Publicitat
Publicitat

CAPS I PUNTES

El paral·lel d’en Rossend Llurba

Malgrat ser un personatge oblidat, Albertí defensa que Llurba va ser el veritable emperador del Paral·lel, i no pas Alejandro Lerroux

Feia temps que sentia a parlar d’aquest text. Van localitzar-lo en ocasió de l’extraordinària exposició sobre el Paral·lel que es va poder veure, fa uns anys, al Centre de Cultura Contemporània. Els seus comissaris, Xavier Albertí i Eduard Molner, van accedir a una sèrie de mecanoscrits inèdits de Rossend Llurba, conservats per la família. Entre aquells papers, destacava una obra que va quedar inconclusa el 1954, titulada El meu Paral·lel. Quan Llurba va morir, tot just havia començat a redactar els dos primers capítols: El Paral·lel fins a l’any 1900 i El Paral·lel de 1901 a 1910.

Ara l’editorial Comanegra els publica sota el títol Història del Paral·lel, en una edició completada amb dues seleccions d’articles i entrevistes de Llurba publicades a la premsa: Ecos del Paral·lel i Barcelona que canta. A més, s’hi afegeixen tres materials literaris molt especials per entendre la seva relació amb la gran avinguda del teatre català, com són La font del Xirineu, considerat el primer cuplet en català de la història, del 1917, estrenat per Raquel Meller; La cançó del Paral·lel, i el conte Il·lusió és vida. Per arrodonir-ho, tres pròlegs d’Albert Arribas, Xavier Albertí i Enric H. March.

Malgrat ser un personatge oblidat, Albertí defensa que Llurba va ser el veritable emperador del Paral·lel, i no pas Alejandro Lerroux. Nascut l’any 1887 al Vilosell (Garrigues), va emigrar a Barcelona, on es va fer molt popular com a lletrista de cuplets, divulgador del tango, dramaturg i cronista urbà. Residia al Poble-sec, al carrer Roser, on hi ha una placa que el recorda. En aquestes memòries interrompudes, Llurba apareix com un observador minuciós dels carrers on viu i treballa. Registra l’evolució del seu racó de ciutat, amb una naturalitat pròpia de qui se sap protagonista. Així, ens informa que, en el seu inici, el Paral·lel només s’estenia entre Hostafrancs i el carrer Nou de la Rambla. I que, just a l’altura del carrer Nou, es va aixecar el primer local dedicat a l’oci: el Circo Español Modelo.

Recull l’aparició del primer cafè: el Café del Circo Español. I la dels que el van seguir, com el Cafè de París, també al xamfrà amb Nou de la Rambla, i el Cafè de Bessa, cantonada amb Fontrodona. O els primers bars, com la Taberna del Mariano, cantonada amb la ronda de Sant Pau, davant per davant d’on també hi havia la Taberna la Parra, on les classes populars acudien a tastar els seus bunyols de bacallà i les seves sardines escabetxades. Entre el carrer de Parlament i la futura plaça España hi havia una sèrie de barriades de barraques, habitades per gitanos. Recorda que l’any 1897 va aparèixer una barraca on feien projeccions: el Cinematógrafo Lumière. Però “no hi havia ningú que fos capaç de pronunciar la paraula cinematógrafo d’una tirada: uns deien cimatógrafo, d’altres cinematrófago, i la resta les vistes.

Llurba parla de llocs oblidats com el “camp de les xufles”, on s’hi va instal·lar el Circo Hipódromo de Verano, i el Teatre Victòria. O el solar conegut com Les Carolines, entre els carrers de Borrell i Aldana, on hi havia un teatret sense sostre anomenat Las Delicias. Descriu els soldats miserables, arribats de Cuba i les Filipines, que cantaven guajiras pel carrer. Explica com, l’any 1900, el Paral·lel va prendre partit pels rebels sud-africans, i va obrir la Taverna del Petit Boer. Descriu la desaparició dels murs que delimitaven els solars buits, a mesura que sorgien els teatres i les finques d’apartaments. Escriu a la Cançó del Paral·lel : “Aquest suburbi té un encant tan deliciós, tan parisenc, tan divertit, tan ciutadà, com no n’hi ha dos. Si així no fos, precís seria fins haver-lo d’inventar!”.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT