Publicitat
Publicitat

Les persones del programa

Dels partits polítics esmicolats de les eleccions franceses comencen a sorgir nous moviments socials amb vocació de passar a l’acció política i ocupar-se del que fins ara era l’espai natural -la governabilitat- de les formacions polítiques tradicionals.

El punt de partida, a dreta i esquerra, és el mateix: una profunda decepció amb la política i els polítics que han convertit el servei públic en un festival de cinisme i males pràctiques, en què posar la mà a la caixa és només la manifestació més tangible d’una profunda corrupció moral i una nul·la empatia per les persones víctimes dels seus abusos i de la seva supèrbia.

Quan el senyor Juncker reacciona a les eleccions franceses dient que ara s’han de fer més reformes en el mercat laboral -és a dir, rebaixar encara més els salaris i empitjorar la vida dels treballadors i de les seves famílies-, potser alguns hi veuen una proposta política, un “programa imprescindible” per salvar Europa, salvar l’euro i salvar-nos a tots plegats del “radicalisme”, el “populisme” i tota la varietat de temptacions infantils que el poder associa -i la premsa del poder pontifica des de la trona- al malestar dels adolorits, els descavalcats, les minories i de tots aquells que han perdut l’accés als favors que els són reservats als congregants i a “la família”, a canvi de la seva participació còmplice.

Així que quan el senyor Juncker obre la boca, jo no hi veig cap proposta política o, en tot cas, cap proposta que permeti dialogar: hi veig Juncker, la persona, el personatge. El fanfarró. L’home que un dia, quan es va descobrir com algunes de les grans multinacionals no pagaven impostos als països d’aquesta estimada UE que “hem de salvar” i els pagaven amb notables avantatges fiscals a Luxemburg -on ell va ser primer ministre- va dir la ignominiosa frase “No és ètic, però és legal”. Una frase que, aquesta sí, és tot un programa.

També penso quan es parla d’“ajustar-se el cinturó” o es diu que “s’ha de treballar més” en les persones de la frase, entre les quals aquí tenim la seva representació més caricatural encarnada en aquell personatge que negociava aquestes qüestions anomenat Gerardo Díaz Ferrán, president de la patronal espanyola durant els pitjors anys de la crisi (2007-2010), el qual, mentre recomanava salaris d’esclau, acumulava un patrimoni de més de 80 milions d’euros, amb cases a Madrid, Mallorca, Menorca, Marbella i Nova York.

De manera que ara, quan s’estan desmuntant les bigues del sistema polític de partits tal com el coneixíem, no és d’estranyar que des de qualsevol posició ideològica de la política amb sentit democràtic, es pensi a construir espais de poder on el punt de partida siguin les persones, i la nova pedra angular, els ciutadans compromesos a través dels moviments socials i la gestió pública.

Trobo molt evocador el pas cap a terra de ningú del príncep socialista destronat Manuel Valls. Atemorit pel forat que s’obre sota l’escenari del partit que el va portar a l’escena pública -i l’havia de portar a l’Elisi-, ha fet ràpidament un pas en direcció a la dreta, però Macron li ha tancat la porta als nassos simbolitzant que la nova política també s’haurà de construir sobre noves persones.

Mentrestant, l’ala social del partit del senyor Valls ha reaccionat oferint una sortida pel cantó esquerre, amb un moviment anomenat A Partir de Demà, autodefinit com un moviment polític humanista de confluència civil, que aquí s’assemblaria al que fa Ada Colau, amiga d’Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París i una de les impulsores d’aquest nou moviment juntament amb una figura tan carismàtica com Christiane Toubira, exministre de François Hollande.

Si Macron representa el liberalisme elitista de sempre que ara es vol renovar en les persones, també aquest nou moviment vol retrobar en les persones les velles idees de la socialdemocràcia que es va ocupar de construir després de la Guerra Mundial una Europa basada en l’humanisme: local, nacional i europea, diu el manifest d’A Partir de Demà.

I les reformes globals? I les guerres? ¿I el colonialisme dels mercats que es basa en els autòcrates dels països pobres per mantenir els interessos particulars dels països rics i les fortunes privades? ¿I les vendes d’armes que han sigut un dels èxits econòmics d’Hollande i de Manuel Valls, amb vendes que superen els 20.000 milions d’euros a països en guerra o dictadures com la d’Egipte? I els refugiats? Es veu que de tot això no cal dir-ne ni una sola paraula.

A l’espera que tot salvant Europa aquests moviments s’ocupin també del món que s’està destruint des d’Europa, el programa particular que m’inspira més és el que proposa la pel·lícula d’Aki Kaurismäki, L’altre costat de l’esperança, en què els friquis, els barbuts passats de moda, els rockers, homes madurs fatigats i alcohòlics, els treballadors indolents i els amants descavalcats tenen la decència de saltar-se la llei i donar un cop de ma al sirià Khaled quan la democràcia se’l vol treure de sobre. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT