anys que Al-Sissi, l’actual president, va aixafar el moviment a la plaça Rabà al-Adauiya i, avui dia, els membres de la germandat que no són morts o a la presó han fugit o viuen amagats.

Tot i això, els Germans Musulmans, un moviment transnacional del qual han sorgit molts altres partits islamistes de la regió, continua infonent por als autòcrates àrabs. Per comprovar-ho, només cal fixar-se en l’aïllament de Qatar. Egipte, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Bahrain han trencat els vincles diplomàtics i de transport que els unien amb aquest regne minúscul ric en gas després d’exigir-li que deixés de donar suport als Germans Musulmans, que tanqués Al-Jazira, una cadena favorable a aquest moviment, i que fes fora del país les tropes de Turquia, que està dirigida per un partit, Justícia i Desenvolupament (AK), inspirat pels Germans Musulmans. Segons aquests països, són una organització terrorista que amenaça de subvertir l’ordre establert.

Tot i que no hi ha dubte que els Germans Musulmans han inspirat actes violents i que afiliats seus han perpetrat atemptats, es fa més difícil dilucidar si el moviment és essencialment violent. Malgrat que Hassan al-Banna -que va fundar el moviment el 1928 a Ismailia, al nord-est d’Egipte- reclamava reformes graduals, també va acomodar en el si dels Germans Musulmans partidaris de l’activisme violent. Sayyid Qutb, una figura destacada del moviment als 50 i als 60, era favorable a empunyar les armes contra els dirigents impius. L’islamisme modern que va sorgir d’aquest debat -definit en termes generals com un moviment que té com a finalitat que l’estat es regeixi pels principis islàmics- va optar per diferents vies. Entre les seves encarnacions i hibridacions actuals hi ha grups tan diversos com Ennahda, un partit polític tunisià pacífic, o l’Estat Islàmic (EI), un grup jihadista violent que qualifica els Germans Musulmans d’apòstates. Actualment, els Germans egipcis estan dividits entre els partidaris d’adoptar tàctiques de confrontació, alguns dels quals accepten la violència, i els que defensen un plantejament més conciliador.

Els saudites i altres països que pressionen Qatar asseguren que l’espectre islamista en el seu conjunt és inacceptable (per bé que, per motius tàctics, alguns han fet causa comuna amb islamistes a Palestina, el Iemen i Síria). Altres -entre els quals hi ha governs occidentals que s’han oposat a les veus que pretenien etiquetar els Germans Musulmans com a organització terrorista- són del parer que cal fer certes distincions. Ara bé, no és cosa fàcil. Massa sovint, en elegits, islamistes ostensiblement moderats i democràtics han resultat no ser ni una cosa ni l’altra, i això dona credibilitat a l’argument que el seu compromís amb la democràcia no va gaire més enllà del lema “un home, un vot, una vegada”. De tota manera, hi ha islamistes que participen en política i fins i tot encapçalen governs amb moderació i eficàcia.

Religió i vida pública

Els islamistes no són pas els únics que volen introduir la religió en la vida pública. A l’Índia, el partit que governa el país, el BJP, propugna un nacionalisme de signe específicament hindú. A Israel, hi ha un grapat de partits que pretenen crear un estat més obertament jueu. A Europa, hi ha molts cristianodemòcrates que es prenen les dues parts del seu nom seriosament. I, als Estats Units, el programa del Partit Republicà sosté que, si “els drets naturals inalienables atorgats per Déu” entren en conflicte amb “un govern, un tribunal o drets concedits per l’ésser humà”, han de prevaler els primers. “La majoria d’islamistes podrien estar d’acord amb el que diuen els republicans”, assenyala Nathan Brown, de la Universitat George Washington.

Malgrat això, l’islam és únic en almenys un sentit. Mentre que Moisès va ser un líder sense estat i Jesús va ser un dissident executat per un estat, el profeta Mahoma va ser un líder polític que va fundar un estat, i els textos sagrats musulmans ho reflecteixen. “A l’Alcorà hi ha mandats clars, directes i textuals, que van des de l’aplicació dels càstigs hudud [per a infraccions com el robatori] fins a normes específiques relatives a l’herència”, escriu a Islamic exceptionalism Shadi Hamid, de la Brookings Institution, un grup de reflexió. Per aquest motiu, els Germans Musulmans afirmen orgullosos: “L’Alcorà és la nostra Constitució”.

Ara, si bé l’Alcorà es refereix amb concreció a l’herència i a altres qüestions, és més confús pel que fa a la manera d’organitzar el govern. En una sura es donen instruccions a Mahoma perquè consulti els membres de la comunitat. En una altra, se li atorga el poder absolut sobre ells. Immediatament després de la mort del profeta van sorgir els desacords. Els seus seguidors més propers no van ser capaços de decidir si el càrrec de califa -el dirigent que suposadament havia de succeir Mahoma- havia de ser electe o hereditari, i la disputa va acabar desembocant en el cisma entre sunnites i xiïtes respectivament.

El califat no és pròpiament un mandat de l’Alcorà, però “el pensament musulmà tradicional el considerava una part inherent de l’islam, cosa que, de manera involuntària, ha polititzat la fe durant segles”, escriu Mustafa Akyol, l’autor d’ Islam without extremes. Els califats hereditaris en què el poder religiós i secular estaven units en una sola figura van ser el model per als estats islàmics durant més d’un mil·lenni.

Tanmateix, el que va acabar donant lloc al moviment islamista contemporani va ser la descomposició de l’Imperi Otomà i l’abolició del califat per part de la Turquia republicana. Els musulmans -humiliats pel colonialisme i els fracassos del socialisme i el nacionalisme, a l’empara dels quals autòcrates autòctons miraven d’apropiar-se de l’islam en benefici propi- anhelaven una alternativa amb sentit en un món d’estats-nació i eleccions. Els Germans Musulmans els en van oferir una.

La democràcia no és una de les prescripcions de Mahoma, motiu pel qual Al-Banna la va rebutjar per considerar-la, juntament amb els partits polítics i fins i tot l’estat àrab modern, una importació estrangera. Tanmateix, també hi va veure un progrés per etapes en el camí cap a l’estat islàmic. Cadascuna d’aquestes etapes exigia tàctiques diferents. Així doncs, en un primer moment els islamistes podien restar importància al seu objectiu diví i fins i tot participar en eleccions si això implicava una millora de la seva posició a llarg termini. Alguns dels seus seguidors van acabar acceptant la democràcia com un element que formava part de totes les etapes del procés, però els crítics esgrimien que la majoria d’islamistes eren en el fons antidemocràtics i que encara ho són.

El cas Erdogan

Aquesta és una de les lents a través de les quals es poden veure l’AKP i el seu líder imponent, Recep Tayyip Erdogan. Quan Erdogan va fundar l’AKP el 2001, semblava que era el representant d’un nou tipus d’islamisme, el que molts anomenaven “islamisme light ”, que se centrava en la llibertat i el lliure mercat. Després de guanyar les seves primeres eleccions legislatives el 2002, el partit va impulsar reformes democràtiques, va sotmetre l’exèrcit turc i va consolidar el reconeixement dels drets humans al país. Turquia es va alçar com a model esperançador per a altres partits islamistes.

Erdogan, però, va anar concentrant cada cop més poder a les seves mans. Es va apropiar dels mitjans de comunicació estatals i va expulsar els crítics que hi havia al govern, l’exèrcit i el sistema judicial. Els membres de l’AKP més progressistes, com l’expresident Abdullah Gül, van ser apartats. Un cop d’estat fallit perpetrat el juliol del 2016 va desfermar una purga desenfrenada. Es van detenir desenes de milers d’enemics, reals i imaginaris, entre els quals hi havia periodistes. Es van tancar entitats de la societat civil, es van despatxar funcionaris i es va bloquejar l’accés a parts d’internet. Al mes d’abril, un referèndum sobre una reforma constitucional (que, segons els crítics, estava manipulat) va atorgar encara més poder al president.

Turquia és la prova documental B per als que al·leguen en contra dels islamistes aparentment moderats. La prova documental A és Egipte. Mohammed Mursi, el dirigent dels Germans Musulmans que va arribar a la presidència del país, va provocar divisions i es va tancar en banda des de bon començament. El primer any de mandat va decretar que la seva figura no estaria subjecta a restriccions judicials. Va imposar una Constitució malgrat l’oposició dels polítics seculars i va inundar el govern d’islamistes. Quan es va produir el cop d’estat en contra seu, gran part de l’opinió pública ja s’havia posicionat a favor de l’exèrcit.

Ara hi ha qui sosté que aquests desenllaços -l’èxit dels sectors antiliberals a Turquia i el fracàs dels sectors antiliberals a Egipte-, tot i ser inevitables, eren previsibles. De tota manera, cal tenir en compte els contextos respectius. Abans que l’AKP guanyés importància a Turquia, s’havien tancat quatre partits islamistes arran d’un cop d’estat o per ordre judicial. Després de l’accés al poder de l’AKP, el partit va continuar rebent amenaces. Els secularistes de l’exèrcit -una part de l’ estat profund del país- van intentar vetar el candidat presidencial del partit el 2007. Un any més tard, el fiscal en cap de Turquia va acusar l’AKP de ser antisecular i gairebé va aconseguir que se’l prohibís. Es van produir un seguit d’atacs amb motivacions polítiques i, després, l’intent de cop d’estat.

A Egipte, els Germans Musulmans van topar amb una oposició similar protagonitzada per un estat profund format per soldats, jutges i buròcrates. La policia es va negar a patrullar pels carrers, cosa que va provocar un augment de la delinqüència. Els empleats de les companyies del gas i de la llum van provocar apagades artificials i crisis per escassetat de combustible. Jutges nomenats pel predecessor de Mursi van invalidar els resultats d’unes eleccions.

Les minories repliquen

Aquests desafiaments no excusen l’autoritarisme de què fan gala Mursi i Erdogan, però potser l’expliquen millor que les idees sobre la presència d’una essència antiliberal en la seva ideologia. “Els partits islamistes tendeixen a adaptar-se al seu entorn polític”, diu Marc Lynch, de la Universitat George Washington. La por que els secularistes intentessin soscavar els seus governs va convèncer els islamistes electes que necessitaven acumular tot el poder possible, i la manca d’una tradició democràtica ben assentada va empitjorar les coses. El problema amb l’AKP, diu Akyol, no és pas que hagi sigut massa islamista: “El que passa és que està resultant ser massa turc”.

En altres llocs, els partits islamistes han continuat participant en les eleccions. Les sucursals dels Germans Musulmans a Jordània i Kuwait, després de patir anys de repressió, van obtenir resultats relativament bons en les eleccions parlamentàries de l’any passat. Un partit sorgit dels Germans Musulmans, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), ha guanyat les dues últimes eleccions parlamentàries al Marroc i en l’actualitat encapçala el govern. Fora de l’òrbita del moviment hi ha partits islamistes políticament actius a Indonèsia, Malàisia i el Pakistan. No es pot descartar que tots aquests partits estiguin jugant al vell joc d’Al-Banna, el fundador dels Germans Musulmans. Però almenys és plausible que els esdeveniments no hagin de seguir indefectiblement aquest camí en entorns que no fomenten l’autoritarisme. Gairebé a tot arreu on els islamistes són actius políticament hi ha controls que limiten el poder que poden arribar a amassar. Al Marroc, Jordània i Kuwait, la veritable autoritat són els monarques.

Dit això, no cal pas que els islamistes guanyin eleccions nacionals per tenir una repercussió antiliberal. A Indonèsia, una democràcia secular, cap partit que es declari obertament religiós ha rebut més del 8% dels vots en unes eleccions parlamentàries nacionals, malgrat que el país és majoritàriament musulmà. Tot i això, càrrecs electes islamistes de nivell local han promulgat més de 400 ordenances locals basades en la llei islàmica d’ençà que el 1999 es va concedir més autonomia a les regions del país. A la província d’Aceh, l’alcohol hi està prohibit, hi ha restriccions en la indumentària femenina i l’adulteri i l’homosexualitat estan castigats amb assots.

Probablement el senyal més inquietant del poder de la minoria islamista va arribar al mes d’abril, quan el popular exgovernador cristià de Jakarta, Basuki Tjahaja Purnama, més conegut com a Ahok, va perdre els comicis per a la seva reelecció. Els partidaris islamistes del seu rival, Anies Baswedan, van dir als votants musulmans que votar un cristià era haram (prohibit per l’islam). Ahok va intentar discutir aquesta afirmació citant l’Alcorà, però, en un vídeo manipulat, feia la impressió que estigués menyspreant el llibre sagrat. Se’l va acusar de blasfèmia, va perdre les eleccions i ara se l’ha condemnat a una pena de presó.

Indonèsia és, doncs, una mostra de la manera com els mecanismes de la democràcia poden magnificar el poder d’una minoria antiliberal. Una enquesta feta el 2015 pel Centre per a l’Estudi de l’Islam i la Societat, un grup de reflexió de Jakarta, va revelar que la proliferació d’ordenances basades en la xaria era deguda en gran part a les concessions que els polítics locals feien davant de les demandes de grups conservadors musulmans a canvi de vots. Un cop es promulga la llei de Déu, a l’home li costa derogar-la. A Aceh, una proporció substancial de la població veu la xaria amb recel, però cap dels principals candidats que van concórrer a les eleccions de la primavera passada no discutia les restriccions imposades recentment a l’empara de la xaria per por a ser condemnats a l’ostracisme.

La legislació islamista, al marge dels partits que la promulguin, gaudeix d’un suport generalitzat als països islàmics (vegeu el gràfic). A Egipte, els sondejos fan palès que hi ha majories que donen suport als codis jurídics basats en la xaria, als càstigs extrets de l’Alcorà i al fet que es faculti el clero per redactar legislació. Però aquest no és un tret destacat del govern de l’AKP a Turquia. Per bé que el partit ha construït mesquites i ha obert escoles religioses, ha restringit la venda d’alcohol i ha aixecat prohibicions relatives al vel, no ha prohibit el consum d’alcohol ni ha imposat restriccions a la indumentària. De fet, sovint ha fet la impressió que estava més interessat a posar l’islam al servei de la política que no pas a l’inrevés.

Per als liberals, és inquietant saber que, fins i tot estant en minoria, els islamistes són capaços d’incrementar les restriccions. Però, al capdavall, aquest és un risc amb què conviuen les democràcies de tot tipus, un perill que, si els sistemes democràtics són sòlids, es pot combatre. És per això que alguns analistes creuen que el més important són les eleccions, no pas el liberalisme: la democràcia no liberal, afirmen, és precursora de la democràcia liberal. Cal donar temps als països anteriorment governats per règims autoritaris perquè la democràcia hi arreli i es consolidi a través de la pràctica. Els secularistes que el 2013 maldaven per expulsar els Germans Musulmans del poder a Egipte van sentir sovint aquests arguments. Segons aquest raonament, tot el que Mursi fes ho podien desfer altres governs seculars en el futur.

El nou model

Prendre’s seriosament aquest discurs implica donar per fet que els islamistes, un cop ascendeixin al poder, seguiran celebrant eleccions. En aquest cas, el model és Tunísia. Molts afiliats d’Ennahda somien crear un estat islàmic a Tunísia en què la xaria sigui omnipresent. Però, en conjunt, el moviment fundat i encapçalat encara avui per Rachid Ghannouchi ha fet gala de la seva moderació i d’una insòlita disposició pactista.

Ennahda va patir molt durant les dècades de dictadura secular de Zine El Abidine Ben Ali, que va prohibir el moviment. Després del derrocament de Ben Ali el 2011, un partit creat pel moviment va obtenir un bon nombre d’escons en les primeres eleccions lliures de Tunísia. Un cop al govern, però, va fer figa i va perdre el favor dels tunisians, molts dels quals veien els islamistes amb escepticisme. El fet que musulmans ultraconservadors assassinessin dos polítics d’esquerres el 2013 va empitjorar les coses.

L’oposició al govern d’Ennahda va culminar en protestes al carrer que van amenaçar de revertir els fràgils progressos democràtics del país, però, en lloc d’enrocar-se, com van fer els Germans Musulmans a Egipte, Ennahda va optar per cedir terreny (especialment després del cop d’estat d’Egipte). En les negociacions per a una nova Constitució, va acceptar recomanacions liberals, com ara que la llibertat de culte estigués garantida. Després que el Parlament aprovés la llei fonamental -amb els diputats cantant “ mabrouk aleina ” (felicitem-nos tots)-, Ennahda va entregar el poder a un govern tecnocràtic al mes de gener del 2014. El partit va perdre les eleccions següents en favor de Nidaa Tounes, un partit secularista creat expressament per vèncer els islamistes. Ghannouchi va travar de seguida una aliança (i amistat) amb Béji Caïd Essebsi, el fundador del nou partit. De llavors ençà, Nidaa Tounes s’ha escindit, però Ennahda no ha fet valer el seu avantatge com a partit amb més escons del Parlament. “En aquesta situació de transició, el que necessitem és un consens ampli”, diu Ghannouchi. Un membre dels Germans Musulmans d’Egipte ho planteja d’una altra manera: “Van aprendre dels nostres errors”.

Ara Ghannouchi afirma que Ennahda no és un partit islamista, sinó un partit de “musulmans demòcrates”, afí als partits cristianodemòcrates europeus. El moviment ha separat el partit polític del seu braç religiós, que ara només és responsable de la dawah (el proselitisme i la prèdica). Als seus polítics no els és permès de pronunciar discursos en mesquites i els religiosos no poden dirigir el partit. Ennahda segueix bevent de l’islam com a font d’inspiració, diu Ghannouchi, però “la presència de la religió [en la societat] no la decideix ni la determina l’estat”. Hauria de ser un “fenomen que partís de la base” i, quan hi ha un Parlament electe, “la religió, en la mesura que està representada en la societat, també està representada en l’estat”.

Des de fa temps, els secularistes i els liberals han tingut l’esperança que el corrent majoritari de l’islamisme seguís el mateix camí. En essència, el que esperen és que els islamistes, que durant molt de temps han conformat un moviment de protesta, esdevinguin menys islamistes quan topin amb la realitat del poder. Això planteja altres interrogants. “Que els partits islamistes, quan surten elegits, hagin de renunciar al seu islamisme és contrari a l’essència de la democràcia: la idea que els governs han de respondre o si més no acomodar-se a les preferències de l’opinió pública”, escriu Hamid.

Els membres més conservadors d’Ennahda estan descontents amb la direcció que ha pres el moviment. D’altres dubten de la bona fe d’Ennahda i sostenen que el factor que ha motivat la seva moderació és la por de la repressió i de la contestació. Dit d’una altra manera, afirmen que les seves accions són de caràcter tàctic. “Rebem per totes bandes”, comenta Ghannouchi.

Com la caiguda de l’islamisme a Egipte, l’evolució més afortunada del moviment a Tunísia és, en gran part, una qüestió de context. A diferència d’Egipte i Turquia, Tunísia no té un exèrcit fort i polititzat. A més, mentre que la repressió que l’estat exercia a Egipte abans de la revolució semblava radicalitzar els Germans Musulmans, a Tunísia va portar els membres d’Ennahda, que a la presó compartien cel·la amb altres líders opositors, a adoptar una visió més liberal. És indiscutible que els reptes singulars que afronta l’islamisme en cada país han anat modelant el seu desenvolupament. Ghannouchi diu que no té cap voluntat d’exportar el model d’Ennahda perquè entén que és fruit del context de Tunísia. “Però si algú troba que pot treure profit de la nostra experiència, nosaltres estarem encantats que ho faci”. 

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT