CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Benjamin Barber: "Un Parlament mundial d’alcaldes canviaria la democràcia"

L'expert en teoria política és un bon coneixedor de Barcelona. L'abril va passar-hi uns dies convidat per l'Institut d'Arquitectura Avançada per parlar del seu últim llibre, 'If mayors ruled the world'

Després d'escriure I f mayors ruled the world [Si els alcaldes manessin al món], on proposa un Parlament mundial d’alcaldes, suposo que els alcaldes el deuen rebre amb els braços oberts.

[Riu] El primer que em diuen és: “Vol que dirigeixi el món? Si no tinc temps ni de dirigir la meva ciutat!” I jo els dic: “Doncs què feu reunint-vos amb mi, no teniu coses a fer a la vostra ciutat?” I em diuen: “Sí, però tot i així estaré encantat que puguem parlar”. Té moltíssima feina, un alcalde. Som al segle XXI, les ciutats juguen un paper internacional molt important, de manera informal i a través de col·laboracions ja governen el món. Des de la Conferència sobre el Canvi Climàtic de Copenhaguen, i també abans, els estats no s’han fet càrrec del canvi climàtic, ho han fet les ciutats. El 80% de les emissions de diòxid de carboni provenen de les ciutats.

Vostè diu que la democràcia està en perill, i que la solució no són les nacions.

Ara tots els problemes traspassen fronteres. El canvi climàtic, els reptes tecnològics, la immigració, el terrorisme… I encara responem a tots aquests reptes com a nacions frontereres del segle XIX! Les ciutats són interdependents de manera natural.

Posi-me’n exemples.

La immigració. A Amèrica hi ha 12 milions d’immigrants legals, però la realitat és que n’hi ha 24. Els Estats Units, com a nació, no en reconeixen la meitat, així que són il·legals, indocumentats. No els reconeixen, i diuen: “Si en trobem un, l’enviem a casa”. I els alcaldes diuen: “Perdoneu, però n’hi ha 100.000 a la meva ciutat! Tenen fills, i treballen, i van a l’escola, delinqueixen… Vull que l’escola els reconegui, vull que la policia els reconegui...” A les ciutats es comença a parlar ja de visats urbans. Bill de Blasio ha parlat de fer documents d’identitat novaiorquesos. A Califòrnia pots treure’t el carnet de conduir fins i tot si ets un immigrant il·legal, perquè la lògica és que, si ets allà i condueixes, val més que tinguis el carnet! Has de fer un examen i has de tenir una assegurança!

Les ciutats són més de veritat.

Les ciutats han de fer front a la realitat, no poden fingir que els problemes -la immigració, el canvi climàtic, etc.- no existeixen. Les ciutats acaben fent front a les conseqüències de problemes que elles no causen. Un alcalde ha de fer front a aquesta realitat. Els immigrants són aquí: com gestiono els hospitals, l’escola, la policia, etc.?

I com ho fem perquè els alcaldes puguin gestionar tot això?

Les estructures legals encara són les de les antigues nacions estat, que diuen que les ciutats són subsidiàries a la nació. Això ho hem de canviar. Europa ja és un experiment de cessió de sobirania. Però encara hem de compartir més perquè les ciutats tinguin la capacitat legal de fer més coses, amb més autonomia i jurisdicció, i han de tenir els diners per fer-ho. L’Estat, Madrid, no ha de donar els diners a Barcelona, n’hi ha prou que Barcelona pugui quedar-se alguns dels diners que ha de donar a Madrid. El 80% del PIB mundial prové de les ciutats. A Nova York passa el mateix: la ciutat dóna en impostos al govern federal molt més del que rep. Les ciutats han de dir: no ens ho quedarem tot, però sí una mica més per fer front als problemes que ens demaneu que afrontem.

Què proposa?

Busco una estructura de govern que permeti que això les ciutats ho puguin fer plegades. Posar un megàfon a les ciutats, perquè el món i els mitjans les puguin sentir. Donar-los l’oportunitat de treballar juntes. Ja ho fan informalment, però ho han de poder fer formalment. I ara és el moment.

Una mena de govern mundial?

O democratitzem la globalització o globalitzem la democràcia. Ara la democràcia encara està tancada dins la caixa de la nació estat. Les ONG estan bé, però no són democràtiques; les corporacions multinacionals no són democràtiques… Al món hi ha o bé una combinació d’organitzacions privades il·legítimes o bé l’anarquia. Són les dues opcions actuals. El que no tenim és legitimitat democràtica. Les ciutats estan en situació de crear aquests tipus de governs. No de dalt a baix, no amb un Rei de les Ciutats, no amb un Bloomberg alcalde del món, que mani sobre tothom. Ha de ser de baix a dalt, amb ciutats que cooperin, col·laborin i comparteixin experiències.

Ja comença a passar, de baix a dalt?

Les ciutats de Califòrnia van decidir fa 10 anys que els estàndards federals d’emissió de diòxid de carboni per als automòbils no eren prou exigents. Posem que el govern federal va dir que s’havien de recórrer 45 km per galó de gasolina [3,8 litres]. Califòrnia va dir: “Haurien de recórrer 56 km per galó”. I van fer les seves pròpies lleis. Van dir: “A Califòrnia cada vehicle venut ha de contaminar menys del que exigeix Washington”. Això va plantejar un dilema a la indústria de l’automòbil. Com que el 15% de vehicles dels EUA es venen a Califòrnia, podia fer que tots els vehicles seguissin els estàndards de Califòrnia o que només els seguissin el 15% i la resta contaminessin més. Però allò resultava estúpid. Sortia molt més a compte fer-los tots iguals. I va ser així com Califòrnia va fer que tots els vehicles que es venen als Estats Units contaminessin menys.

En té més exemples?

L’alcalde Steven Fulop, de Jersey City, està preocupat per les armes de foc. Tenim un lobi que fa que el 50% d’Amèrica vulgui armes per a tothom, sense regulació. Fulop va utilitzar el mercat i la cooperació entre ciutats. El principal comprador de munició a Amèrica són les forces de la policia municipal. Si el cos de policia municipal es posa d’acord i diu “Només comprem armes d’empreses armamentístiques que no venguin rifles d’assalt, que no venguin bales perforadores, que es fan servir per matar policies”, això tindrà efectes sobre el mercat perquè les empreses més importants deixaran de vendre totes aquestes coses, ja que les policies municipals són el seu millor client.

És un lobi de ciutats.

Les ciutats que treballen plegades poden canviar el món de moltes maneres, no només creant lleis i dictant ordres, sinó cooperant i fent les coses juntes. El problema és que no tenim una estructura de govern que ho faciliti.

D’aquí la proposta d’un Parlament mundial d’alcaldes.

Un Parlament mundial d’alcaldes canviaria la democràcia. Podrien treballar amb una plataforma virtual que permetés que els alcaldes, des dels seus despatxos, es trobessin amb alcaldes de la resta del món. I que una vegada a l’any poguessin viatjar i conèixer-los per connectar-hi personalment.

Quines ciutats representen la seva idea de ciutat estat? En té una llista?

Busco ciutats que pensin en termes de regions metropolitanes. Una de les ciutats amb què hem estat treballant és Amsterdam, amb l’alcalde Eberhard van der Laan, amb qui ens hem trobat moltes vegades. Londres, evidentment. Tot i que estic intentant que les grans ciutats, com Londres, Nova York i Tòquio, no siguin les dominants, perquè sovint l’ideal són ciutats com Barcelona, Amsterdam, Hamburg i Varsòvia -amb l’alcaldessa Hanna Gronkiewicz-Waltz, que hi està molt interessada i que també va ser a Medellín-, ciutats mitjanes, no de 10 o 20 milions de persones, sinó d’1, 2 o 3 milions. Barcelona té la mida perfecta.

Coneix bé Barcelona?

Hi he estat vuit o deu vegades, i li tinc molt d’afecte. M’encanta ser aquí. Vaig tenir una reunió productiva amb Xavier Trias, gràcies a Vicent Guallart. Barcelona és el centre d’una gran nació, la catalana, però alhora és una gran ciutat multicultural -hi ha 200.000 asiàtics i 250.000 africans-, i l’alcalde ha de gestionar totes dues coses. Barcelona és una ciutat model pel que fa als reptes i les possibilitats. Tendim a pensar sempre en les grans capitals, com Caracas, Buenos Aires o Madrid, però ciutats com Barcelona, o Bilbao, o València, són interessants, representen el tipus de ciutat on la majoria de gent viu.

I dels països emergents quines ciutats li agraden?

Tenim Medellín... I Tunis m’interessa molt. Tunísia és l’únic país dels que han emergit de la Primavera Àrab amb possibilitats i esperança de fer alguna cosa. Istanbul també és bastant interessant. Erdogan va ser alcalde d’Istanbul. La seva força com a primer ministre li va venir de ser alcalde durant aquells anys. D’altra banda, moltes ciutats de la Xina necessiten ajuda, perquè han passat del no res a tenir un milió d’habitants als suburbis, sense els serveis adequats. Com s’han de dissenyar aquestes noves ciutats? A Llatinoamèrica, Porto Alegre ha sigut una font de grans idees, més enllà de la ciutat. El pressupost participatiu ha sigut una de les idees més copiades arreu.

Però les grans capitals sempre voldran manar...

Aquest és un perill del Parlament mundial d’alcaldes. Podria ser un altre instrument de neocolonialisme per a Nova York, Londres i Tòquio. I és evident que són poderoses, però jo no vull veure una assemblea mundial d’alcaldes on tot es decideixi des de Nova York, Londres o Tòquio, encara que siguem a Frankfurt i encara que siguin ciutats importants.

I encara que vostè sigui de Nova York.

Per això mateix, sé com som els novaiorquesos. Per mi el lideratge de Barcelona, Amsterdam o Medellín és molt important. M’agradaria veure aquestes ciutats al nucli d’un comitè que proporcioni un lideratge urbà real de les ciutats mitjanes, que representen la major part de gent que viu en ciutats i on és factible un bon control democràtic. Qualsevol sociòleg o planificador diria que si passes dels 2 o 3 milions d’habitants això ja és més difícil. Si estàs per sota del mig milió el que és difícil és tenir les opcions i els recursos de tirar-ho endavant. Però a aquest nivell mitjà moltes de les millors ciutats del món -Milà, Bolonya, Torí, Barcelona, Bilbao- tenen possibilitats. A la gent li encanta viure a Barcelona, perquè és prou gran per trobar tot el que vulguis, i prou petita per sentir que és casa teva. Necessitem més ciutats com Barcelona.

I creu que els ciutadans estan preparats? ¿Hi ha arrelament i sentiment de pertinença a la ciutat en les grans capitals?

És més fàcil que n’hi hagi en una ciutat que en una nació estat. A nivell nacional, què és la ciutadania? És un espectacle esportiu, una cosa que veus a la televisió, el fet de votar una vegada a l’any però que després afecta altres persones. A nivell nacional, la ciutadania és una cosa tan fina que gairebé no existeix. Als barris, esclar, és genial que hi hagi solidaritat, però és a un nivell petit. A nivell de ciutat és diferent, perquè una ciutat és un grup de barris. En una ciutat encara tens la sensació de ser un ciutadà. Als Estats Units, quan preguntem: “Confies en el Congrés?”, nou de cada deu et diuen que no, i això que nosaltres n’escollim els membres! Als Estats Units, i també en altres països, quan preguntes si confien en el seu alcalde i els seus regidors, el 70% o 80 % diuen que sí. La confiança a nivell local és molt més alta, la sensació que l’alcalde és un dels nostres és molt més forta. Si preguntes a la gent sobre Europa… gairebé ningú vota! Però si preguntes a nivell de ciutat, hi tenen més esperances dipositades. Els ciutadans estaran encantats que els seus alcaldes, i ells mateixos, tinguin una veu més potent en els afers mundials.

Les smart cities no haurien de centrar-se només en la tecnologia, també han de ser ciutats igualitàries.

Jo sóc educador. En educació, no només ensenyem coses als alumnes, els fem de mentors. Els proveïm exemples d’una manera de viure, d’una manera de pensar, d’una manera de ser justos. Les ciutats també poden ser mentores. Barcelona podria ser una gran mentora, per exemple, per a una nova ciutat de la Xina, i ajudar en el disseny de la ciutat. Hi ha ciutats noves a l’Àfrica que necessiten mentors, hi ha ciutats petites i pobres a Llatinoamèrica que necessiten mentors. L’economia informal és un factor molt important en les ciutats nació en desenvolupament. Sovint no la reconeixem, aquesta economia submergida, sovint la reprimim. La realitat és que és una manera d’entendre les desigualtats. Les ciutats nació en desenvolupament poden ajudar les que ja estan establertes. La tutoria és un carrer de dues direccions.

Durant la crisi, moltes solucions han sortit dels ciutadans, no dels governs.

Europa no té un ciutadà europeu, té una moneda europea. Té bancs, i buròcrates a Brussel·les amb bones idees, però estan ordenant a la gent i als estats què han de fer. Has de pasteuritzar el teu formatge, fins i tot si això el destrueix. La sensació de ciutadania de baix a dalt a Europa ha desaparegut. Ha desaparegut també a nivell estatal, però no a nivell de les ciutats. Trias em parlava orgullós del Dia de Sant Jordi, i dels llibres i de les roses, i és fantàstic, perquè és una cosa que passa a peu de carrer. L’alcalde no ha de fer res, és de baix cap a dalt que sorgeix. Els festivals urbans, les festes dels barris, són molt potents. També a Nova York tot el veïnat s’hi aboca. A la ciutat el govern encara et pertany. Els festivals et pertanyen, la cultura et pertany, les places et pertanyen. La plaça l’ha fet un arquitecte, però pertany a la gent. Si els ciutadans no l’accepten, aquell arquitecte és inútil.

Quan ho explica als governs, l’entenen? O el temen?

Fa unes setmanes vaig ser a Brussel·les, i diversos comissionats em van dir una cosa que demostra que no ho acaben d’entendre. Em van dir: “Sí, les ciutats són un altre nivell important dels governs”. Jo els vaig dir: “No, una ciutat no és un nivell més del govern”. Una ciutat és la comunitat més antiga i és on les famílies i la solidaritat neixen. És on anem a l’església, on resem, on juguem i on morim. No és un nivell més del govern. I si no entenen això, no entenen què és una ciutat, i probablement aquest és el seu problema.

¿Als Estats Units hi ha més consciència i responsabilitat de ser ciutadà que a Europa?

Varia molt de ciutat a ciutat, fins i tot a Europa. A Holanda, per exemple, no escullen els alcaldes directament. L’ajuntament selecciona un candidat i el govern el designa, i la participació és molt baixa perquè la gent no creu que importi gaire. A la gent li agraden molt els seus alcaldes, són molt populars, però no els veuen com una cosa seva. A Anglaterra passa el mateix. L’alcalde de Bristol -una ciutat meravellosa-, George Ferguson, és el primer alcalde escollit pels ciutadans, perquè Bristol va decidir-ho així. He estat a Bristol tres cops en l’últim any, i és una ciutat vibrant i excitant.

Vostè deu ser l’única persona viva que se sap els noms de tots els alcaldes de totes les ciutats del món.

[Riu] En sé més que la majoria, això segur. De vegades fins i tot he de recordar als alcaldes el seu propi nom, perquè estan tan ocupats que se n’obliden. L’altre dia vaig ser a Holanda, i no només em vaig trobar amb els alcaldes de Rotterdam o Amsterdam, sinó també amb els d’Utrecht, Eindhoven i un munt de ciutats el nom de les quals la majoria de nosaltres no hem sentit mai. I són persones importants. La ciutadania neix al barri.

És molt apassionat i persistent.

L’alcalde Trias em va donar una gran lliçó, perquè jo sóc molt apassionat, i vull les coses ja. Sé que a mi no em queda gaire temps, i al món tampoc, perquè fem front a molts problemes -al canvi climàtic, la proliferació nuclear, etc.- que podrien posar punt final a la nostra civilització. Trias em va dir: “S’ha de ser apassionat, però també pacient”. M’ha semblat una gran frase, i ell n’és un gran exemple. Necessitem desesperadament el lideratge d’alcaldes com Trias, Ferguson i Van der Laan perquè puguin sentir-se arreu del món.

Tinc la solució: vostè hauria de presentar-se per a alcalde de Nova York.

No, sisplau, vull viure més anys! Seria una bona manera de matar-me de manera ràpida. Primer, sóc massa vell i, segon, preferiria ser el proselitista de tots els alcaldes que ser l’alcalde d’una sola ciutat.

El perfil de Benjamin Barber

Nascut el 1939, aquest expert en teoria política és investigador al Center of Philanthrophy and Civil Society de la Universitat de Nova York.

Bon coneixedor de Barcelona, a l'abril va passar-hi uns dies convidat per l'Institut d'Arquitectura Avançada de Barcelona (Iaac) per parlar del seu últim llibre, If mayors ruled the world, en què reclama més poder per a les ciutats.

Barber ha analitzat els problemes de la governança mundial a llibres com Strong democracy (1984), Jihad Vs. McWorld (1995 /2001) i Fear's Empire: war, terrorism and democracy (2003), aquest últim traduït al castellà.