Quan Porbus va ensenyar a Frenhofer una pintura seva, la Maria Egipcíaca, per saber què n’opinava el mestre, aquest, que fins aleshores s’havia mostrat com un home xacrós i callat, va començar a parlar sense parar. Davant la mirada estupefacta del jove Poussin, que es comptava entre els qui veneraven aquella pintura, Frenhofer va anar desgranant les virtuts de l’obra, entre grans elogis, però sense arribar amb això a una sentència definitiva. La seva eloqüència el va portar a reconèixer que sí, que l’obra tenia dignitat. Que estava bé, fins i tot molt bé, en la composició, en els colors.... tot i que li mancava alguna cosa. I mentre creixia el neguit de l’artista sotmès a un tal escrutini, el mestre es va preguntar: “I doncs, què li falta?” Però no va trobar la paraula que definís el dèficit i només va balbucejar: “Un no-res, però aquest no-res ho és tot”. És la paraula que tan sovint ens manca, i que sempre busquem, encara que, per poca cosa que sigui, és sempre el més essencial de tot.

Amb aquest episodi de la meravellosa novel·la L’obra mestra desconeguda, Balzac, a banda de llegar-nos una fascinant ficció de l’artista modern, va formular amb una extrema claredat una asimetria humana fonamental: aquella que s’instal·la en l’esquerda entre el veure i el dir, entre la imatge i la paraula, o entre el que vivim i el que diem. I és que, en aquesta esquerda entre el que sentim o vivim i el que voldríem dir, les nostres paraules apareixen sempre temptatives i provisionals, sovint deficients, de vegades aproximades, i pocs cops fulgurants i plenes, encertades. És el repte de les paraules davant la immensitat i el misteri de l’art o de la vida. És el mateix que els va passar als crítics de La figura de la catifa de Henry James: quan un va dir, del llibre que discutien, que li produïa un plaer excepcional “la sensació -i s’ho va pensar una mica- d’un no sé què”, l’altre li va demanar: “La sensació de què?, digues”. I el primer llavors va sortir amb: “Amic meu, això és precisament el que vull que diguis tu!”

En realitat, per poc que es pensi, les paraules estan confrontades sempre a la seva pròpia precarietat. Volem parlar -i dir, amb això, el que pensem- perquè volem comprendre i perquè, algun cop, ens sembla que alguna cosa hem entès. Però, en les coses de l’art, com en les de la vida, com va escriure Adorno, “qui mira d’arribar a l’arc de Sant Martí, el fa desaparèixer”.

Sabem, des d’Aristòtil, que és qui primer ho va dir, que la paraula ens distingeix dels animals, perquè, a diferència del soroll i del crit, només la paraula pot dir el just i l’injust. Però les paraules, com tantes altres coses, ens costen, i de vegades molt. Ens costa dir-les perquè, de vegades, ens costa trobar-les. Perquè endevinem que les paraules han de fer justícia a les coses i a la realitat, al que sentim i vivim. Per això, si alguna cosa hi ha d’imperdonable és el parlar per parlar, el preguntar que no espera cap resposta, el diàleg amb qui no vol escoltar. En qualsevol d’aquestes actituds descobrim un profund menyspreu a l’ambició de tota paraula per ser una paraula justa. I descobrim, també, que davant la dificultat de trobar-les, no és possible la claudicació en una paraula que no diu res, en una pregunta que no vol resposta perquè ja la té, en un diàleg que ignora la nostra condició d’interlocutors.

I així, davant de la dificultat per trobar les paraules exactes que voldríem dir, podem sentir el que Godard deia de les imatges: que, en el fons, no busquem una paraula justa, sinó tot just una paraula. Perquè si no és justa, la paraula no mereix aquest nom.