L'Estefanny té les mans i els peus lligats amb un cable blanc. Però tot i així ha hagut de caminar set quilòmetres al pas que li exigia la multitud. Quan arriba a la plaça principal és rebuda per una onada d’insults i esbroncades que fan que abaixi la mirada. El Juan l’ajuda a pujar fins a la tarima, on s’asseu de genolls.

“Aquí tenim l’Estefanny, una germana que ha pres moltes decisions equivocades -diu el Juan-. La pitjor ha sigut la de robar a la seva comunitat. S’ha estimat més prendre les propietats dels seus germans veïns abans que demanar-los una truita o un tros de pollastre per menjar. Però només té 20 anys i encara és a temps d’anar pel bon camí. Avui li aplicarem un correctiu perquè iniciï una vida nova”. Un cop acabat el seu discurs, el Juan aprofita els aplaudiments del públic per agafar forces. Una altra dona li lliura un fuet fet de branques d’arbre, totes de la mateixa mida. I amb aquest fuet assota l’Estefanny mentre compta un a un els cops. Ella no comença a trencar el silenci fins que els assots superen la desena, però resisteix fins que arriben a la vintena.

La família de l’Estefanny es manté ferma en un costat de la tarima fins que el Juan els convida a pujar perquè consolin la jove castigada. També hi puja la veïna que va patir el robatori. Encara que té la possibilitat de fer-ho, la víctima del robatori descarta clavar l’última fuetada a l’Estefanny. Després d’escoltar les recriminacions de la família, de l’afectada i del públic, que no deixa d’esbroncar-la, la noia demana disculpes entre llàgrimes. Així acaba l’acte. Ja pot tornar a casa.

L’Estefanny havia robat una planxa per al cabells. A Quiché, al nord de Guatemala, els habitants que com ella cometen algun delicte són sotmesos a un judici basat en les lleis maies, que tenen com a principal condemna el pixab’. Es tracta d’un càstig que consisteix a sotmetre el culpable a una ronda d’assots en públic, com un acte per corregir el mal comportament. El fuet està fet de codonyer, una branca que normalment fan servir els indígenes maia per perfumar la roba o ambientar les cases.

“El que es vol per a aquesta persona és que la seva vida, que ara està malament, tingui fragància, i per això fem servir la branca de codonyer, que a més és de color groc, un color que per a nosaltres significa el progrés, el desenvolupament, la prosperitat. Volem que aquesta gent prosperi, que aquesta gent es desenvolupi, però en la bonança, en la fragància”, explica el Juan.

El pixab’ poden ser com a mínim 5 i com a màxim 40 fuetades, tot dependrà de la gravetat del delicte i de les condicions físiques del condemnat. Per exemple, delictes com tirar escombraries als rius té una pena de 5 assots, mentre que un robatori pot arribar als 10 i els fets més greus com l’homicidi poden comportar 40 fuetades. Els 40 assots signifiquen pràcticament la mort, encara que en els últims 20 anys no s’ha donat el cas, explica el Juan.

El jutge

El Juan es diu Juan Zapeta i és un home de baixa estatura, cabells negres, mans gruixudes i caminar tranquil. El van triar com a alcalde indígena de Quiché el 2004 després d’un procés formal d’eleccions i des de llavors ha sigut reelegit amb majoria absoluta tres vegades més.

Zapeta no té un salari fix com a alcalde i assegura que viu de les donacions dels veïns. Sempre porta un barret i una vara de fusta, dues insígnies de respecte en la cultura maia. És habitual veure’l conduint la seva motocicleta vermella per alguna de les més de 300 comunitats expandides a Quiché, des d’on el criden per resoldre els conflictes. Zapeta assegura que rep unes 20 trucades diàries, i dirigeix una mitjana de 5 judicis a la setmana. I és que en la seva gestió com a alcalde ha prioritzat l’accés a la justícia a la regió, per la qual cosa ha participat en un treball que ha reunit més de 120 comunitats indígenes per sistematitzar el que és la justícia maia i les seves lleis ancestrals. Per fer-ho s’han consultat els avis i experts de països amb fort arrelament indígena com Mèxic, Colòmbia i l’Equador.

Els límits de la justícia maia són tres normes bàsiques: no matar, no torturar i no esclavitzar. Una fórmula que ha funcionat a Quiché, on la justícia ordinària ha perdut credibilitat després d’acabar el conflicte armat que va mantenir Guatemala en guerra des del 1960 fins al 1996, amb un balanç de 200.000 morts i més de 420.000 violacions. I és que aquesta regió va ser la més copejada durant aquest capítol de la història. Segons l’informe de la Comisión para el Esclarecimiento Histórico, el 90% de les famílies de Quiché van perdre almenys un familiar durant la guerra i encara no han rebut cap compensació judicial.

El mateix Juan Zapeta va prendre part d’aquest conflicte armat. Hi va participar com a guerriller durant 16 anys. “Vaig complir diverses tasques. En uns moments combatent, en altres vaig ser missatger. Vaig treballar també en la branca política, en què fèiem mítings, propaganda armada i també reclutàvem gent. O sigui, vaig tenir molta activitat en la guerrilla”.

Aquest exguerriller fa ara els judicis a la plaça central de Quiché, un lloc clau en la memòria històrica de la ciutat. En aquesta plaça, durant la guerra, els militars van ajusticiar molts dels indígenes i camperols acusats de participar en la guerrilla. Avui és un espai remodelat en el qual més de 100 parades de venda ambulant s’instal·len de manera desordenada.

Zapeta assegura que abans d’arribar a aplicar el pixab’ a la plaça s’han de complir algunes condicions. La primera és rebre la denúncia, a partir de la qual s’obre la investigació. El primer que fa, diu, és traslladar-se immediatament a la zona on ha passat el presumpte delicte. “I això és el que més confiança dóna a la gent, perquè jo hi vaig de seguida, estigui menjant, siguin les dues de la matinada o em trobi malament -explica-. Això ni un jutge ni un fiscal ho fa. Aquesta resposta immediata no la tenen del sistema de justícia oficial”.

Després el jutge entrevista les persones implicades, contrasta la informació i escolta l’acusat. Totes les dades que aconsegueix poden ser consultades per la comunitat afectada i pels ancians de la zona, que tenen molt de pes en l’estructura social maia. Després d’escoltar totes les parts Zapeta reuneix la comunitat per donar el seu veredicte: pixab’, treball comunitari o pagament d’una compensació econòmica a la víctima.

Els delictes més comuns que sentencien són el robatori, la violència domèstica, les agressions, l’alteració de la comunitat (contaminació del cultiu, dels rius o de la convivència) i les violacions. El Juan afirma que només 4 de cada 10 casos acaben en pixab’ i que per a ell és una tasca difícil de complir. “El que se sent en aplicar el pixab’ és inexplicable, però et causa dolor, et causa tristesa. Hi ha una barreja de sentiments oposats, perquè aquí passen coses molt horribles i llavors sents ràbia cap a la persona que ha comès aquest delicte. Però ja quan hi ets, quan ells ja estan agenollats per rebre, diguem, el seu correctiu, tot això se t’oblida. I ve la tristesa, el dolor, la pena. Se sent una cosa tan desagradable... Però, com que s’ha validat, cal complir-ho”.

Coses de dones

La María Lucas té 60 anys i és una dona prima i amb una mirada desafiant. Sempre porta el típic vestit de la zona i el seu mòbil sona tant com el de Juan Zapeta. Doña María, com li diuen a Quiché, va ser elegida com a vicealcaldessa indígena. És a dir, és la mà dreta del jutge.

Però Doña María té una responsabilitat concreta: atendre tots els casos relacionats amb les dones, com per exemple la violència de gènere, la violència sexual o els adulteris, entre d’altres. “Vaig acceptar aquesta feina perquè som conscients que és molt necessari que hi hagi autoritats indígenes i sobretot dones a la corporació i en un càrrec d’autoritat. I, a més, perquè les dones em busquen més a mi per ser dona, hi ha més confiança. I jo igualment també els tinc tota la confiança per ser dona. També si hi ha necessitat, doncs, les examino quan tenen algun cop. De dona a dona és millor, puc entrar a casa seva, entendre-les, cuidar-les”.

Una feina que aquesta jutge comunitària exerceix a cop d’intuïció. Doña María mai ha anat a l’escola, però diu que els seus coneixements com a dona l’ajuden a solucionar els casos. “Per exemple, quan és una violació, jo no tinc cap experiència mèdica, però el Creador [Déu] em dóna saviesa per veure si la persona ha sigut realment violada. Es nota, diguem, en els trets que té la persona, oi? Es noten les ferides que té a la part vaginal”.

Doña María ha rebut per la seva feina més de 100 amenaces de mort. Ella recorda un cas, per exemple, en el qual una nena va ser acusada de robar a la comunitat, però després de conversar amb la nena la jutge va intuir que no era la responsable del robatori, per la qual cosa va comunicar als veïns que no aplicaria el pixab’. “Aquella decisió em va costar que m’agredissin i m’insultessin -recorda-. Llavors vaig decidir donar un temps de nou dies de recerca i reflexió. Per a nosaltres, els maies, nou dies és un temps important”. Al cap de cinc dies la comunitat va descobrir que el lladre havia sigut un noi, un fet que va fer guanyar a Doña María molta credibilitat.

Doña María tampoc té un sou fix. Treballa al costat del seu marit en la venda de gelats a l’entrada d’una escola, i en la criança de porcs i gallines a casa. Així han aconseguit criar 11 fills.

La policia, els detractors

El ministeri de Justícia de Guatemala estableix que del 1996 al 2002 va haver-hi 77 linxaments en aquesta regió, amb un saldo de 52 morts i 36 ferits de gravetat. El 2004 -any en què va aparèixer la figura de Juan Zapeta- l’índex de morts per linxament, en territori nacional, va descendir a 4, i 50 ferits de gravetat. I, encara que hi ha un repunt en les estadístiques de tot el país al llarg dels últims anys, a Santa Cruz del Quiché només hi ha hagut 5 casos, amb un mort, dels 73 totals que registren les dades de la Policia Nacional.

Per a Luis Sergio Iván Morales Mazariegos, cap de la Policia a Quiché, aquestes dades no tenen una relació directa amb l’aplicació de la justícia maia sinó amb la tasca preventiva que fan els funcionaris de seguretat a la zona. Per a aquest director policial, el que fa Juan Zapeta, a més de ser il·legal, és un acte contra els drets humans.

“Resulta que la nostra llei, la llei de Guatemala, indica que una persona no pot ser jutjada dues vegades per la mateixa causa. Llavors resulta que quan ells apliquen el seu càstig maia, automàticament, Don Juan Zapeta els diu que ja no pot ser jutjat per nosaltres perquè ja han sigut jutjats per l’alcaldia indígena. Pràcticament exerceixen ells la seva autonomia”.

La llei en la qual s’empara Juan Zapeta és la del Conveni 169 sobre pobles indígenes i tribals en països independents. Aquest Conveni, presentat a Ginebra per l’Organització Internacional del Treball (OIT) en una conferència internacional el 7 de juny del 1989, i aprovat internacionalment el 1991, té dos postulats bàsics: “El respecte de les cultures, formes de vida i institucions tradicionals dels pobles indígenes. I la consulta i participació efectiva d’aquests pobles en les decisions que els afecten”. Un conveni ratificat per Guatemala el 1997.

Morales assegura que no donen suport als judicis maies perquè com a garants de la justícia no poden presenciar actes com el pixab’, que són un atemptat contra la integritat de les persones i, per tant, si hi fossin haurien de prendre mesures contra Juan Zapeta.

La policia fins ara no hi ha intervingut, però algunes organitzacions de drets humans i familiars dels sentenciats han interposat denúncies contra Juan Zapeta per delictes com agressió, segrest i detenció il·legal.

La vida després del fuet

Pedro Pablo va rebre set fuetades a l’esquena un dia de març del 2005. Per a ell, més que el dolor físic, la seva veritable sentència va consistir que tot el poble el recordi com un lladre jutjat per Juan Zapeta. “Recordo que em van treure la camisa i Don Juan va dir: «Senyors, mirin, el jove ja està molt ferit, no és just que li donem més càstig», però igualment van decidir que calia fer-ho i llavors em van pegar, però no ho van fer fort. D’això en sóc conscient. Però el que més mal fa d’aquest càstig és que tot el poble et coneix com el lladre que van assotar a la plaça, i la vergonya que la teva família et vegi sent jutjat davant de tothom”.

Pedro Pablo era integrant d’una colla que es dedicava a robar als veïns i vendre droga a la comunitat. Fins que els habitants van decidir fer justícia pel seu compte i el van detenir. La policia hi va intervenir poc abans que morís linxat i el va portar a la comissaria, on al cap de pocs minuts va arribar Juan Zapeta a exigir el seu lliurament per sol·licitud de la comunitat. Un cop va ser sentenciat per Zapeta, Pedro Pablo va decidir començar un procés de rehabilitació que encara dura. Ara és cantant de música religiosa i artesà en un lloc improvisat a la mateixa plaça on fa set anys va ser assotat.